Acatar?

Aquests dies, i en previsió de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, des d’algunes instàncies de l’Estat, i d’algun partit polític, més interessats en la imposició de determinats principis que en una interpretació socialment i políticament cohesionadora de la Constitució, s’està fent córrer la consigna que la Sentència en tot cas s’haurà d’acatar, com si en aquest acatament ens hi juguéssim el ser o no ser del futur institucional, com si l´única actitud possible davant una resolució d’aquesta entitat fos la d’acatament i la de deixar per un altre moment la discussió dels aspectes que pugui resoldre, sota l’amenaça implícita de culpabilitzar-nos, en cas contrari, de deslleials, rebels o creadors de confusió i desordre institucional i polític. I això no es correspon ni amb la realitat jurídica ni amb la realitat i conveniència política.

Les expressions acatar i acatament no són pròpiament jurídiques (no apareixen ni en la Constitució, ni en la Llei del Poder Judicial, ni en cap llei procedimental, civil, penal o administrativa). El contingut d’aquestes expressions es refereix, contràriament, a una actitud de submissió humil, si no servil, a la decisió d’algú, i com a tal té més a veure amb la imposició unilateral i irracional, de ressonàncies medievals, que amb el sentit de regulació ordenada de la convivència que el dret procura. Les resolucions judicials, des del punt de vista jurídic s’executen, no s’acaten.

I en els problemes que pugui presentar l’execució de la Sentència del T. Constitucional, en el cas que sigui contrària a aspectes substancials de l’Estatut, apareixerà la veritable dimensió política de la resolució que no es podrà superar amb cap actitud d’acatament. Predicar l’acatament i no voler veure la greu problemàtica política i social que pot plantejar la Sentència és ignorar la realitat, dir que fa un sol esplèndid quan ens ha enganxat el xàfec de ple. Perquè, ¿quin acatament es pot esperar dels catalans si es posa en qüestió el seu sentit de nació, la seva llengua, els seus referents històrics, la seva capacitat d’autogovern amb el retall de competències bàsiques? Vam referendar l’Estatut després de discutir on tocava (al Parlament i a les Corts) la seva coherència constitucional. Si ara ens diuen no on nosaltres, el Parlament i les Corts, vam dir sí, que no ens demanin acatament sinó que es comencin a plantejar els profunds canvis constitucionals que l’execució comportarà si no volen que es trenquin definitivament les regles de joc de la relació de Catalunya amb Espanya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu