Celda 211

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut (Francisco Pérez Gandul) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211. No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector.

La inesperada baixada a l’infern carceller de Juan Oliver, un funcionari de presons a punt d’estrenar-se que, paradoxalment, es veu sotmès contra la seva voluntat a jugar el rol d’un pres fictici a costa de la seva supervivència entre els presos més perillosos en el transcurs d’un motí, serveix per posar al descobert l’univers moral dels baixos fondos, l’espessor i les contradiccions de la condició humana en una situació extrema en la que ja no és possible distingir la revenja del dret a la defensa pròpia. El líder del motí, un personatge que exhala a parts iguals dosis de repulsió i d’atracció (el “malamadre”, en interpretació insuperable de Luis Tosar) acaba assumint la tragèdia del seu destí marcat des del principi per la impossibilitat de trobar cap sortida a la seva condició de persona violenta als marges de la societat, però abans es revesteix d’un hàlit de grandesa que li permet fer-se càrrec del drama personal de qui contra tot pronòstic acaba transformant-se en el seu mirall moral. I en aquest hàlit de grandesa, allà on la persona s’enfronta amb la decisió última i més decisiva de la seva desastrada existència, s’endevina la possibilitat de salvació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?