Tarannà i política



José L. López Aranguren fa molts anys que va donar una definició suggerent del que anomenem "tarannà" (“talante”) en la seva "Ética"(1958). Segons ell seria un sentiment fonamental, “la manera d’enfrontar-se emocionalment, és a dir, per naturalesa, amb la realitat, un estat d’ànim”. I en aquest sentit traduïria el contingut del terme grec “pathos”que no significaria simplement “passió” sinó més aviat una forma de situar-se davant la realitat seguint el propi to vital, que és diferent per a cada persona, una manera de veure-se-les amb el propi hàbit afectiu que és el nostre sentiment fonamental de l’existència. Seria quasi equivalent al “temperament”, la matèria prima de cadascú per a formar el “carácter”. Tarannà i carácter (“pathos” i “ethos) són dos conceptes correlatius, els dos pols de la vida ètica. El primer expressaria la relació amb la naturalesa, amb els sentiments i emocions més immediats, mentre que “ethos” com a carácter significaria una manera de ser no emocionalment donada sinó racionalment i voluntàriament aconseguida. En definitiva, no es pot formar un “carácter” sense comptar amb el “pathos” o tarannà premoral, i el desideratun és arribar a coordinar la tensió que l’enfrontament emocional amb la realitat comporta amb la raó práctica modulada per l’experiència. Recordant Aristòtil, deia Aranguren : “ Al hombre moral se le conoce, como al buen zapatero, por el partido que sabe sacar del cuero, bueno o malo, que le ha sido dado”.

No deixa de resultar curiós que el terme tarannà (“talante”) s’hagi posat de moda justament relacionant-lo amb un polític, Zapatero (que potser personificaria “el buen zapatero” d’Aristòtil, mentre que Aznar vindria a ser “un pésimo zapatero”?). Prescindint d’aquesta singularitat, i bromes a part, no hi ha dubte que és perfectament aplicable a la vida política en general, i als polítics en particular, aquesta distinció entre “tarannà” i “carácter”, “pathos” i “ethos”, posicionament emocional i raó pràctica. Els partits polítics són certament necessaris per a la convivència en democràcia, són el “thymós”, un mitjà per fer-la possible, el “pathos” originari per estructurar una societat amb “carácter”, però per això mateix condensen totes les limitacions de les emocions primàries i s’emboliquen tant en aquest nivell premoral (que en certa manera és també prepolític) que arriben a perdre de vista la raó pràctica, l’ethos o carácter que la democracia exigeix.

Aquests dies resulten “patètics”, en el sentit que només traspuen “pathos” emocional i cap mena de carácter o ethos polític, els exhibicionismes mediàtics dels representants dels partits. Es deixen endur per les seves emocions partidistes a l’hora d’abordar el tram final de la reforma de l’Estatut. No demostren “carácter” polític, raó democrática, sinó simple afany de fer passar les pròpies emocions, els propis plantejaments particulars, per la raó pràctica que convé a Catalunya. Els hi hauríem de dir:“Dominin el seu "tarannà" ,el seu" pathos," les seves emocions particulars, les seves proclames partidistes, i aprenguin a ser “ètics”, a demostrar el seu “carácter” polític, perquè això s’acaba”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre