Arguments per al debat

En els arguments de fons, quasi de filosofia política, que utilitza la majoria del Consell Consultiu en el seu Dictamen per a declarar la inconstitucionalitat de l’apel-lació als drets històrics en el projecte de reforma de l’Estatut per blindar competències hi apunten alguns trets que s’haurien de tenir presents per encarrilar el debat sobre el que tòpicament anomenem relació de Catalunya amb Espanya.

Estableix aquesta majoria que la Constitució i l’Estatut , en tant que bases del sistema polític, són expressió del "racionalisme normatiu" que a partir de 1945 es consolida a Europa sota la forma del constitucionalisme que ha donat lloc als Estats socials i democràtics de dret, basats en la constitucionalització de la sobirania popular a través del sufragi popular i en la complementarietat dels valors de llibertat i igualtat. De manera que la remissió que fa la constitució a determinades realitats col.lectives sedimentades a través de la història caldrà entendre-la sempre amb els paràmetres de la racionalitat jurídica que l’Estat democràtic estableix. No hi pot haver reconeixement de determinats drets històrics que no estigui directament connectat amb l’aval del principi democràtic, i aquest només pot expressar-se a través del que la Constitució ha volgut concretar específicament quan diu que "empara i respecta els drets històrics dels territoris forals". En la interpretació d’aquesta expressió la majoria del Consell Consultiu no dubta en afirmar que aquests drets històrics es refereixen exclusivament als territoris forals del País basc i Navarra, els únics que d’acord amb la previsió constitucional els han actualitzat i , doncs, els han avalat democràticament. No es pot introduir cap indefinició en aquesta previsió constitucional, ja que significaria admetre dues legitimitats: una basada en el principi democràtic i una altra d’arrel historicista. La previsibilitat jurídica és sempre una garantia que cal respectar en l’Estat de dret per evitar inseguretats. La previsió constitucional havia de tenir necessàriament uns destinataris i un objecte concret. La relació de competències fonamentades en els drets històrics que fa el projecte de reforma de l’Estatut en la disposició addicional primera cau fora d’aquesta previsió constitucional, i per això pot dir-se que no és tampoc democràtica, que no està avalada en el procés constituent de 1978.

És molt fort per a un nacionalista que li diguin que l’apel-lació a les essències històriques, en la mesura que es volen traduir amb els efectes jurídics de competències concretes, no és democràtica. La minoria del Consell Consultiu s’esforça per defensar justament el contrari, és a dir, que és la indefinició literal de la previsió constitucional la que permetria aplicar a Catalunya la virtualitat dels drets històrics amb la mateixa expansió que s’admet per al País basc i Navarra. L’esforç de la minoria és considerable però, al meu entendre, es basa més en arguments de tradició històrica i de voluntat política que en arguments estrictament jurídics. Una cosa és la història i una altra la política. Tot i que és obvi que cada pacte polític pot arribar a tenir una expressió jurídico-constitucional diferent.

Avui per avui aquesta és la Constitució que ens vam donar i aquest és el joc que dóna. Alguns en voldrien estar fora, i el nacionalisme convergent, sobretot en la versió dita "sobiranista", ara que està a l’oposició, juga a dues cartes, a les dues legitimitats que denuncia la majoria del Consell (el sentit interpretatiu del qual m’atreviria a dir que es correspon amb el sentit comú de la majoria de la societat catalana) : la historicista, amb rivets de victimisme diferenciador, i la constitucionalista. No es pot negar que venim d’on venim, però sent realistes hem de reconèixer que som on som.

Larry Poncho, "L'art d'inclusió"