Llenguatges en conflicte


Quan aquests dies es parla als mitjans del dret a la presumpció d’innocència dels detinguts o imputats en els casos Millet i Pretòria, sento, com advocat, una incomoditat especial, no respecte d’aquest dret del que certament són titulars aquestes persones segons la Constitució, sinó respecte de la incoherència i falta de fonament que aquesta afirmació té en tant que pronunciada reiteradament des dels mateixos mitjans. La presumpció d’innocència en el llenguatge jurídic (i com a tal s’ha d’entendre en la seva formulació constitucional i en la doctrina dels tribunals) està directament relacionada amb la necessitat de provar rigorosament la comissió de qualsevol delicte. No hi pot haver delicte sense prova, i aquesta només es practica a l’acte del judici, de manera que fins que el judici no es celebra i la sentència declara provats els fets delictius no queda enervada la presumpció d’innocència, i fins llavors no es pot parlar de culpabilitat acreditada. En aquest sentit, el llenguatge jurídic es absolutament assertiu, prova i demostra el que diu, i prohibeix qualsevol pronunciament respecte de la culpa que no parteixi sòlidament de l’acreditació del delicte.

En canvi, la presumpció d’innocència defensada des dels mitjans sona inevitablement falsa, i fins hipòcrita. Quan es diu una i altra vegada que als detinguts se’ls hi ha de reconèixer aquest dret, entenem en el fons, com si es tractés d’un segon llenguatge, que és un simple recurs retòric i gratuït, totalment sobrer, perquè és obvi que amb tot el sistema de signes que els mitjans posen en joc (imatges, entrevistes, connexions en directe, tertúlies, comentaris...) els espectadors només podem entendre que aquestes persones són culpables. El llenguatge de la presumpció d’innocència és semànticament impossible quan s’utilitza als mitjans, no pot tenir cap contingut ni significació. Informació mediàtica i presumpció d’innocència són ontològicament incompatibles. Els mitjans són mestres en crear les presumpcions contràries a la presumpció d’innocència, les de la sospita i la culpabilitat, des del mateix moment en què la informació es produeix amb tot aquest sistema de signes. Només cal veure com passen repetidament les imatges dels presos amb les bosses de la brossa al peu del furgó policial. Unes imatges que ho pressuposen tot respecte de la culpabilitat dels seus protagonistes. A la pantalla del televisor no apareixen mai presumptes innocents, sinó sempre sospitosos i presumptes culpables.
Contràriament, el llenguatge jurídic processal no parla mai de sospites, només admet fets, o almenys indicis rellevants dels fets.

McLuhan sostenia que el mitjà és el missatge, que sempre hi ha un missatge rere el missatge, fora del control del subjecte parlant. Una cosa és el que diuen els mitjans i una altra el que realment transmeten. Boris Groys ("Bajo sospecha. Una fenomenología de los medios") ha anat més enllà en la definició fenomenològica dels mitjans com un sistema de sospita, fins concloure que la sospita és el mitjà. "Precisament, diu Groys, quan el missatge d'un mitjà es manifesta explícitament com a dubtós, inversemblant i autoparòdic, és quan desperta la nostra veritable confiança, perquè així es legitimen les nostres sospites, temors i suposicions". No podem sostreure'ns a la força de la sospita si volem acostar-nos al missatge submediàtic. Per això el llenguatge de la presumpció d'innocència als mitjans és radicalment impossible i contradictori respecte del llenguatge jurídic sobre el mateix concepte. La fraseologia dels mitjans entorn d'aquest contingut aboca una vegada més a la sospita del que presenta com suposadament innocent. Més sospitosos són els detinguts i imputats, més potencialment culpables, com més parlen els mitjans de la seva presumpta innocència. Aquesta radical contradicció no es pot donar en el llenguatge jurídic. "El detectiu privat, afirma gràficament Groys, és el representant simbòlic de l'opinió pública mediàtica: encarna la sospita que defineix com a tal la relació entre l'opinió pública i els mitjans. També el teòric dels mitjans actua com un detectiu privat, en la mesura que creu haver descobert el més perfecte i sublim de tots els crims: el crim sense criminal; és el crim del llenguatge, dels mitjans, dels codis que falsegen els nostres missatges". Seria desitjable, doncs, menys llenguatge impossible sobre la presumpció d'innocència als mitjans, i més rigor, si no més silenci, sobre els presumptes culpables, una vegada s'hagi admès que els mitjans només poden despertar sospites.

Comentaris

Anònim ha dit…
Zakaj pa ne:)

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9