La malaltia com a companya

    Continuació de les Cartes creuades amb Jordi Cussó a la revista Valors (abril de 2012 ) 

Benvolgut Cinto

Aquests dies he tingut l’oportunitat de conviure amb una persona malalta. Fa temps que lluita amb un càncer i com pots suposar hi ha moments de tot. Estar al costat d’un malat sempre és una experiència positiva, malgrat es remouen tots els sentiments i sovint et fa tastar la pròpia vulnerabilitat. Però he de reconèixer que ens fa bé acompanyar i deixar-nos acompanyar en aquest moments de la vida.

   Mentre acompanyava aquesta persona, ressonaven a les meves orelles unes paraules d’un altre bon amic que pateix una malaltia degenerativa, i que em deia: “ Quan de sobte la malaltia es fa present a la teva vida, penses que serà una cosa passatgera. La sorpresa brolla quan els metges et diuen que es quedarà amb tu per sempre, anirà amb tu arreu i a totes hores. Llavors acceptes la malaltia com a companya de camí, o la teva vida es fa insostenible i mica en mica va perdent sentit. Des del moment que et donen la notícia, comences un llarg procés d’acceptació, una nova companya que tu no buscaves, ni tan sols la volies, ara forma part de la teva vida, t’acompanyarà sempre amb una fidelitat absoluta”.

   M’ha fet pensar molt això Cinto, i aquests dies, veient com un bon amic es moria, després d’una llarga lluita, tinc un aiguabarreig d’emocions difícils de gestionar. Hi ha coses a la vida que ens agradin o no sempre més aniran amb nosaltres. Les carregarem amb més o menys elegància o dignitat, però no podrem fer res per a canviar-les, son allà, amb nosaltres, en la realitat de la qual nosaltres en formem part. La nostra llibertat esdevindrà capacitat d’acceptació i superació, o de rebuig i contrarietat, i en aquest discerniment hi haurà la clau per aprendre a conviure amb aquesta realitat que s’ha imposat a la teva vida.

   I de fet, moltes de les coses que ens passen a la vida son d’aquesta mena, és a dir, que no son escollides per nosaltres. La més important de totes, que és començar existir, ningú l’ha pogut escollir, ens ha estat regalada, diran alguns, o imposada uns altres. A ningú, abans de començar a ser, li van demanar si volia existir, si li agradava a aquella familia o aquella altre, si volia néixer en una ciutat o preferia un altre continent. No era possible, doncs no érem res, varem començar a ser gràcies aquells progenitors concrets, som fills d’una familia concreta, o simplement mai arribarem a ser, ni a existir. Acceptar això amb pau i alegria és una de les claus per viure aquesta vida i per lliurar-nos amb totes les nostres forces per construir un món millor pels fills i per tots aquells a qui estimem.

   I el mateix em passa quan penso amb molts amics. La majoria me’ls he trobat al llarg de la vida. No puc dir que els he escollit, no era jo que els anava buscant, sinó que me’ls he trobat i va entrar a formar part de la meva vida. Aquells als qui jo acceptava enriquien el meu ésser i donaven sentit a les coses que vivia. Ara puc dir, quin goig tanta gent que m’acompanya i m’ajuden a trobar sentit a totes les coses que em toca viure. I d’altra banda, desitjo de tot cor, que de la mateix a manera que la malaltia del meu amic era per sempre, la relació d’amistat que tan valoro i aprecio, sigui també per sempre. En el cas de la malaltia jo no puc fer res per evitar-la, potser esperar que la medicina trobi un remei que em curi, o que un miracle em retorni la salut, però que els amics es quedin o marxin, dependrà de mi i dels altres; però no tinc cap dubte que el lligam de la llibertat i de l’amor és més fort que el de l’acceptació d’allò que esdevé irreversible.

  Les coses des de la llibertat i l’amor tenen un llaç invisible, que aparentment és fràgil, que es pot trencar en qualsevol moment, però que ens uneix per sempre. Tant és així que pensem que ni la mort podrà trencar l’amor que sentim envers els altres. Estic més unit als amics que a una malaltia, encara que aparentment sembli el contrari. Potser faltarà que cuidi als amics amb la dedicació que es mereixen.

   Segurament un home com Francesc d’Assis parlaria de la “germana malaltia”, però la veritable fraternitat és aquella que forgem i edifiquem amb la nostra estima. Quant et sents ple d’aquest amor, fins i tot pots arribar a entendre que aquella malaltia que tenalla els teu cos, és també una “germana”.

Jordi Cusso

Benvolgut Jordi,

   La teva reflexió em convida a un bany de realisme. Em parles, en efecte, de les coses que ens vénen imposades i de les que podem escollir. I entre les primeres em subratlles el fet de néixer, la mort, la malaltia i sovint l’amistat, perquè aquesta última no sempre depèn de nosaltres. És una paradoxa que per un fet que no hem escollit, el néixer, optem cada dia per continuar vivint, i que en aquesta opció s’hi contingui el nostre projecte contra la mort, la qual, però, indefectiblement, sempre s’imposa. I entre les coses que podem escollir em subratlles l’experiència de mantenir, amb fidelitat i llibertat, la relació d’amistat que perdura més enllà de la mort i de la malaltia. Dius “estic més unit als amics que a una malaltia”, i entenc que en aquesta relació, que és també una contraposició, hi veus la síntesi productiva del que se’ns imposa i del que podem escollir, la possibilitat de superar els efectes de la malaltia, que acaben emportant-se l’amic, amb el que perdura dels llaços creats per l’amistat.

   El sentiment d’amistat, deia H. Lacordaire, “és el més perfecte dels sentiments de l’home perquè és el més lliure, el més pur i el més profund”. El mateix F. Bacon reconeix que “sense amistat el món és un desert”, i en el diàleg sobre l’amistat Ciceró es pregunta “què hi pot haver de més gran que tenir algú amb qui t’atreveixes a parlar com amb tu mateix?” Sens dubte que el potencial humà de l’amistat rau en aquesta puresa del sentiment lliurement dirigit vers un altre, en la capacitat d’amorosir i esponjar les situacions més difícils, en l’experiència de trobar-te a tu mateix anant cap a l’altre, sortint de tu mateix. Diria que l’amistat és l’amor perenne, l’experiència duradora de ser un mateix sortint fora de si mateix.

   Però tornant al principi, i perquè l’amistat és l’experiència d’aquesta capacitat que senyales i que supera la inevitabilitat del que ens ve imposat, com la malaltia i la mort, dic que la teva reflexió em convida al realisme. La mort, la malaltia, són molt reals, i resulta inútil intentar esquivar-les amb temptatives centrades en un mateix. L’abundant literatura de l’autoajuda, de tant d’èxit des de fa ja anys, parteix enganyosament del principi de creure que assegurant el domini positiu de les pròpies percepcions qualsevol mal pot superar-se. És com una versió actualitzada del pensament calvinista, que pensa que si alguna cosa ens va malament és perquè ens ho hem buscat, i que si no sabem sortir-nos-en és perquè no som capaços de dominar positivament els propis sentiments.

   A un malalt de càncer no se li diu que exploti de ràbia, que deixi de reprimir la por que l’envaeix, sinó que se li exigeix que sigui positiu, que consideri la malaltia com una oportunitat, que sigui més fort que la mateixa malaltia per superar-la, que es concentri en la capacitat subjectiva per transformar la desgràcia en una victòria. I a un treballador sense feina, amb paraules més o menys toves que sovint encobreixen una atribució indirecta de culpa o d’incapacitat, se li pot insinuar que si està a l’atur és perquè no ha sabut aprofitar les oportunitats que ha tingut. Com si només comptés el pensament positiu pivotant sobre les capacitats subjectives, la superació, l’esforç. Com si els sentiments de ràbia, de desesperació, de por, no fossin també sentiments humans que ens protegeixen del que ens ve imposat, de la malaltia i de la mort, de les situacions difícils que no hem escollit.

   La nostra societat és molt exigent perquè es pensa que tot ho pot superar, i portada per la seva confiança en les capacitats sense límit pensa que res no pot fallar, i quan alguna cosa falla, es queixa (com em recordaves en la teva carta anterior). En el fons les seves queixes no sóm mai radicals, no van al fons, perquè sempre apunten a l’optimisme dels millors, dels capaços, dels que poden trobar sempre una solució, dels que valen. Però hi ha coses que no tenen solució, i també s’han d’acceptar. Necessitem tant el pensament positiu, per explorar les pròpies possibilitats, com el pessimisme defensiu per no deixar de ser realistes i tenir sempre en compte les circumstàncies que ens condicionen. L’optimisme de la voluntat no ens hauria de fer perdre el necessari pessimisme de la raó.

   Entre un i altre pol, la teva reflexió sobre l’amistat, “aquest llaç invisible que aparentment és fràgil però que ens uneix per sempre”, em porta a la reflexió que fa uns anys jo mateix em vaig fer a rel de la mort en circumstàncies molt dramàtiques del germà d’uns amics, recordant les paraules de Jesús, “acosteu-vos a mi els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré”. Una invitació, em deia, a la concentració i al deseiximent, a oblidar i a transformar el cansament i la feixuguesa, a confiar-les en algú altre que les pot alleujar, i, per això mateix, una invitaciò a la humilitat i a l’esperança. Assetjats per tanta literatura d’autoajuda és sorprenent la frescor d’aquesta invitació personal, una invitació a l’amistat, a trobar l’alleujament no donant voltes sobre un mateix, explorant les interioritats i les capacitats individuals, sinó obrint-se simplement i humilment a algú altre.

Una abraçada i fins a la pròxima,

Cinto