Crucifix


Com moltes resolucions judicials, la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Lautsi contra Itàlia, declarant la violació de l’article 2 del Protocol i l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans, per la presència de crucifixos a les aules dels instituts d’ensenyament públics a Itàlia, és alhora raonable i discutible, depenent de l’òptica des de la que s’analitzi. Diu l’article 2 del Protocol que l’Estat ha de respectar en el terreny de l’educació i de l’ensenyament el dret dels pares a procurar que aquesta educació es porti a terme d’acord amb les seves conviccions religioses i filosòfiques, i respecte de l’article 9 del Conveni, relatiu al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat de manifestació de la pròpia religió i conviccions, considera el Tribunal que aquest dret és indestriable del dret a la llibertat de no creure (llibertat negativa), i resol que l'Estat té l'obligació de no imposar, ni que sigui indirectament, creences allà on les persones depenen d'ell i on són particularment vulnerables, con en el cas de les aules escolars.

La defensa del govern italià en aquets cas es fonamentà en el caràcter cultural del crucifix, mantenint que la seva significació ètica, independentment de la tradició religiosa que evoca, és compatible amb la laïcitat i comprensible pels no cristians i els no creients. A aquesta base sòlida va afegir, però, unes considerables dosis de despreocupació i manca de raonament respecte de l’obligatorietat de la presència del crucifix a les aules d'ensenyament públic, afirmant simplement que “l’opció per mantenir-lo o treure’l respondria més a criteris d’oportunitat política que a criteris de legalitat”. Plantejat així, diria que el Tribunal no podia sinó donar la raó a la Sra Lautsi. Com més s’insisteix en la significació cultural del crucifix, independentment de la seva connotació religiosa, menys comprensible resulta el fet de la seva exhibició obligatòria a les aules públiques. L’obligació de mantenir el crucifix a l’aula d’un centre públic el que provoca justament és l’efecte contrari, el de subratllar la seva connotació religiosa per sobre de qualsevol altra consideració, fent aparent un plus d'intenció doctrinal, d'adoctrinament més o menys indirecte, que no es compadeix amb la significació exclusivament cultural que se li vol atribuir. I en aquest sentit la conclusió del Tribunal és molt lògica: “L’exposició obligatòria d’un símbol d’una confessió concreta en l’exercici de la funció pública en situacions específiques en què intervé el control governamental, en particular a les aules escolars, restringeix el dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions i el dret dels infants escolaritzats a creure o a no creure”. Malauradament, al nostre país tenim una experiència molt negativa del que ha suposat la imposició de pràctiques i símbols de la religió oficial durant dècades. No en va sortir vigoritzada la cultura cristiana, sinó empobrida fins a nivells difícilment comparables amb els d'altres països que no van patir el flagell devastador, espiritualment i intel.lectualment, del nacional-catolicisme.
Una valoració diferent mereix la Sentència des del punt de vista de la concepció pedagògica que utilitza, ja que, al meu parer, peca de manca de rigor, i d'un excés de subtilitat política, en no tenir en compte en el supòsit de fet les circumstàncies en què es desenvolupa l'educació dels infants en la societat actual, sotmesos a fluxos informatius i a influències ideològiques de tota mena que condicionen el seu comportament tot modificant les seves bases educatives. En aquest context, penso que està fora de lloc pensar que els infants van a l’escola lliures de tota influència, nets mentalment com una patena, i que la presència d’un crucifix pot condicionar la seva llibertat de creure o de no creure més que el gavadal d’icones que s’empassen a l’ordinador o més que els collarets i pins que porten al damunt.
Entre l'obligatorietat de la presència del crucifix i el menysteniment d'aquest símbol, per reacció humanament comprensible enfront de la imposició, ens espera la tasca ingent de recuperar el sentit de la creu en el missatge evangèlic, i sobretot en la doctrina de Sant Pau. La veritat del crucificat (no pas la de la creu com a simple instrument de tortura) és anterior als signes que el representen. Deia Sant Agustí que convé superar la paraula exterior per apropar-nos al verb interior, anterior a qualsevol paraula i sense el qual l'expressió oral no és possible. Ens convé despullar-nos d'imposicions, i dels excessos de la imatgeria superficial, per retornar al significat profund del referent del crucificat que, de totes maneres, és i continuarà sent universal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?