Per fi, la Proposta de nou Estatut

Ja tenim la Proposta de nou Estatut de Catalunya aprovada de forma aclaparadora pel Parlament. Ens n’hem de felicitar. Hi haurà temps per anar seguint les discussions en el tràmit al Congrés , i per anar-nos imposant del seu contingut. D’entrada, se m’acudeixen les següents reflexions:

- Amb les lògiques reserves de contrastar els textos amb més detall, sembla que el Títol VI dedicat al finançament, en concret els capítols I (articles 202 a 214) i III ( articles 221 a 225), que han constituït l’autèntic cavall de batalla fins a ultimíssima hora, contenen substancialment tots els extrems de la darrera proposta adreçada pel tripartit a CiU, des del blindatge, passant pel desdoblament de l’aportació a l’Estat pels seus serveis i per la contribució a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes, fins a l’establiment d’una Comissió Mixta com a òrgan bilateral de relacions en la matèria, i fins a la capacitat normativa (no excloent) per regular els tributs locals. Sembla també que les aportacions de CiU han servit per concretar més els criteris de càlcul de l’aportació catalana a les finances de l’Estat (article 210). Ens podríem preguntar per què s’ha tensat tant la corda per part de CiU per arribar a aquestes conclusions, partint d’una proposta inicial del tripartit en el tema, de fa bastants mesos, que presentava la porta oberta a les mateixes aportacions convergents des del primer moment. Alguna cosa s’ha mogut a Convergència a última hora, al marge dels criteris estrictament normatius de la proposta, diguin el que diguin ara. Òbviament són els criteris polítics de partit els que han primat al si de Convergència durant molts mesos, pendents de les evolucions de ERC, fins que al final, per al seu bé i el de tots, s’ha acabat imposant el realisme i el caràcter polític en sentit positiu. Sense necessitat de pensar massa malament, estaria per dir que la decisió d’Artur Mas a última hora no ha caigut bé en alguns sectors sobiranistes del seu partit, i no agrada als seus altaveus mediàtics, afeccionats al tot o res, ara dissipats enmig de l’eufòria regnant. Es clar que tindran en el futur immediat moltes ocasions per tornar a practicar aquest joc i ens repetiran la cantilena de sempre:" nosaltres ja ho dèiem".

- El PSC s’ha compromès lleialment, i profundament, amb la Proposta. Potser ja començaria a ser hora que els companys del PSOE entenguessin, en la línia de Zapatero, que la funció dels socialistes a Catalunya, recollint la millor tradició del socialisme i el republicanisme federalistes, és inseparable d’un aprofundiment en el catalanisme solidari i d’esquerres. I que els nacionalistes deixessin de considerar-los com sucursalistes. Quasi el mateix es podria dir de IC.

- ERC, tot i que en algun moment ha dubtat, s’ha mantingut lleial al tripartit, i també ha assumit un compromís, i espero que no un cost electoral. El compromís és el de continuar en la seva línia de nacionalisme no excloent, tan ben exposat pel mateix Carod durant l’última campanya electoral i durant la formació del tripartit.

- La Proposta és en el seu conjunt una referència del catalanisme transversal del moment present, realista i exigent. Fora de Catalunya serà vista per molts com un desafiament. Però trobo que és positiu que s´hagi arribat a aquest plantejament, a aquest punt d’intersecció de les línies del socialisme federalista, del nacionalisme i del republicanisme. S’hauria de buscar també un punt d’intersecció amb la dreta catalana de tota la vida.

- Aquest referent, model o expressió matisada del que Catalunya desitja en aquest moment, en les seves relacions amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes, és també una frontera per als partits polítics que l’han acordada i per als sectors de població que representen. I hauria de continuar senyalant el perímetre de les aspiracions de l’espai social català, amb tota la seva diversitat, passi el que passi al Congrés.És una nova frontera nacional compartida que hauria de desfer molts malentesos i contribuir a eradicar les desqualificacions recíproques en matèria nacionalista. Passi el que passi, sabem on és la nostra frontera.

De moment, em quedo amb aquesta afirmació del preàmbul de la Proposta :
" Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya oberta sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui".