Memòries de Jordi Pujol: i 3.- Pàtria i poder


Sí que hi ha en aquest segon volum de memòries un esforç considerable per donar a conèixer la seva dedicació infatigable al país, des de la seva persona, íntegrament, i des del seu partit, Convergència. Ara que des de Convergència es parla tant de la Casa Comuna (o ja no?), convindria rellegir les pàgines dedicades a què ha de ser Convergència, a les relacions amb Unió, al pacte difícil amb el PSC o Esquerra i a l’oscil.lació del punt de gravetat entre Madrid o Catalunya. Si el president Pujol s’ha dedicat totalment a la construcció de Catalunya, i si a Convergència hi veu plenament cristal-litzada aquesta obra de construcció, no és gens difícil caure en la temptació de creure que fora de Convergència no hi pot haver preocupació per Catalunya. Des d’aquest punt de vista, es pot entendre que les memòries van destinades, sobretot, als seus votants, i que per això les reiterades insinuacions (sovint també sense contingut) als socialistes consisteixen en lamentar la seva obstinada oposició a l'obra de govern de Convergència. Els socialistes són els dolents de les memòries. Per aixó també xoquen expressions tan contundents com aquesta: “CDC és un partit fort perquè va néixer i va actuar- i avui ho fa encara- a contracorrent de les ideologies dominants a Catalunya, les quals, al meu entendre, han tingut efectes negatius per a la nostra societat”. Hom se sent novament perplex, perquè, potser massa ingènuament, havia cregut que la ideologia dominant durant molts anys a Catalunya, i les successives victòries electorals per majoria absoluta ho demostrarien, ha estat precisament la de CiU. I la perplexitat es fa més fonda quan de manera excloent es diu que les ideologies dominants han tingut efectes negatius per a la nostra societat. Quines ideologies? La del PSUC? La del PSC? La lliberal? Efectes negatius per a la nostra societat o per a la societat que Pujol entén que és Catalunya ?

Es podria estar més o menys superficialment d’acord amb l’ocurrent divisió que fa dels socialistes catalans entre Socialisme de Sant Gervasi (entre els quals no es descuida de situar Pasqual Maragall i Narcís Serra com a ínclits representants) i Socialisme del Baix Llobregat (entre els quals es descuida de citar Montilla), però amb el que ja no puc estar gens d’acord és amb l’afirmació (malgrat reconèixer la lluita dels homes del Baix Llobregat) que per a tots ells,”el partit ha estat la seva pàtria, tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital, és una història bonica per a ells i ho és també per a Catalunya, però té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que a ningú altre, el poder els importi per damunt de tot, la tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és; si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu”. Amb què quedem, president? : Convergència no és també, en molts sentits, la pàtria dels convergents? Només els convergents tenen al punt de mira la vertadera Pàtria, Catalunya? Només fora de Convergència existeix el perill de sectarisme? El perfil biogràfic, personal i col.lectiu, pot ser determinant de l’afany exclusiu de poder? No lluiten pel poder tots els partits? És que Convergència pot exercir el poder sense l’afany de tenir-lo? No s’adona que amb aquestes afirmacions es situa per sobre del bé i del mal i que fa un greuge a la seva trajectòria política? Em desagraden profundament aquestes afirmacions finals del president a les seves memòries, oimés quan el que es pot esperar de les memòries d’un polític és justament l’exposició de la seva relació vital amb el poder, sempre relatiu, de la seva proximitat o llunyania, dels seus efectes positius, de les seves perversions. President, no s’hi val mostrar-se artificialment per sobre de les ambicions de poder quan hom s’ha mostrat, legitimament, orgullosament, tan ambiciós per obtenir i mantenir el poder de Catalunya. L'autoatribució de la dedicació plena a la Pàtria no està renyida amb l'afany de poder; ben al contrari, Jordi Pujol i CiU l'han buscat i l'han exercit a mans plenes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9