quadern d'en Cinto Amat

 Continuació de les cartes creuades amb en Jordi Cussó: aquesta és la publicada a la revista Valors el maig de 2012 Benvolgut Cinto,    Fa dies, que per circumstàncies diferents, tinc molt present la teva darrera carta. Coincideixo en tot el que dius, en la importància d’aquest gest de sortir d’un mateix, per trobar-se amb l’altre, per descentrar-se del jo i descobrir que el en tu puc fer-hi confiança. Això m’anima a seguir reflexionant sobre el tema de l’amistat i sobre quina és la seva dimensió social.    Llegia aquest dies un article del Francesc Torralba, on deia que l’home es construeix en la comunitat, no en la col•lectivitat, ni en la suma d’individus, sinó en el vincle intersubjectiu entre dos éssers diferents que es reconeixen i s’acullen mútuament. En la comunitat, cada individu, conserva el seu nom i cognoms, les seves característiques definitòries. L’home no està sol en l’univers, està en contínua relació amb els altres, i aquesta rel...

   Vista des de dins, la situació del PSC deu ser dramàtica, o potser no tant si amb el resultat de l’últim Consell Nacional els seus dirigents han arribat a la conclusió definitiva que la majoria aclaparadora que van obtenir senyala el camí a seguir. En tot cas, com també ha senyalat Lluís Foix, els propers resultats electorals donaran o restaran raons a la decisió de “votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada emb el govern d’Espanya”.    Vista des de fora, com ho faig jo, la situació del PSC és ben singular, i fins paradoxal. Per un costat, s’ha convertit des de fa temps en el centre de totes les crítiques, ationades des dels cercles sobiranistes de CiU i ERC, i en part també des de IC, i per descomptat des dels mitjans de comunicació catalans, públics i privats, d’opinadors i tertulians de tota mena. Segons aquestes opinions, sembla arribat el moment de con...

Tot plegat té molt mal caire. Caire del sí però no gaire, caire de data i consulta, caire de vaga o pregunta, caire fora o dins d’Europa, caire d’urna o de fanfàrria, caire d’infern o d’Arcàdia. Caire de mossos i estopa, caire de micro o sabata, caire antic de retallada, caire d’atur i emprenyada. Sobre l'aresta escairada som aprenents de funàmbul, i si mirem cap ensota podem passar molt mal tràngol: massa estimball per no fotren’s una sonora trompada. C.A.

    El pensamet lúcid i provocatiu que traspuen algunes pàgines dels assajos d ’ Agustí Calvet, “Gaziel”, ens arriba com una alenada d’aire fresc que ens ajuda a encarar certes visions polítiques actuals entorn de les possibilitats del nacionalisme català, per més que s’hagi de relativitzar el seu contingut en funció del temps i les circumstàncies especialment dramàtiques en què van ser escrites.    Així, a l’assaig “El desconhort (1.944), recollit en el compendi d’escrits sobre Catalunya i els catalans entre 1.938 i 1.947 sota el títol “Quina mena de gent som” , Gaziel fa aquesta reflexió que transcric literalment en les seves parts més rellevants: “Plantejar el problema de Catalunya en un pla exclusiu de nacionalisme, com una lluita entre dues nacionalitats del mateix grau, una d’opressora i l’altra oprimida, és ficar-se en un carreró sense sortida… Voler fer-la topar violentament amb Espanya és com posar en pràctica l’antiga faula del tupí de terrissa ...

   Comentant la versió musicada de les Cançons de la Roda del Temps que en va fer Raimon, Salvador Espriu va escriure, fent literatura de la seva relació personal: “Què diria avui Raimon d’ell mateix?- pregunta el vell en un to d’afectuosa malícia- El professor Pelegero s’atura un moment a pensar la resposta i es decideix a contestar a la fi amb una citació del primer i més gran dels escriptors de la nostra llengua: “Jo són hom qui longament ha desirada comuna utilitat”- recita a poc a poc el professor”. Aleshores els dos amics han somrigut i callen i han esguardat després la freda i tranquil.la llum de la tarda d’hivern”.    Aquest mateix Raimon, que s’ha mantingut fidel a si mateix al llarg dels anys, va donar fe de la seva “desirada comuna utilitat”, que va descriure Ramon Llull, de la seva dedicació a la causa de la col.lectivitat, en el recital d’aquest dissabte passat a l’Auditori, deixant al mateix temps testimoni del seu profund respecte per l’obra de ...

    Continuació de les Cartes creuades amb Jordi Cussó a la revista Valors  (abril de 2012 )  Benvolgut Cinto Aquests dies he tingut l’oportunitat de conviure amb una persona malalta. Fa temps que lluita amb un càncer i com pots suposar hi ha moments de tot. Estar al costat d’un malat sempre és una experiència positiva, malgrat es remouen tots els sentiments i sovint et fa tastar la pròpia vulnerabilitat. Però he de reconèixer que ens fa bé acompanyar i deixar-nos acompanyar en aquest moments de la vida.    Mentre acompanyava aquesta persona, ressonaven a les meves orelles unes paraules d’un altre bon amic que pateix una malaltia degenerativa, i que em deia: “ Quan de sobte la malaltia es fa present a la teva vida, penses que serà una cosa passatgera. La sorpresa brolla quan els metges et diuen que es quedarà amb tu per sempre, anirà amb tu arreu i a totes hores. Llavors acceptes la malaltia com a companya de camí, o la teva vida...

   Qui li ha posat la pell de plàtan al Conseller Espadaler? Quin Director General, quin cap de departament, quin assessor, li va aconsellar convocar una roda de premsa el passat dijous, acompanyat del Director de la Policia, Manel Prat, i del Comissari en cap dels mossos, Josep LL. Trapero, per escenificar un enfrontament solemne amb l’informe de la Policia Nacional elaborat per ser lliurat al jutge del cas Juan Andrés Benítez? Ningú va ser prou assenyat per advertir-li que els informes pericials sol-licitats en un procediment judicial han de fer el seu camí processal, i que el que cal és oposar-s’hi en el mateix procediment mitjançant les proves pertinents, compareixent en forma, en comptes de convertir-lo en motiu de crítica i d’escarni públics en roda de premsa? Al cap de quatre dies, i sense que s’hagi canviat ni una coma d’aquell informe policial, el Conseller ha de corregir-se i admetre que la imputació judicial, fonamentada en l’informe de la Policia Nacional i en ...

   Poc s’ha subratllat, entre la multitud de comentaris publicats a rel de la Sentència del Tribunal d‘Estrasburg sobre el cas de l’etarra Inés del Río, que el problema que realment deixa al descobert és el de les víctimes, en un doble sentit: primer, la utilització política i ideològica de les associacions de víctimes, i de les víctimes mateixes, que des de sempre n’ha fet el PP, ara al Govern, i segon, el desempar que en el fons produeix aquesta instrumentalització al veritable reconeixement que haurien de tenir les víctimes en el context d’un Estat fonamentat en el respecte als principis del dret.    La Sentència desfà amb contundència la doctrina Parot adoptada pel nostre Tribunal Suprem a partir de l’any 2006, el qual en un exercici d’enginyeria jurídica falsament creativa s’inventà un sistema de còmput del compliment de penes que infringia la prohibició de l’aplicació retroactiva de la norma més perjudicial per al penat, de manera que a tots els condemna...

Recorda el teu nom que ets filla del sol, que portes als ulls la llum de l’estrella banyada de blau. Vela al cel encès amb vent i bonança, nau a l’horitzó que albira el futur des del pal major. Poses proa als ports d’olors i colors, esteses les veles, les mans amarades amb el cant de l’aigua: cinc lletres d’escuma jugant amb les ones, mil veus de sirenes als solcs de l’Elena. C. A. 25 d’octubre de 2013 29 anys de l’Elena 

   Benvolgut Oriol,    Em permetràs que et tutegi. Vaig llegir el teu article d’ahir a La Vanguardia ( “Un clam de nord a sud”) i el primer que se m’acut és que en el context en el que l’escrius el seu contingut central és gairebé irrefutable. És molt difícil no estar d’acord amb l’afirmació contundent que abans que independentistes som demòcrates i que per tant hem d’acceptar el veredicte de la ciutadania en una consulta pel sí o pel no a la independència de Catalunya. Tots els partits catalanistes amb representació al Parlament estan a favor d’una consulta o referèndum, encara que les posicions variaran poc o molt (em temo que més aviat molt) en relació amb la pregunta que s’hagi de plantejar. Jo sóc partidari de la consulta i no sóc independentista, però, com tu, haig d’afegir que abans de no ser independentista també em considero demòcrata, i si en un refèrendum celebrat amb totes les garanties (com el d’Escòcia, per entendre’ns) guanyés el sí, m’agrada...

   L’entrevista del Papa Francesc a la revista dels jesuïtes Civiltà Cattolica té molts punts d’interès, però un especialment em va cridar l’atenció: la predilecció pel temps confrontat amb l’espai. En un paràgraf d’aquesta entrevista el Papa diu: ”És el temps el que inicia els processos, l’espai els cristal.litza. Déu es troba en el temps, en els processos en curs. No s’ha de donar preferència als espais de poder en front dels temps, a vegades llargs, dels processos. El que ens correspon és posar en marxa processos més que ocupar espais. Déu es manifesta en el temps i està present en els processos de la història. Això ens fa preferir les accions que generen dinàmiques noves. I exigeix paciència i espera.”    És sens dubte aquesta preferència pel temps, i pels signes dels temps, la que fonamenta el seu pensament obert per aplicar la regla del discerniment en la narració dels fets, en les coses petites que s’esdevenen. L’aura mística, diu, mai defineix els se...

   La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa ( LOMCE ), que es presenta com una modificació de la Llei Orgànica de l’Educació de maig del 2006, entre les moltes Disposicions Addicionals que introdueix “ex novo”, n’incorpora una, la 38ª, que és una càrrega de profunditat dirigida directament contra el sistema d’immersió lingüística en català. Amb l’excusa d’invocar un teòric equilibri de l’ús del castellà i de les llengües cooficials en l’ensenyament, el seu objectiu mal dissimulat no és altre que el de forçar la introducció del castellà com a llengua vehicular allà on es doni la immersió lingüística en català.    Aquesta Disposició Addicional és un exemple clamorós del que no hauria de ser una normativa educativa, ni per norma ni per educativa. En tant que norma és una barreja maldestra de conceptes reiteratius (en cada paràgraf es repeteix l’obsessió dels termes “castellà com a llengua vehicular”) amb amenaces encobertes de procedir contra el...

Recordo,  i visc en el record  la tria dolorosa  d’aquell matí d’octubre.  De cop s’aturà el temps  i ens dividí l’espai  de l’estança comuna.  A tu et reservà el lloc  del silenci profund,  de la constant absència,  i a mi em deixà al llindar  dels dies que transcorren  malgrat el teu silenci.  Va ser cruel l’atzar.  Bé podia haver obert  per mi la teva porta  i preservar per tu  el futur dels meus dies.  Recordo,  i visc en el record  el meu espai de vida  a prop del teu silenci,  maldant per retrobar  l’estança dividida  on puguis retornar  malgrat la teva absència. C.A. 3er aniversari de la mort de la Rosa

    Seguint el mandat de la resolució aprovada al Parlament la setmana passada per CiU, ERC, ICV i CUP, ens hem donat un termini de tres mesos perquè el govern de l’Estat pacti alguna de les fòrmules previstes legalment per a un referèndum o consulta a Catalunya. La que depèn de la reforma de la Constitució és materialment impossible de portar a terme en un termini tan breu, i respecte de les altres dues (convocatòria d’un referèndum per part del govern central directament, o per mitjà de la delegació de la facultat de convocació a la Generalitat) el govern central ja ha donat mostres de la seva oposició, de manera que en aquest cas els tres mesos sobrarien, si no fos que cal complir amb l’expedient i deixar ben acreditat que s’han seguit tots els passos possibles. Tanta celeritat, però, deixa la sensació que es compleixen amb desgana uns tràmits necessaris de cara enfora però considerats, de bell antuvi, sobrers de cara endins.    Transcorreguts els t...

   Des del mes de febrer de 2012 ens creuem amb en Jordi Cussó unes cartes que la revista Valors publica mensualment en una de les seves seccions. M'ha semblat oportú penjar-les quinzenalment en aquest blog, sota l'etiqueta "cartes creuades", seguint l'ordre amb què s'han escrit, donat que els temes que tracten no estan inevitablement lligats a un temps concret. Aquesta va ser la primera.                                15 de febrer de 2012      Benvolgut Cinto,     Fa pocs dies m’han demanat un escrit amb un tema molt suggerent: “ de la queixa a la proposta”. Això m’ha fet tornar a pensar en quelcom que ja fa temps que constato a la societat d’avui en dia, que massa gent viu instal•lada en la queixa permanent. Podríem ara configurar una llarga llista de queixes que anem se...