Quina sortida?

   Vivim socialment un moment de tanta expectació que ens pot començar a semblar que totes les sortides són dolentes, que cap s’adequa al que volem i al que estem segurs de merèixer, si no aconseguim la independència. Mirat fredament, mai una expectativa tan gran s’havia trobat amb tantes portes tancades. És l´hora de la política per donar forma concreta a tantes ganes de ser escoltats i buscar camins de sortida a una expectativa tan gran. El què, el com i el quan d’un referèndum o consulta són ara mateix les fites que ens cal explorar, i si no les trobem n’haurem de buscar d’altres, si no volem convertir-nos una vegada més en presoners de la nostra èpica i de la nostra estètica.

   Som creditors d’una consulta, l’Estat ens la deu després del fet insòlit, democràticamen parlant, que una de les seves institucions, un Tribunal Constitucional manipulat i deslegitimat, ens furtés el resultat de la consulta referendària sobre l’Estatut. Si l’Estat va acabar dient-nos que no al que havíem dit que sí després d’aquella consulta, és legítim i necessari que ara siguem consultats novament. Per entendre això no calen grans debats sobre la sobirania, és suficient una dosi imprescindible de voluntat política per recuperar el que es va deixar pendent, i per mantenir justament la continuïtat del sentit constitucional que tan prediquen. El que en va quedar fou una expressió de sobirania trencada, i aquell trencament s’ha de reparar.

   No ens convenen les presses. “Festinatio tarda est”, la pressa es fa la traveta a ella mateixa, recordava Montaigne en el seu assaig “Sobre com administrar la voluntat”, que tots els nostres polítics, professionals i amateurs, haurien de córrer a llegir. Però tampoc ens convenen l’artifici, les sinuositats i manca de transparència. En el mateix assaig Montaigne ens posa l’exemple de la seva manera de fer: ”Qui vulgui servir-se de mi, d’acord amb el meu caràcter, que em doni assumptes per als quals calgui el vigor i la llibertat, que necessitin una conducta directa i breu, i també atzarosa; alguna cosa hi podré fer. Si la necessiten llarga, subtil, laboriosa, artificial i tortuosa, serà millor que s’adrecin a algú altre”. Vigor, rigor i llibertat és el que necessiten el Govern i el Parlament per actuar sense traves, sense presses i sense pressions excessives.

    Per cert, en què estaria pensant Montaigne quan admet que la seva conducta directa I breu pot ser també atzarosa? Es referia potser a tot que es pot produir durant un procés de negociació, dins o fora del mateix, que ningú no esperava però que es troba en el camí de la raó i de les sortides buscades?