Raons polítiques i raons jurídiques

   En el procés sobiranista que ens ha tocat viure es concep la força de la decisió política, vertebrada en torn del principi democràtic de la voluntat d’una majoria de catalans, com a fonament quasi únic i decisiu del dret a decidir. Entès així el procés, si és donés el cas d’una majoria afirmativa en el resultat de l’exercici d’aquest dret a decidir, la independència seria el fruit madur que tindríem a l’abast com a conseqüència de la iniciativa política fonamentada en el principi de la democràcia efectiva en tant que principi anterior i justificatiu de l’ordenament jurídic concret. Per això la consideració de les dificultats que es van presentant en el procés es recondueix sistemàticament a la mateixa explicació que sembla que tot ho ha de solucionar: ”això és una qüestió política, de motivació política”.

   Al meu parer, les coses no funcionen ben bé així. Les raons donades pels Conselllers Homs i Mas Culell en ser preguntats sobre les advertències concurrrents del vicepresident de la Comissió, de la portaveu de la mateixa Comissió i del portaveu del Parlament de la UE, en el sentit que una Catalunya independent quedaria inicialment fora de la UE i hauria de demanar l’ingrés com a nou membre, evidencien la tensió entre les raons polítiques i les raons jurídiques, o de dret, que s’han de tenir en compte en tot el procés, respecte d’Espanya i en relació a la comunitat internacional, i a la UE en particular. Les advertències, raonen els Consellers, es centren només en el tema jurídic, i afegeixen que el que comptarà seran les solucions polítiques que s’hauran de buscar perquè la Catalunya independent no sigui considerada, arribat el moment, un estat tercer. I tenen raó, perquè el que els portaveus de la UE ens senyalen són raons jurídiques sobre el funcionament, avui per avui, del Tractat de Lisboa. Però la qüestió és que aquestes consideracions jurídiques no són fàcilment solubles amb un plantejament només polític. Els Consellers tenen les seves raons polítiques, però la UE té el seu funcionament jurídic, a més de les seves organitzacions polítiques, i les esferes dels respectius raonaments no són coincidents.
   El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, el catedràtic Carles Viver, sap molt bé que les raons polítiques no són per elles soles suficients per a possibilitar el progrés del procés sobiranista, sense el concurs de les raons jurídiques. El contingut del primer informe del Consell Assessor corrobora la necessitat d’esgotar els mecanismes legals de l’ordenament jurídic per justificar la voluntat política d’arribar a una consulta o referèndum. Les vies legals possibles són cinc, tres que depenen de l’ordenament constitucional espanyol, i dues que dependrien de la legalitat estrictament catalana. Sabem que molt probablement cap d’aquestes vies legals es podrà implementar per la negativa del govern central, però això no resta res a la necessitat de demostrar, dins i fora del país, que demanem l’aplicació d’aquestes vies jurídiques perquè les tenim i les valorem com a regles de reconeixement i no d’imposició arbitrària. La voluntat política no és contrària sinó complementària de l’ordenament jurídic, i si al final s’arribés a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries com alternativa a la falta d’acord polític per celebrar una consulta o referèndum, la conclusió seria no que hem prescindit del marc legal sinó que l’hem considerat com a punt de referència imprescindible.
   El mateix es pot dir en relació a l’ordenament jurídic de la UE. No en podem prescindir, amb la diferència, gens menyspreable, que aquí l’ordenament ens afecta directament però no en podem exigir una acomodació als nostres legítims interessos polítics. Ho podem lamentar molt, però el funcionament automàtic de l’ordenamemt jurídic de la UE ens podria deixar fora. La nostra raó de democràcia política basada en el dret a decidir podria no ser atesa a la UE perquè les raons de tota mena de l’Estat espanyol podrien pesar molt més. Aquesta és la realitat, i de la mateixa manera que hem de batallar amb les nostres vies legals internes per aconseguir una consulta, hauríem de demanar als nostres governants que ens informessin objectivament sobre les línies mestres de la situació jurídica d’una hipotètica Catalunya independent respecte de la UE. Quin seria el nostre estatus jurídic, provisional o definitiu, en aquesta hipòtesi? Amb quines conseqüències? Tinc entès que a Gran Bretanya això ja s’està fent amb informes d’entitats imparcials pel que fa al referèndum escocès.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat