Política de consum

Es parla molt de la necessitat de buscar fórmules noves de fer política, però de moment el que priva és l’adaptació escandalosa de la política a les normes que imposa la societat de consum. És la vida de consum la que marca la pauta a la política, de manera que aquesta, parafrasejant Z. Bauman (“Vida de consum”, Viena Edicions), es converteix cada vegada més en política de consum destinada als consumidors que som els electors. Ho veiem de forma successiva en el tractament dels mitjans de comunicació, i en el posicionament dels partits polítics, respecte de fets com l’incendi d’Horta de Sant Joan, l’empadronament dels immigrants irregulars a Vic i el magatzem de residus radioactius d’Ascó . I ho continuarem veient en altres fets que substituiran aquests i tindran invariablement les mateixes notes distintives: recerca i compra de marca partidista, anunci públic de la seva possessió, que es considera plena quan esdevé coneixement públic a través dels mitjans, i consolidació i assumpció, almenys provisional (fins que es presenti una altra ocasió i s’hagi de comprar o vendre un altre producte dissenyat segons la moda imperant), del sentiment de pertinença a un grup polític que tant es vol distingir i marcar les diferències respecte dels altres com vol identificar-se sistemàticament amb les preferències que assenyalen els consumidors-electors, no fos cas que es veiessin abocats a la derrota i fora de les tribus postmodernes i de la gent amb estil. Per marcar l’estil propi no s’estan de caure en contradiccions: polítiques d’immigració adaptables a les circumstàncies electorals, recerca de rèdits en el tractament com més confús millor de la catàstrofe d’un incendi, dissimulació de la problemàtica de fons de les polítiques energètiques sota la confortable capa de desviar l’atenció cap a un altre lloc.

Adaptant altra vegada Bauman, aquest comportament tan mal.leable de la política de consum expressa en realitat un profund horror a la responsabilitat que la política comporta. Els partits es desprogramen, de la mateixa manera que la societat de consum es desregularitza i es privatitza, i salva l’excés de responsabilitat que li cauria a sobre si volgués fer front a la preocupació per l’Altre (en el sentit ètic de Levinas) mitjançant el desviament de la responsabilitat pels altres vers la responsabilitat d'un mateix i davant si mateix, procurant només l'autorealització; en els cas dels partits, abandonen la responsabilitat del programa per concentrar-se en la tasca d’assegurar els vots per continuar sent ells mateixos. Els conceptes de responsabilitat i tria responsable, que abans pertanyien al camp semàntic dels partits polítics, del seu programa i de la seva preocupació per la societat, s’han desplaçat cap al reialme de l’autoprotecció i del càlcul de riscos. El principi de realitat que hauria de guiar i modelar la política ha cedit totalment el terreny al principi de plaer, a la satisfacció ràpida de les urgències consumptives que manifesten els electors.