El temps del Papa Francesc


   L’entrevista del Papa Francesc a la revista dels jesuïtes Civiltà Cattolica té molts punts d’interès, però un especialment em va cridar l’atenció: la predilecció pel temps confrontat amb l’espai. En un paràgraf d’aquesta entrevista el Papa diu:”És el temps el que inicia els processos, l’espai els cristal.litza. Déu es troba en el temps, en els processos en curs. No s’ha de donar preferència als espais de poder en front dels temps, a vegades llargs, dels processos. El que ens correspon és posar en marxa processos més que ocupar espais. Déu es manifesta en el temps i està present en els processos de la història. Això ens fa preferir les accions que generen dinàmiques noves. I exigeix paciència i espera.”
   És sens dubte aquesta preferència pel temps, i pels signes dels temps, la que fonamenta el seu pensament obert per aplicar la regla del discerniment en la narració dels fets, en les coses petites que s’esdevenen. L’aura mística, diu, mai defineix els seus límits, no completa el pensament; hi ha hagut un temps en què s’ha viscut més un pensament tancat, rígid, més instructiu-ascètic que místic. I és per això també que el Papa se situa en el respecte pel procés d’autocomprensió de l’home al llarg de la història i admet que no és possible una injerència espiritual en la vida personal. Amb aquesta perspectiva cal anar a l’encontre de les fronteres, ja que l’home de cultura s’ha d’inserir en el context en el que actua i sobre el que reflexiona. I la frontera no se la pot domesticar, no se la pot tractar com en un laboratori, no ens la podem emportar a casa per vernissar-la. Viure en la frontera és viure amb audàcia, en un horitzó d’esperança que no ens enganya. El Papa recorda aquí uns versos de Turandot de Puccini:”Cada dia mor amb la foscor i cada nit neix amb l’albada”.
   No cal ser creient per reconèixer la força del temps en qualsevol teoria filosòfica. Recordo les aportacions del filòsof Ernst Bloch, marxista crític de l’escola de Frankfurt, a les teories del futur i l’esperança, així com la seva aplicació per una part de la teologia de l’alliberament (J.Moltmann sobretot), i m’agrada sentir com ressonen en les opinions d’aquest Papa alguns d’aquells principis.
   Decantar-se per la preeminència del temps enfront de l’espai, o dels espais, té les seves repercussions en la vida pràctica. En el temps tot està en marxa, tot s’està fent, res no està acabat, sempre hi ha un futur. En els espais hi ha les coses acabades, les presències, les figures, però en el temps es donen les possibilitats, les preguntes, les imperfeccions, els compromisos. En els espais hi ha les diferències, en el temps la reconciliació. La tensió entre l’espai i el temps trobo que acostuma a resoldre’s malament en el tractament del que en diem memòria històrica, una expressió que és una contradicció en els seus termes (la memòria es refereix al passat, i sovint és més un entrebanc que una ajuda per actualitzar el present).
  D’aquesta tensió n’hem tingut una demostració fa ben poc, a Tarragona, en la cerimònia de canonització d’uns centenars de religiosos assassinats durant la guerra civil. Es va crear un aparador, un espai que volia recordar uns fets fora del seu context, com si es pogués retallar un tros d’un període concret de la història per traslladar-lo a l’espai d’una cerimònia que més que interrogar-nos a tots ens distancia. A l’Església, com a la política en general, sempre li han agradat més els espais que el temps. Els espais donen seguretat i poder. En els processos temporals, en canvi, es posen en joc les capacitats, les imperfeccions, els objectius, la paciència i la tenacitat, els resultats sempre provisionals, les justifiacions, en definitiva, de les accions empreses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9