Ingenuïtat

He de confessar que sóc un ingenu. Pensava que això de l’Estatut era una bona oportunitat perquè tots el partits amb representació a Catalunya consensuessin unes bases comunes traduïdes en un nou articulat per a millorar l’Estatut actual (manifestament millorable segons es desprèn d’una simple lectura del mateix, desbordat per l’evolució dels últims vint-i-cinc anys, limitat en l’abasrt de les competències per la interpretació del T.Constitucional, sense cap previsió respecte de la UE ni de la immigració, ni dels drets dits de tercera generació, amb el finançament a remolc de les successives reformes de la LOFCA, amb centralisme del sistema judicial que no es correspon amb el reconeixement de la legislació específica...); pensava que també les qüestions identitàries (llengua, símbols i definició nacional) podrien ser abordades positivament per acabar d’una vegada amb la permanent indefinició del que som o no som; pensava que les aportacions de l’Insitut d’Estudis Autonòmics i del Consell Consultiu serien importants en ordre a determinar el que cap dins les costures de la Constitució, forçant-la fins a límits raonables; pensava que els treballs de la Ponència comptaven amb les discussions prèvies, aprofundides, de tots els caps pensants dels partits; pensava que amb discreció, sense caure en la voràgine mediàtica, però també amb la preocupació de rebre i donar informació a tots els sectors de l’opinió pública, es preparava un nou Estatut ple de bones raons polítiques i jurídiques, capaç de passar el filtre del Congrés a Madrid donada la majoria conjuntural i la bona disposició de Zapatero, i si més no que qualsevol retallada allà aniria precedida d’un intens debat i podria deixar una porta oberta a futures reformes o interpretacions favorables, quedant almenys clar que s’havien acabat els temps del victimisme i començava el de la confrontació positiva, solidària, dins d’un projecte federalitzant de l’ Estat; pensava en definitiva que els partits posarien fre a les seves passions i emocions particulars, i als càlculs electorals, per lliurar-se a la tasca plenament política d’articular, amb realisme i ambició, unes mesures fonamentals d’autogovern dins els límits del que ara és possible, per portar-les a la pràctica quotidiana amb la mateixa empenta que se li ha donat a l’Estatut vigent, fos quin fos el color del govern de torn.

Però no. Sóc un ingenu. Resulta que pel que s’ha anat veient, i encara que a última hora surti la majoria dels dos terços al Parlament, ha primat per sobre de tot l’interès partidista; que les aportacions s’han decantat cap a un cantó o un altre (drets històrics, blindatge de competències, finançament) segons convingués a les necessitats de l’escenificació mediàtica, arribant als moments culminants del 29 de juliol amb la votació en Comissió, i de la lectura interessada i parcial de l’Informe del Consell Consultiu, seguits de les inacabables discussions bizantines entorn d’un absolutament hipotètic, per irrealitzable, concert econòmic i la seva quota de retorn; que el treballs de la Ponència s’han tret del seu context propi per les constants intervencions mediàtiques, per les interferències dels caps de partit; que el PP, el quart partit del Parlament, s’ha autoexclòs amb tota l’alegria del món, i sembla que ningú hagi fet gran cosa per evitar-ho; que des d’alguns sectors mediàtics i d’opinió, vehiculats sobretot pels mitjans públics nacionals i els seus immarcescibles instruments de tertulians i articulistes (sempre els mateixos, sempre seguint l’estela clientelar i autista-nacionalista-convergent de fa 25 anys) s’ha anat estenent amb eficàcia la idea que val més no tenir un nou Estatut si no es soluciona definitivament la qüestió del finançament amb el concert econòmic, igual que els bascos, donant per fet i per bo que si aquests són insolidaris nosaltres també tenim el dret de ser-ho; que l’opinió del Consell Consultiu val menys que "el pito del sereno" (deuria ser per això que dos membres de la minoria van posar una qüestió prèvia d’incompetència, és a dir, que volien estalviar-se el tràngol d’haver de dictaminar prenent posicions polítiques que d’entrada repugnaven al seu mínim sentit jurídic); que fins a última hora CiU ha intentat desmarcar ERC del tripartit; que ERC s’ha fet estimar per demostrar una maduresa política que se li pressuposava des de l’última campanya electoral i la formació del tripartit; que el President alguna vegada ha donat mostres de pensar més en el "seu" projecte per a la posteritat (com uns nous Jocs Olímpics) que en les bases reals del País; que fins i tot Zapatero ha hagut de fer metafòricament "el pont aeri" a Maragall perquè li interessa aconduir el procés com exemple dels processos que seguiran; que fins a l’últim minut no sabrem si serà "sí" o serà "no", i que finalment hauren de donar les gràcies a més d’un (i serà Mas-sa) per la seva generositat, amplada de mires i sentit patriòtic, després d’haver-se preocupat sobretot de la seva figura i projecció electoral davant els mitjans.
Sóc un ingenu visionari, i m’ho hauré de fer mirar. La meva expectativa estatutària no es correspon amb la realitat del que està passant aquí, i continuarà passant a Madrid...

Un parell de preguntes no m’han deixat mentre escrivia aquestes bajanades, i no aniria a dormir tranquil si no les formulés: hauria passat el mateix si la coalició governant hagués estat nacionalista (CiU i ERC) i el PSC hagués estat a l’oposició? Quin nivell d’exigència haurien imprimit CiU i ERC al nou Estatut per aconseguir l’acord del PSC?