Necessitem un temps de propostes

   Des del mes de febrer de 2012 ens creuem amb en Jordi Cussó unes cartes que la revista Valors publica mensualment en una de les seves seccions. M'ha semblat oportú penjar-les quinzenalment en aquest blog, sota l'etiqueta "cartes creuades", seguint l'ordre amb què s'han escrit, donat que els temes que tracten no estan inevitablement lligats a un temps concret. Aquesta va ser la primera.


                               15 de febrer de 2012

     Benvolgut Cinto,

    Fa pocs dies m’han demanat un escrit amb un tema molt suggerent: “ de la queixa a la proposta”. Això m’ha fet tornar a pensar en quelcom que ja fa temps que constato a la societat d’avui en dia, que massa gent viu instal•lada en la queixa permanent. Podríem ara configurar una llarga llista de queixes que anem sentint a les tertúlies radiofòniques, als diaris o be a les converses familiars i amicals. El més sorprenent de tot, és que aquesta actitud de queixar-se no soluciona els problemes i que assenyalar els defectes personals y socials només consolida la pròpia impotència. Però no importa, ho seguim fent com si tal cosa. I em pregunto: Si queixar-se és una actitud estèril, que no aporta res ni ajuda a millorar les coses, ¿per què seguim instal•lats en aquesta crítica fàcil i desmesurada? M’atreveixo a dir que si ens queixem contínuament dels altres, no cal que revisem el que fem nosaltres o que el fet de queixar-se és una manera de tapar aquelles realitats de nosaltres mateixos que no ens agraden o ens molesten.

    Llegia un text del professor Alfons Banda que em feia pensar: “Hem de superar la fase d’acumulació crítica i passar a una fase propositiva que potser caldrà que sigui llargament sostinguda en el temps. Probablement tota la crítica acumulada és el necessari fonament de les proposicions que cal fer, però la crítica sola no aconseguirà mail la dissolució de les estructures actuals. Hem de ser capaços de presentar propostes alternatives, possibles, nombrosíssimes, fetes de tota mena d’instàncies cíviques, acadèmiques, propostes construïdes des de les opcions que volem promoure”. Hi estic totalment d’acord perquè no podem oblidar que nosaltres formem part de la realitat que tan critiquem i reneguem. No ens podem queixar sense més ni més, com si tot passés al marge de nosaltres. Si en formem part ens hem de comprometre amb allò que denunciem o ens desagrada. Assenyalar està bé, però cal fer alguna cosa més. I comprometre’ns, vol dir lluitar amb totes les forces per millorar allò que assenyalem o critiquem. La única manera de queixar-se amb sentit o de d’assenyalar que una cosa no funciona, serà que ens arremanguem, que oferim la nostra ajuda per millorar aquella realitat que trobem defectuosa.

    Massa vegades per somiar un món millor reneguem del que existeix i ens ha estat donat, com si tot el que els altres han fet per nosaltres no valgués res. Però com deia l’Alfons, no es possible fer altres móns sense comptar amb el que tenim, del qual en formen part. Tenim clar com ha de ser l’home, el món, la política, la societat i procurem que la realitat quedi sotmesa a les nostres idees. I després d’aquest intent, com que no hi ha res que s’ajusti al que hem pensat o imaginat, caiem en la queixa contínua, i poc després, passem a la recerca de culpables, dels qui impedeixen que assolim els nostres somnis irreals. 

    Hem oblidat quelcom tan bàsic i fonamental com que no hi ha altra manera d’existir en aquest món que amb defectes i imperfeccions. No hi ha res perfecte, sense limitacions, i això en si mateix no és problemàtic. Qualsevol persona, institució o societat és limitada. No entendre o acceptar això es incitar a la gent a instal•lar-se en la queixa permanent. No acceptar amb alegria qui som i com som, és viure de tal manera, que tot el que hi ha fora de nosaltres ho trobem defectuós i problemàtic. Però preferim cridar i no fer res, la qual cosa no deixa de ser una postura típicament infantil. Com diuen alguns autors, hem viscut en una societat que ens ha fet creure que teníem tots els drets, la qual cosa ens ha portat al convenciment que la raó bàsica de la nostra insatisfacció es que algú, -que anomenem: Estat, pares, germans, mestres, politics, empresaris, obrers, municipis, etc.-, no ens ha donat allò que ens corresponia. Ens convertim en una mena de nens malcriats i dependents, amb la gravetat  que si algun dia ens ho donaven tot ens seguiríem queixant . Una cultura tan individualista , ens fa persones  poc corresponsables,  egoistes i improductius.

    Cal fer un salt de maduresa,  fer propostes concretes per millorar el que no funciona. Però tenir propostes vol dir pensar, reflexionar, ser creatiu i alhora arriscar-se. Curiosament quan tires endavant unes accions concretes, el que més reps dels que hi ha al teu voltant son crítiques. I de bell nou constates que n'hi ha que viuen instal•lats en aquesta còmode postura. Però Cinto, d’això tampoc podem queixar-nos, el que hem de fer es ser valents i oferir el que tenim; estic convençut que no hi ha cap més manera de fer créixer la nostra societat.

 Et proposo una abraçada,

 Jordi Cussó

          20 de febrer de 2012

Benvolgut Jordi

   A la teva carta, em parles d’aquesta actitud tan estesa de la queixa per la queixa, de la queixa estèril que es limita a criticar sense proposar una sortida, sense que comporti un compromís personal que ajudi almenys a obrir alguna perspectiva. I a més, subratlles la necessitat d’aprofitar el que tenim i el que som, amb totes les limitacions i possibilitats, per tirar endavant sense caure en l’infantilisme de pensar que és el món el que s’ha d’adaptar a les nostres opinions i no a l’inrevés.

    És veritat, aquesta actitud moral de la queixa sistemàtica s’ha donat sempre, no és una característica dels temps de crisi profunda que ens toca viure, i penso que és més aviat pròpia de les classes benestants, o de les acomodades a un cert estatus, acostumades a què les coses els vinguin sempre rodades. Quan es presenta algun destorb o es produeix un fet inesperat, sorgeix la crítica fàcil, la queixa estèril que més que canviar les coses busca posar de relleu la importància d’un mateix. Entenc que és la queixa superficial, que encaixa perfectament en les formes de l’hedonisme consumista i de l’individualisme, que pot arribar a fer molt de soroll però que no porta a cap resultat concret. En el fons, és la queixa dels indiferents, dels que ja estan d’acord amb com rutllen les coses, encara que hipòcritament hagin d’alçar de tant en tant la seva veu discordant. Però d’aquesta indiferència camuflada en la queixa superficial ja en parlarem un altre moment.

   Penso, per contrast, que hi ha una queixa profunda, plena de raons, una queixa que té molt de sentit i que no podem deixar de tenir en compte. Seria potser massa fàcil relacionar aquesta queixa amb sentit amb la queixa dels indignats, si no fos que una bona part de les raons que expressen, encara que sigui sota forma d’eslògans moltes vegades superficials, tenen relació directa amb la imposició d’unes condicions injustes de treball, de marginació, familiars, econòmiques, socials i culturals, que sí que han de ser contestades, que sí que mereixen un refús, que sí que justifiquen una queixa constant i que abasten molt més del que aquest moviment concret significa. En aquest sentit, hi ha moltes raons perquè molts es sentin queixosos i indignats.

   D’acord:  amb aquesta queixa, només, no n’hi ha prou. Stéphane Hessel (l’autor de Indigneu-vos, que està a la base d’aquest moviment) diu que crear és resistir, i resistir és crear, com si la resistència o la queixa resistent per ella mateixa fos font de creativitat, de propostes útils que es posen en marxa per elles mateixes perquè l’indignat que resisteix i es queixa està revestit de tota la legitimitat. No és això. La legitimitat de la queixa no és per ella mateixa garantia suficient de la correcció del que es proposa. Però no es pot negar que en la queixa dels indignats per les situacions que se’ns imposen hi ha un primer esbós de veritat, imperfecta, incompleta. La indignació és un fort sentiment de reacció que s’enfronta a un fet percebut com radicalment injust. Com tot sentiment de reacció, que crea un moment de lucidesa momentània, pot cristal•litzar en una sortida realista i positiva o en un moviment d’ofuscació i d’esterilitat. Cal veure quin camí es pren finalment per poder seguir parlant-ne.

   Per això m’agrada el que dius, que passar a fer propostes concretes vol dir pensar, reflexionar. Hi estic d’acord. I subratllaria la necessitat que tenim en aquests moments de crisi de considerar l’anàlisi, la reflexió sobre l’origen, les causes i l’evolució de les circumstàncies que estem vivint, com la primera passa en el camí de les propostes realistes i positives.

   Penso que no ens convé tant “fer o provar moltes coses”, que podria significar caure en el remolí de l’activisme desnortat que està a l’origen d’alguns dels mals que patim, com arribar a un bon diagnòstic que ens permeti encarar el futur amb més garanties. Marx deia que s’havia acabat el temps d’interpretar el món, que el que s’havia de fer era transformar-lo. Ara potser estaríem en un moment invers: ens cal interpretar el que ens està passant, saber on som, per canviar les circumstàncies. Posar sobre la taula les raons de les queixes perquè la reacció s’ompli de contingut.

 Una abraçada,

  Cinto Amat