El dret i les víctimes

   Poc s’ha subratllat, entre la multitud de comentaris publicats a rel de la Sentència del Tribunal d‘Estrasburg sobre el cas de l’etarra Inés del Río, que el problema que realment deixa al descobert és el de les víctimes, en un doble sentit: primer, la utilització política i ideològica de les associacions de víctimes, i de les víctimes mateixes, que des de sempre n’ha fet el PP, ara al Govern, i segon, el desempar que en el fons produeix aquesta instrumentalització al veritable reconeixement que haurien de tenir les víctimes en el context d’un Estat fonamentat en el respecte als principis del dret.

   La Sentència desfà amb contundència la doctrina Parot adoptada pel nostre Tribunal Suprem a partir de l’any 2006, el qual en un exercici d’enginyeria jurídica falsament creativa s’inventà un sistema de còmput del compliment de penes que infringia la prohibició de l’aplicació retroactiva de la norma més perjudicial per al penat, de manera que a tots els condemnats durant la vigència del Codi Penal de 1973 se’ls privava a partir d’aquella nova interpretació del benefici de la redempció de pena per treball o estudi, com si en realitat haguessin estat condemnats sota les normes més dures de la futura reforma penal del 2003.

   Ja el 2006 es podia considerar que aquell canvi de la jurisrudència del mateix Tribunal Suprem, que amb anterioritat i de forma sistemàtica havia respectat sempre el dret a la redempció de penes als condemnats sota el C.Penal del 1973, era un disbarat jurídic penal, una ficció que no podria mantenir-se davant el Tribunal d’Estrasburg a la llum de l’exigència del Conveni Europeu dels Drets Humans. Sigui quina sigui la naturalesa del crim, i les condicions personals del seu autor, no es pot atemptar contra el dret a la llibertat infringint amb subterfugis jurídics el principi de la prohibició de l’aplicació retroactiva de la llei penal.

   Però aquell febrer del 2006 al PP poc li importava el respecte als principis del dret penal en el seu full de ruta contra el terrorisme, que va mantenir utilitzant i ideologitzant tant com podia les associacions de víctimes i el sofriment personal dels qui havien patit la violència terrorista. Convé recordar la monòtona i infonamentada acusació de la llavors oposició del PP contra els governs Zapatero, atribuint-li una negociació secreta amb ETA que atemptava, deien, contra els fonaments de l’Estat i contra el respecte a les víctimes. En aquell context de pressió social i política, posant per bandera les associacions de víctimes del terrorisme, el Tribunal Suprem es va prestar a fer el seguiment de les línies mestres de l’orientació del PP, servint-li amb safata la doctrina Parot. Presentaven hipòcritament com un respecte inalienable a les víctimes el que en realitat era un desvergonyit afany de rèdits electorals. Traspassaven sense miraments, servint-se’n fins on podien en pro del seu benefici electoral, el dolor de les víctimes a l’enduriment arbitrari del compliment de les penes pels terroristes condemnats, fent creure a les víctimes que la llei compliria irremissiblement la seva funció venjativa mantenint els presos a la presó fins que s’hi podrissin.

   No hi ha còctel més explosiu, als efectes de la manipulació del dret, que aquesta barreja perversa de la noció de la llei penal com a revenja amb els drets de les víctimes. Amb aquesta manipulació es creava de fet un caldo social de cultiu perquè les víctimes i les seves associacions es desubiquessin del tot respecte de les seves raons profundes i del seu lloc i funció en el procés del final de la violència terrorista i de les seves conseqüències. Les víctimes, així, no eren respectades, sinó fredament i calculadament utilitzades per a servir determinats objectius polítics.

   No es pot parlar de qualsevol manera sobre el respecte a les víctimes. Viuen en privat el seu dol d’una manera molt especial. Com senyala Sandrine Lefranc a “Polítiques del perdó”, experimenten una situació traumàtica caracteritzada per la privatització del sofriment nascuda d’una pèrdua indissociable d’un context social en la que entra en crisi la funció del pensament i del llenguatge, un dol bloquejat per l’absència de les premisses que es donen en altres situacions de dol, com són el coneixement dels fets, la presència del cos i l’acompanyament de rituals. El veritable respecte a les víctimes hauria de partir del reconeixemt sincer d’aquesta particular privatització del dol per incardinar-la en el nou context social que es configura amb el final de la violència, en el que el respecte a les lleis de l’Estat de dret els pot aportar confiança i sentit de futur, no ànim de revenja. En aquest context s’ha d’excloure qualsevol procés de victimització que pretengui dictar una política del ressentiment, com ha senyalat també Juan Linz. Les víctimes tenen tot el dret a dissentir, a viure amb tota mena de contradiccions el començament d’un temps nou sense violència, a elaborar cadascuna, a la mesura de les seves possibilitats, la seva particular manera de perdonar o de no perdonar. Però tenen, per damunt de tot, el dret a no ser utilitzades per fins polítics.

  Més sobre aspectes directament relacionats amb el tema:

   - Crim i pena
   - De Juana Chaos: exasperació penal
   - Implicacions morals del final d'ETA