quadern d'en Cinto Amat

"Esas palabras nuevas, ¿no son acaso una victoria contra los límites del lenguaje? ¿Acaso el aire no nos sigue hablando? ¿Y el mar, la lluvia, no tienen muchas voces? ¿Cuántas palabras aún desconocidas guardan en sus silencios? Hay millones de espacios sin nombrar y la poesía trabaja y nombra lo que no tiene nombre todavía" ( Juan Gelman , del discurs de recepció del Premi Cervantes ) El menos pensado El día que el corazón aprenda a leer y a escribir se verán cosas grandes: a Dios barriendo la vereda, lágrimas arrojadas al espacio que nunca volverán, los que sufren pasarán sonriendo y las intenciones de la atención harán que florezcan jazmines y otras ilusiones de la naturaleza. Será un gran día, encontrarán la palabra que se perdió hace millones de dolores. Véase lo que pasa: el día que vino y se fue será un gran día. ("El menos pensado" , a Juan Gelman ,"País que fue será" , Col. Visor de poesía,2.004)

Carles Forns i Rosa Vila van presentar el seu llibre “La salut avui: ciencia o negoci? Converses amb un metge” ( Ed Viena, març 2008) a la Llibreria Robafaves de Mataró el passat dimecres dia 16. No hi vaig poder anar, però me l’he llegit, i he disfrutat fent-ho. Les reflexions de Carles Forns , avalades per llargs anys d’experiència com a cirurgià de reconegut prestigi, són del tot pertinents. En recomanaria vivament la lectura als estudiants de medicina, i també als especialistes de qualsevol branca: és molt d’agrair que un especialista com ell s’atreveixi a posar en solfa, de manera desinhibida i alhora molt reflexiva i mesurada, el balanç dels seus anys d’exercici per posar el dit a la ferida dels disfuncionaments de l’atenció sanitària al nostre país, tant l’ambulatòria com l’assistencial hospitalària i quirúrgica. No cal estar d’acord amb tots els seus plantejaments. Però la línia medul.lar de les reflexions són veritats com punys. Carles Forns se situa de ple en la tradició...

El campanar del meu poble (Ullastrell) compleix aquest mes el seu primer centenari Hem après les veritats del campanar, del llantió cremant prop del sagrari, de l’ofici solemne i l’ordinari, de sotanes voleiant amb breviari mentre busquen un racó al confessionari per dormir amb els misteris del rosari. Les àvies passen comptes de rosari, ignorants del que toca el campanar i del que es cou dins el confessionari, ullpreses com llumetes del sagrari abans que el mossèn tanqui el breviari i comenci a tossir com d’ordinari. Un tuf de resclosit, gens ordinari, s’escampa amb el xiu-xiu del sant rosari, travessa tots els fulls del breviari i puja a dalt de tot del campanar on proclama la glòria del sagrari malgrat la ferum de confessionari. Algú va, cap cot, al confessionari i explica els seus pecats més ordinaris: el que diu no ho escolta ni el sagrari ni les àvies que passen el rosari. Els pecats se’ls empassa el campanar saltejats amb perfum de breviari. Continua el rés, lent, del breviari, ...

He trobat en el recull de poemes de Jaume Subirana, “Rapala” ( Ed. 62, tardor 2007 ), una síntesi plena de les dues accions que construeixen el cercle poètic: el dir i el veure . No el dir que explica simplement el que es veu, sinó el dir com una experiència fermentada amb la paraula, de manera que no se sap si és abans el que se sent o la paraula que expressa el sentiment : “l’enigma és donar forma / a l’aigua, a la paraula” (“Art poètica”) ; “I si escrivim per recordar / allò que encara no sabíem ?” (“Escrivim”) . I el veure com un saber veure el que de sempre està aquí, com una epifania evident per ella mateixa, pendent només d’il.luminar-nos: “Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac / l’ombra de l’hora nostra, reservada” (Cercles”) ; “ i la boca del bosc ara vessa amunt mentre el peix gira / punteja l’ham i s’envola cap al fons del cel / color d’arròs morè, tot aigua il.luminada” (“Rice lake”).

En unes pàgines de “Vida i Destí” condensa Grossmn la seva concepció del fonament de la vida ; són les pàgines estremidores (685 a 708 de "Vida y Destino", Galaxia Gutenberg ) en què es descriu la progressió conscient de la presonera Sofia Osipovna seguint la lenta marxa de la fila de presoners fins a l’interior de la cambra de gas, fins al moment precís de consumar-se l’extermini. Sofia, acompanyada del menor David que va acaronant a la butxaca una crisàlide mentre avancen al so de la música que toquen una desena de persones damunt d’un entarimat de fusta ( “Ningú no sent la música com els qui han conegut la presó i el camp, com els qui marxen cap a la mort. La música que frega el moribund no ressuscita en la seva ànima ni l’esperança ni la raó, sinó el miracle agut i esglaidor de la vida” ), experimenta el sentiment de la seva vida passada, particular, intransferible, que no es pot compartir amb ningú, “el miracle de l’indiviu particular en quina consciència i inconsciè...

Vasili Grossman , el químic d’origen jueu transformat en escriptor, corresponsal durant la segona guerra mundial a Moscú, Estalingrad, Ucraïna i Polònia, va arribar a la percepció del valor de la llibertat de l’individu després d’un llarg i dolorós conflicte amb el règim estalinista, passant per l’experiència personal d’haver de convertir-se en delator de familiars pròxims (una neboda i un oncle que l’havia acollit quan era un estudiant adolescent), i d’haver hagut de signar després de la guerra, de manera vergonyant, un manifest que justificava l’extermini de dissidents relacionats amb el “complot de les bates blanques” fabricat pel mateix règim. T.Todorov (“ Sobre Vida y Destino”, Galaxia Gutenberg, 2008) subratlla el trauma d’aquests fets, així com la censura implacable de les seves obres i la persecució dels jueus per l’estalinisme, com determinants de la gènesi de l’extraordinària novel-la Vida i Destí (“ Vida y Destino” , Galaxia Gutenberg, 2007 , de la que sembla que aviat...

"Cova de les mans". Río Pinturas, Santa Cruz, Argentina. 7.350 adC “En el clos de la mà recull la clara llàgrima, (…) i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol”. ( Baudelaire, “Tristeses de la lluna”, inclòs en el Llibre “Spleen i ideal” de “Les Flors del Mal”. Versió de Jordi llovet . En el revers humil d’ambdues mans, dins el present ocult a la mirada, feinegen els palmells com dos imants fremint sobre la pell enamorada: clos lluminós del tacte i l’abraçada, són ulls bocaterrosos, palpejants, que et guien per la fosca desplegada a redós del que tens només davant. Et cal tan sols girar les mans enlaire, i encloure entre els teus dits temps i propostes, per fondre’t amb la força que t’enlaira, aquest hàlit que copses però no veus, que et puja del corrent d’antigues deus per inundar-te el cor amb aigües noves. C.A.

Josep Maria Vallés ens proposa una lectura, des de la distància cortesa i des de la proximitat crítica, del seu pas per la política “professional” com integrant i cofundador de Ciutadans pel Canvi, primer en la gestió i desenvolupament d’aquest projecte polític, després com a parlamentari a l’oposició durant l’últim Govern Pujol, i finalment com a titular de la Conselleria de Justícia en el primer Govern tripartit, fins a finals de 2.006. Des de la distància, perquè Vallès és un ex-cèntric de la política, un acadèmic de relleu que reconeix sense embuts les limitacions de la seva experiència abans de tornar lliurement a l’activitat professional que li és pròpia; i des de la proximitat, perquè aquestes limitacions no li han significat una rèmora per dedicar-se a l’agenda política amb els cinc sentits, per bé que era conscient des del principi de la seva provisionalitat. De la combinació d’aquests dos elements resulta que el seu llibre “Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte ...

Josep Maria Codina El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar o no deixar el blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer hi arribi. Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc. El blanc és sempre metàl.lic, acerat, i punxa els ulls. Uns vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li...

Catòlic militant al bàndol republicà, amb només divuit anys, sotmès a les més dures contradiccions per aquest fet, abans, durant i després de la guerra, Josep Benet és de la fusta d’en Cruells i en Soleràs , els protagonistes de la memorable novel.la de Joan Sales , " Incerta Glòria" . Com en Soleràs , estava convençut de la dignitat dels vençuts, dels crucificats: ens el podríem imaginar “doblegat sota un pes, el de la creu, marxant davant nostre, vençut entre els vençuts, com mostrant-nos el camí del fracàs; solidari de tots els dolors, de totes les derrotes, de totes les vergonyes”. Però com en Cruells , creia que cal administrar la misèria dels nostres mitjans, perquè “sigui quina sigui la nostra misèria, la vida és immensa”. Entre la creu i la felicitat. Per això lluità tota la seva vida, per recuperar la dignitat dels vençuts i participar en la reconstrució de les institucions i les persones (de “constructor de somnis”, el va qualificar la Montserrat Roig ). Con...

“La força de la gravetat “ ( Quaderns Crema 2006 ), del jove i ja madur literàriament Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1.972), és la força de la narració, la hipnosi d’uns escenaris transversals i diversos, en l’espai i en el temps, que de tan concrets són universals, d’uns personatges que de tan arrelats al seu lloc esdevenen incapaços de separar-se de les circumstàncies que els condicionen i els pesen com el plom, estirats cap avall per una doble força de la gravetat. El prototipus podria ser el protagonista d’un d’aquests disset contes (“La revolució” ), en Guiu Vidal , que el dia de la seva jubilació, després de treballar més de cinquanta anys al Vapor , està decidit a explicar als companys, en la festa de comiat, que en realitat havia estat un desgraciat, que havia malmès la seva vida dins d’aquella fàbrica, però al final acaba plorant com un nen, vençut per l’emoció, despertant només "un sentiment de pietat per aquell home, pensaven, que no se’n sabia avenir de deixar l...

¿Per què cerqueu entre els morts el qui és viu? (Lluc 24, 5) Si la fulla que cau del pensament de l'arbre s'uneix al fil de veu del tronc i de l'arrel, si la claror minvant amb el neguit de l'aire conserva en la penombra l'esclat del primer bes, si al lent pas de la nit segueix l'impuls de l'alba i al llast dels mals records el gust dels nous anhels, si la memòria ens vetlla al recer de la tarda i ens abrusa el desig l'horitzó que busquem, qui gosarà negar que tot és sorgiment? Sentencia la mort l'infantament dels dies, doncs l'arbre ressorgeix amb veu i pensament i el raig de sol naixent fendeix l'ombra adormida. Tota por morirà amb l'embat de la vida: tota albada és arrel, tot pur començament. C.A.

Paraules (cerquen música) Silencis, inicis, aigües. No hi ha, a la matinada, cap primavera sense aire. Les fulles de les paraules cauen, arremolinant-se, de la meva boca baixa. Silencis, inicis, aigües. El vent demana una flama i polsa els dits de la flauta. Paraules encar, paraules; cada vegada més blanques, cada vegada més aire, cada vegada més altes. Josep Palau i Fabre “Poemes de l’Alquimista” (volum I de l’Obra Lliterària Completa, Galàxia Gutenberg, p.70) Parla parla jo escolto parla’m va que no s’apagui la conversa cada paraula que dius fa de mà a l’espatlla i a l’orella a cada frase el benestar baixa pel braç l’ull es dispersa parla’m de què faràs demà de tu de mi de les paraules amb més paraules del matí de la tornada del jardí de tu i de mi d’quests divendres. Jaume Subirana, “Rapala”, Ed. 62, p. 25

Cassià representa la cara més amable i acollidora de l’Església, la que en els moments difícils del tardofranquisme va saber ser sensible a les exigències de canvi polític que proposava la societat (només cal recordar l’assemblea d’intel-lectuals a Montserrat el 1970 i el protagonisme directe que hi va assumir el mateix Cassià, com ha recordat Pere Portabella) i a les necessitats que sorgien d’una població en plena crisi econòmica (són els anys d'assentament i configuració dels barris, de les seves lluites i expectatives, de la unitat d’acció sindical, de les plataformes socials i polítiques també unitàries, de les reivindicacions de l’escola pública). Res a veure amb el rostre de la Conferència episcopal actual. Convé recordar-ho perquè s’acostuma a ficar tot el que té a veure amb l'Esgésia dins el mateix sac, i les generacions més joves ja no guarden memòria del compromís sincer d’una bona part de la gent d'Església d’aquell temps en totes aquestes realitats, obrint a tot...

Prop de la Plaça Colón va pensatiu el Rajoy. L’Aguirre i el Gallardón n’escruten el pas tristoi. Tanca els ulls creuant la plaça i veu bisbes i banderes , li ressonen crits de raça, veus de guerra a les trinxeres exalçant el “President,” voltat de cera i sotanes, de conxorxa complaent amb l’insult i les soflames. Veu les meses petitòries per combatre l’Estatut, i encerclat de palmatòries, clavat sobre el seu taüt, i en català per més inri, llegeix entre ciri i ciri: “Aquí jau el qui ha volgut confondre’ns amb ses cabòries, qui amb la llengua ens ha fotut escampant falses històries ”. Vora el mar Mediterrani, desmentint tots els presagis, s’ha notat com un tsunami inundant-nos de sufragis que omplen el pesecé, fan saltar els ulls del Montilla i a la Chacón li van bé per dir que aquí res perilla. Emportats pel remolí s’esvaeixen els problemes del solar barceloní, Rodalies i altres penes, com l’Ave i l’ave-maria, els túnels i els talls de llum, que tot de cop, qui ho diria, s’han esvanit...

Quan Zapatero juga a Catalunya, juga a casa. Només cal veure els resultats. Partit d’anada a Madrid: PSOE 15 , PP 18 . Partit de tornada a Catalunya: PSC 25 , PP 7 . És a dir, salva l’eliminatòria per la golejada al partit de tornada. S’ensumava que podria ser així en la prèvia del Sant Jordi (la casa de Felipe). Tot i els problemes de casa (rodalies, talls de llum, tripartit...), que els mitjans exploten i interpreten amb certa malvolença provinciana, només per buscar el càstig, el públic, que és qui els pateix, demostra que busca la solució allà on creu que hi ha els instruments per fer-la efectiva. Això que en diuen vot útil és com un penal que transformat en gol dóna els tres punts, i que té sempre la seva justificació en una jugada anterior que per a uns mereix la màxima pena i per als altres el màxim benefici. Es podria discutir molt sobre quina ha estat aquí la jugada anterior, però el que és clar és que tant el públic com l’àrbitre l’han vista i no l’han deixada passar. De to...

Tàpies "L'aigua que fuig, és sols la meva set?" ( Maria-Mercè Marçal ) "Como el agua que de la sed se aparta, o el pan del hambre por igual ahora (que yo sed y hambre, y ellos agua y pan)" ( Carlos Germán Belli ) Què esdevindrà la set si l’aigua és fosa? Què mantindrà la fam sense l’espiga? On pararà l’amor si el bes s’enyora? Què guanyarà la mort sense la vida? Hi ha sempre algun ressò que s’empenyora conservant el record de l’aura antiga, com un corrent profund que ens agombola anant del pur deler a la font viva. Doncs l’aigua vol la set tot just adolla i el pa espera les mans que el facin llesca, mentre el desig a poc a poc avança entre l’impuls primer que no el sadolla i el pas asserenat de treva en treva, podrint-se en el ferment de la mancança. C.A.

Del segon debat (que en bona part va ser repetició dels arguments del primer, llevat potser de l'esforç de Zapatero per distanciar-se amb una bateria de propostes concretes), caço al vol dos compromisos: el de Zapatero al parlar de política de seguretat, en el sentit de comprometre’s solemnement a donar suport al Govern en matèria de terrorisme, sense condicions, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, és a dir, també en el cas que Rajoy sigui el nou president de Govern; i el de Rajoy en la declaració final, a l’afirmar amb to solemne que no voldrà que la pròxima legislatura sigui de tensió (encara que no va aclarir si això es donaria només si ell guanyés el govern; si s'entengués amb aquesta condició, més que un compromís hi hauríem de veure una amenaça, la de la continuació de la crispació). El compromís de Zapatero no tindrem ocasió de verificar-lo si continua ell mateix sent el president del Govern. De tota manera, està en la lína del que va practicar quan estava a l...

A l’alçada d’aquesta cantonada de la campanya electoral m’arriba el llibre, i la presentació a la llibreria Robafaves de Mataró de la mà de Lluís Foix, “España desde una esquina”, del Notari J.J. López Burniol . Acostumat a la concentració quasi mística que proposa l’espot electoral d’ ERC ( “Quan hagin passat aquests tretze segons Catalunya estarà més a la vora de la independència” ), la proposta de López Burniol (català, com diu, més de cap que de cor) presenta uns contorns en aparença més atrevits, de manera que deixem la simple observació del pas del temps (ara i fins el 2.014, o més enllà) i anem al gra: sortim d’una vegada (ve a dir Burniol) de l’atzucac confederalista, de relació bilateral o de federalisme asimètric que ha envoltat la proposta del nou Estatut, i anem a una reforma de la Constitució, via Senat, que permeti la configuració d’un Estat federal simètric. Altrament, aquesta Espanya, sense tardar massa, haurà de fer front al problema real, no d’un, sinó de dif...

Massa agressivitat va mostrar Rajoy al debat d’ahir per guanyar vots dins l’ampli ventall d’indecisos o de no convençuts per la política de Zapatero . Va utilitzar el mateix to crispat de tota la legislatura. Molt especialmnet en tres temes centrals (immigració, terrorisme i integració territorial) se l’hi va veure que porta un excés de llast a la faixa (potser per això l’americana li anava estreta?), i que allà on creu que pot pescar vots en realitat se li escapen, sobretot per un deix d'amargor en què es tradueix aquesta agressivitat. Queda clar que en el debat es va presentar com el representant idoni d’una dreta particularment agressiva en aquests moments, però no queda gens clar que així tingui prou recolzament per guanyar la presidència del Govern, ni ara ni el futur si aquesta dreta no es gira com un mitjó. En immigració , fins a tres vegades va entrar Rajoy a sac en el tema, començant per denunciar que a Espanya els últims anys han entrat més immigrants que a França, Regn...