New Orleans:in my solitude


No ha d'estranyar que tantes persones hagin mort o s'hagin vist abandonades a New Orleans. Podem parlar de països rics o pobres, però a tot arreu són les persones de carn i os les que de veritat són riques o pobres. A Luisiana les dues terceres parts són negres, i més d'una quarta part es troben al llindar de la pobresa, la majoria afroamericanes, amb gran presència d'immigració d'Hondures. Aquestes persones eren les que majoritàriament s'arremolinaven sobre l'asfalt del Superdome de Nova Orleans, perquè no havien tingut mitjans per sortir de la ciutat, perquè no havien volgut abandonar el poc que tenien o perquè la mateixa pobresa els presentava com inútil la recerca de qualsevol altre horitzó. Moltes vegades la pobresa obliga a marxar, i a vegades força a quedar-se. A quedar-se cadascú amb la seva solitud.
Em turmenten en la meva solitud
els somnis dels dies que s'esborren.
M'obsessiona en la meva solitud
el record dels mals que mai no es fonen.
Estic aquí assegut,
desesperat i esmaperdut.
No hi pot haver ningú més trist:
arreu m'envolta la foscor,
em paralitza la tristor
i em torna boig tot el que he vist.
En la meva solitud
prego ben fort
que el Senyor
em lliuri de la mort.
(Versió lliure de "Solitude", de Duke Ellington)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat