Pere Casaldàliga:àmbit de raó i esperança



Escoltant ahir a TV3 les converses que va mantenir la Terribas amb el bisbe Pere Casàldiga a Sao Fèlix de Brasil, em va envair una sensació de comprensió profunda cap aquella persona que comença a ser gran, en tots els sentits, amable, raonable, amb símptomes de malaltia amenaçant, convençuda i convincent des de la seva modesta, però radical, opció pels pobres. Hi havia alguns aspectes que podien resultar discutibles des d’una perspectiva racionalista i occidentalista, i no es pot negar que la mateixa figura de Casàldiga pot causar recels en alguns sectors que ja veuen desfasada una forma de denúncia que a vegades passa per alt els mecanismes concrets i els condicionaments sòcio-econòmics i polítics dels fets i les seves causes. Però tot això no es res comparat amb l’absoluta honestedat i compromís coherent de Casaldàliga.

Mentre l' escoltava sentia que s’anava formant un espai, un àmbit de raó profunda, infranquejable a les meves raons particulars : no podria estar d’acord amb què EEUU no és una democràcia, però no tinc cap argument per negar l’evidència de què EEUU ha ajudat a implantar i a sostenir règims dictatorials moltes vegades sanguinaris; no podria estar d’acord amb què el sistema d’ecomonia de mercat és radicalment injust, però no puc negar l’obvietat dels desequilibris que genera i que les lliçons de la història demostren efectivament que no tot el que s’ha tingut per normal, com ara l’esclavitud durant segles i segles, és el que més convé a la humanitat; no podria estar d’acord amb què el terrorisme té una relació directa amb els problemes d’Àfrica, per exemple, però no puc negar que arrosseguem una crosta d’insensibilitat davant el problema de la fam, les malalties al tercer món i el creixement de les desigualtats, i que donem per descomptat que el nostre benestar ha de romandre allunyat i incontaminat dels embats de la misèria; no podria estar d’acord amb què la solitud és bona per la persona o amb què la renúncia a les identitats concretes és necessària per a fer-se universal, però no puc argumentar que Casaldàliga és menys català pel fet d’haver renunciat a Catalunya.

Junt amb aquest àmbit de raó profunda (que segurament tota persona en el seu context concret pot mostrar, i que es fa més imponent en una persona com Casaldàliga), se m’obria un altre espai a l’esperança: quan parlava de canviar el cor, la consciència, de ser honestos en la vida quotidiana, perquè “qui no és honest no pot canviar el món”; quan es referia a la mort com un abisme amb la confiança de caure als braços de Déu; quan defensava l’aportació més definitiva del cristianisme, que tot home és imatge de Déu; sobretot quan convidava a comunicar vida i esperança i senyalava amb els seus gestos apaivagats el treball de la paciència i la convicció de trobar i sentir la transcendència en totes les coses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu