Anar per feina (carta a Oriol Junqueras)

   Benvolgut Oriol,

   Em permetràs que et tutegi. Vaig llegir el teu article d’ahir a La Vanguardia (“Un clam de nord a sud”) i el primer que se m’acut és que en el context en el que l’escrius el seu contingut central és gairebé irrefutable. És molt difícil no estar d’acord amb l’afirmació contundent que abans que independentistes som demòcrates i que per tant hem d’acceptar el veredicte de la ciutadania en una consulta pel sí o pel no a la independència de Catalunya. Tots els partits catalanistes amb representació al Parlament estan a favor d’una consulta o referèndum, encara que les posicions variaran poc o molt (em temo que més aviat molt) en relació amb la pregunta que s’hagi de plantejar. Jo sóc partidari de la consulta i no sóc independentista, però, com tu, haig d’afegir que abans de no ser independentista també em considero demòcrata, i si en un refèrendum celebrat amb totes les garanties (com el d’Escòcia, per entendre’ns) guanyés el sí, m’agradaria de veritat formar part d’un Estat nou de trinca, encara que hagués votat pel no. Vull dir amb això que no sóc antiindependentista, i estic segur que molts dels que pensen com jo voldrien portar les coses a unes posicions de raonament i de discussió calmada en comptes de tirar com sigui pel camí del mig, això que tu en dius, amb una expressió molt catalana, anar per feina.
   Entenc perfectament el teu posicionament entorn de la necessitat d’aconseguir una consulta com sigui, i comprenc el teu plantejament estratègic, que sempre has manifestat molt clarament, en el sentit que en aquests moments no hem de plantejar cap altra alternativa, perquè això significa posar pals a la roda del procés. Aquest és el posicionament que et reclamen les teves bases, sòlides i nombroses. Però veuràs, com a ciutadà del carrer, a més de catalanista, jo necessito veure-hi més enllà de la consulta, tant si aquesta s’arriba a celebrar com si no. Jo necessito saber com i amb quines condicions es pot celebrar la consulta, i com i amb amb què ens quedarem si no la podem celebrar. Miro de racionalitzar la meva confiança en la necessitat d’una consulta i no puc deixar de fer-me aquestes preguntes. No puc quedar-me amb una fe cega envers la promesa de la consulta, ni quedar-me embadalit en l’atmosfera d’allò que el president Mas en diu “democràcia en estat pur”.
   Saps millor que jo que la consulta molt probablement no es podrà celebrar, i que així ho constatarem dins el primer semestre del 2014. Què farem llavors? Exigiràs treure les urnes al carrer? T’inventaràs una consulta per internet? T’ompliràs de paciència i miraràs de convèncer els electors perquè no rebaixin el nivell d’exigència passi el temps que passi? Demanaràs unes eleccions plebiscitàries i urgiràs la declaració unilateral d’independència encara que la composició del Parlament que en resulti sigui la mateixa que la d’ara, o molt semblant? Tens previstos els primers passos d’un Estat català independent, autoproclamat però sense reconeixement internacional? Vols que els ciutadans ens tapem els ulls i fem declaració incondicional d’anar endavant passi el que passi, amb la confiança cega que qualsevol situació que patim serà millor que la que sofrim ara? Els ciutadans podem ser molt sentimentals, i molt apassionats en alguns moments, però no som tontos.
   En el teu article ataques amb duresa les terceres vies, dius que decauen pel seu propi pes, que són un fum espès i tèrbol , i que encara és més retorçat prometre alegrement una reforma federal de la Constitució. No sé, sincerament, on hi ha més alegria, si en la promesa incondicional de la independència o en la promesa ingènua de la reforma federal. Almenys compartim, en aquests nivells, una alegria comuna, encara que amb objectes diferents, i tots sabem que qui riu el darrer riu dues vegades. T’haig de dir que de la mateixa manera que no veig clar el futur que ens prediques, amb consulta o sense, tampoc veig gens clar el futur d’una reforma constitucional. Però si per algun cantó hem de tirar, veuria més futur pel cantó de la reforma. Tu mateix no te n’estranyes del tot quan se t’escapa de dir que “serà així fins que no veiem el Sr Rajoy (o Rubalcaba) posant una proposta sobre la taula”. T’ha passat pel cap que algú pot posar sobre la taula una proposta negociable que no sigui la independència, i que en aquesta proposta tu hi tindràs alguna cosa a dir en algun moment? O bé preferiràs mantenir-te sempre en el camp inalienable de l’independentisme en estat pur? Si és així, amb quines condicions se’ns haurà deixat el terreny de joc als qui no som independentistes però tampoc estem per l’estatu quo? Se’ns obligarà a viure en un mena d’exili políticoemocional permanent? No hi podrà haver futur si no aribem a ser un Estat independent?
Saps què passa? Que això que en diem tercera via efectivament no existeix quan només estan en joc els dos extrems. La tercera via, o digues-li com vulguis (jo parlaria més aviat d’una sortida negociada), només pot donar els primers passos quan els dos extrems es posen a parlar. Hauràs d’admetre que per ser viables com Estat independent també hauríem de negociar amb Espanya, i arribar a una multitud d’acords que ara ens marejarien si els haguéssim de resseguir. O anirem tot sols a tot arreu i ho tindrem tot pagat perquè som catalans? De negociar, segur que en algun moment haurem de començar a negociar. No es pot anar només per feina, primer hem de veure quina feina hem de fer. Es clar que tal com t’has acostumat a la teva feina al Parlament, sent senyor del poder estant a l’oposició, potser trobaràs que és el més normal del món allò de repicar i alhora anar a la processó. Va bé que repiquis, però als qui anem a la processó deixa’ns seguir al ritme dels nostres passos.

Ben cordialment,

Cinto Amat





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu