Catalunya pot o Catalunya al sot?



El President Maragall havia dit i repetit que si per la Mercè no teníem Estatut, ja no n’hi hauria. Com que la Mare de Déu de la Mercè encara no ens ha alliberat de les cadenes de la confusió entorn d’aquest fet, ha cregut convenient adreçar una carta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en la que, per un cantó, anuncia que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut, i, per l’altre, expresssa el desig de poder-lo tenir, comptant, segons diu, amb el suport i l’estímul de tots els catalans i catalanes. I torna el discurs ratllat de "Catalunya pot", que no vol dir que estigui al pot sinó que se’n pot anar al sot. "Pot Catalunya aprovar un Estatut potent i fort? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot!". Em recorda aquella escena del ring en què el preparador es dirigeix al seu pupil completament baquetejat, ple de morats i a punt del KO, i li diu, per dir-li alguna cosa,"tu pots", i l’altre li fa que sí amb el cap i acte seguit cau definitivament sobre la lona al primer mastegot que li etziba el contrincant.

És el discurs del "pot", no el del poder, que a mi em deixa perplex. Si no han estat capaços durant més d’un any i mig de posar-se d’acord per presentar un projecte de nou Estatut amb garanties de tirar endavant, a què ve ara tanta insistència amb el "Catalunya pot"? De quina Catalunya està parlant el President? No serà que vol que tots pugem a les boires del seu Olimp particular? És un autèntic galimaties això de: " si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi?". Amb l’espectacle que ens han ofert, els catalans ja no sabem si volem o si podem, o si més aviat ens han estat prenent el pèl. Si no tira endavant, els que hauran volgut que no es realitzi hauran estat ells, i a mi que no em senyalin ni em compliquin la vida a aquestes alçades amb el que he de voler i el que he de poder, que prou feina tinc i prou paciència he tingut per seguir les seves giragonses. Si surt, podran dir que el tenen al pot fins que el Parlament de Madrid el destapi. I si no surt, aquests partidaris de la política de baixa estopa, al sot. No nosaltres, no Catalunya.

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Cinto, com que som nosaltres qui triem els nostres representants polítics també, penso, que tindrem alguna responsabilitat si no s'aprova l'Estatut. Almenys també caurà sobre nosaltres el desencís, que potser encara és pitjor!
cinto amat ha dit…
Sí, deu ser per allò que tant es diu, que els ciutadans tenim els polítics que ens mereixem. Entre el desencís i la irresponsabilitat, em quedo amb el desencís. Encara que finalment hi hagi acord (així ho dedueixo de les paraules de Felip Puig en el debat d'avui a Canal 33, dient que " a Madrid negociarem fort..."), serà difícil superar la imatge tant excessivament partidista que s'ha donat en un tema que és tan de bé comú,i que en principi havia de ser tan de "sentit" comú...

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu