Límits

En la pel.lícula “Chihwaseon” de Im Kwon-Taek, traduïda al castellà com “Ebrio de mujeres y pintura”, vivament recomanada per la Judith, el protagonista, el pintor coreà Jang Seung-up (1843-1897), acaba els seus dies desapareixent dins la fornal on es cou la terrisa amb els seus dibuixos, després d’experimentar que ja no li és possible anar més enllà en la seva capacitat creadora, ultrapassar els límits que tot artista honest sent al final d’un cicle o al termini d’una trajectòria vital totalment dedicada a la creació. En un acte de desesperació sembla com si l’artista es volgués fondre amb la seva obra, i a través d’ella endinsar-se al si de la Bellesa, aconseguint així una mena de fusió perpètua amb la seva obra. El mateix director Im Kwon-Taek ha dit que el propòsit principal de la pel.lícula és la de mostrar “l’intent desesperat de l’artista i la seva voluntat per superar els seus propis límits, ja que estava orgullós de la seva obra però al mateix temps es torturava per arribar a un nivell superior que no fos abastable per ningú més”.

Aquesta ambició ve a ser la traducció al terreny de l’art del que Schelling en el món de la filosofia i la poesia definia com la “nostra suprema aspiració a la destrucció de la nostra personalitat per fer el trànsit a l’àmbit absolut del ser”, de manera que “la meta última de tota aspiració pot ser representada com una prolongació de la personalitat cap a la infinitud, és a dir, cap a la seva aniquilació”("El Jo com a principi de la filosofia",1795).

Hi ha, però, una actitud no desesperada, menys tensional, més pacient i segurament més madura, d’enfrontar-ser als propis límits, respectant el procés de lenta germinació de tota obra al llarg dels anys. Aquesta és l’actitud que expressava un altre pintor, en aquest cas el japonés Hokusai, amb aquestes paraules, quan el pintor protagonista de la pel.lícula, Jang, era encara un nen :

Pintures de Hokusai

“Des dels sis anys vaig sentir l’impuls de dibuixar les formes de les coses. Cap als cinquanta, vaig exposar una col.lecció de dibuixos, però res del que he executat abans dels setanta anys em satisfà. Només als setanta-tres puc tenir una intuïció aproximada de la veritable naturalesa de les aus, els peixos i les plantes. Per tant, als vuitanta hauré fet grans progressos. Als noranta hauré penetrat en l’essència de totes les coses. Als cent, hauré ascendit segurament a un estat més alt, indescriptible, i si arribo als cent-deu, tot, cada punt, cada línia, viurà. Convido els qui viuran tant com jo a verificar si compleixo aquestes promeses” ( "Escrit per mi, abans Hokusai, ara dit Huakivo-Royi, el vell embogit pel dibuix")