Com ho veia Gaziel
Així, a l’assaig “El desconhort (1.944), recollit en el compendi d’escrits sobre Catalunya i els catalans entre 1.938 i 1.947 sota el títol “Quina mena de gent som”, Gaziel fa aquesta reflexió que transcric literalment en les seves parts més rellevants:“Plantejar el problema de Catalunya en un pla exclusiu de nacionalisme, com una lluita entre dues nacionalitats del mateix grau, una d’opressora i l’altra oprimida, és ficar-se en un carreró sense sortida… Voler fer-la topar violentament amb Espanya és com posar en pràctica l’antiga faula del tupí de terrissa i el tupí de ferro. Demanar als estranys, i sobretot als països poderosos del món, que s’interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l’esclavatge, és pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa res… Es miri com es miri, el cas de Catalunya, en termes de nacionalisme, és un cas perdut…Si pot tenir una solució, caldria buscar-la precisament en una possible superació dels sentiments i les realitats nacionalistes que encara senyoregen el món; és a dir, en una futura desnacionalitació universal. El fet és que arreu del món l’era de les nacionalitats, en la seva forma històrica i ja sensiblement anquilosada, dóna mostres d’estar-se esberlant. La Humanitat tendeix, d’una manera vaga, però cada vegada més, vers unes superestructures polítiques d’internacionalisme. És possible que, més aviat que no sembla, les figures estatals consagrades pel nacionalisme, amb unes sobiranies que avui ja resulten ridícules, unes fronteres absurdes, uns exèrcits ruïnosos i inútils, unes monedes i unes duanes anacròniques, facin somriure igual que aquell mosaic de reialmes, ducats, comtats i vescomtats minúsculs, que en temps del feudalisme medieval, i fins a les mateixes portes del Renaixement europeu, dividien i enrevessaven el mapa de la vella Europa… Si un dia la península Ibèrica, que no ha sabut unir-se mai i és encara una mostra palesa de la incapacitat castellana per ajuntar-la i harmonitzar-la políticament, es trobés integrada dins una Societat de Nacions, més ampla o més estreta però supranacional, que respongués exclusivament de l’ordre públic dintre la comunitat i que hi garantís per a tothom una llibertat ben entesa, Catalunya podria fruir-hi d’un benestar i un tracte temps ha enyorats. Fóra una peça petita, però valuosa i segurament estimada, d’un sistema de rellotgeria col.lectiva que hauria deixat enrere aquests rellotges feixucs i tronats, avui ja sensiblement ridículs, que cada nacionalisme porta a la butxaca, amb la còmica pretensió que el seu és el millor del món”.
La llarga cita em serveix per concretar i pledejar sobre alguns aspectes:
1er.- La reflexió ve condicionada pel fet de ser de 1.944, cinc anys després de la guerra civil i en plena segona guerra mundial. Però vist amb la perspectiva d’ara, la dictadura franquista va durar fins al 1.977, i l’Estatut de 1.979 va durar fins que va entrar en joc la difícil negociació del nou Estatut de 2006 i la posterior retallada del T. Constitucional el 2010. És a dir, des de la reflexió de Gaziel hem tingut aproximadament trenta anys i escaig de negació de Catalunya com a realitat nacional, i trenta anys i escaig de reconeixement parcial i limitat que han desembocat en la situació actual, de voluntat política àmpliament compartida per superar el present estatu quo. El temps viscut en democràcia, amb les temptatives dels dos Estatuts i les lliçons que se’n deriven de les respectives vigències i limitacions, semblaria que no hauria de portar a la conclusió irrefutable del que Gaziel definia com una topada entre dues nacionalitats perquè Catalunya acabi sent un nou estat independent. És un temps molt curt, en perspectiva històrica, i de resultats ambivalents, per treure conclusions definitives sobre la necessitat ineludible de separar totalment Catalunya d’Espanya.
2on.- Durant aquest temps la intuïció de Gaziel sobre la creació de futures estructures supranacionals s’ha fet realitat, per bé que també parcial i limitada, amb la UE, la qual si no arriba ser una veritable confederació o federació d’estats serà precisament per la rèmora que representen els interessos nacionalistes dels estats integrants. Probablement per això la Catalunya que volia Gaziel pot ser més plausible en una Europa on les sobiranies són cada vegada més compartides i on els plantejaments nacionalistes són el problema a superar.
3er.- Els nacionalistes partidaris d’una Catalunya independent situen l’oportunitat de la independència justament en el nou context geopolític de l’Europa actual, en el que la topada violenta de què parlava Gaziel ja no podria tenir lloc i en el que, a més, podria ser vist amb simpatia pels Estats de la UE un plantejament seriós de la independència a Catalunya. En l’actual context de profunda crisi econòmica, social, política i cultural, la pretensió d’aprofitar el context geopolític europeu per aconseguir la independència no troba valedors internacionals, sinó més aviat entrebancs que la fan pràcticament inviable. El plantejament, ens diuen, és una qüestió interna, i amb aixó ja està dit tot: no hi pot haver cap sortida que no sigui negociada amb l’estat espanyol.
4art.- Gaziel contempla també el nacionalisme espanyol, i trobaria la solució del problema Catalunya-Espanya en la superació dels sentiments i les realitats nacionalistes de les dues parts. Gaziel parla en altres llocs de les mentalitats radicalment oposades de castellans i catalans que han convertit el problema en una qüestió insoluble, en un camí inacabable d’enfrontament on la Catalunya excessivament assenyada i guiada pel càlcul economicista (a la manera sanxopancesca) s’ha vist sempre sotmesa a la iniciativa heroica i quixotesca del poble remolcador (Castella). D’aquí el destí tràgic que veu Gaziel en aquesta relació:”Ni Castella és capaç de posar seny ni Catalunya de segregar heroisme. Castella domina i dominarà amb facilitat tot Espanya, però no ha dominat ni dominarà mai del tot Catalunya”.
Ara bé, en un moment en què Catalunya demostra que també és capaç de segregar heroisme, de plantejar-se amb radicalitat el seu futur amb una teòrica independència en el concert de les nacions, en un moment en què demostra que és capaç de superar la seva mentalitat de poble remolcat per aprendre a ser també poble remolcador, es podria començar a trobar solució al destí tràgic que veia Gaziel si Castella (Espanya) aprengués de veritat a posar seny, a deixar de veure gegants i fantasmes a les aspes de la Constitució i a admetre que Catalunya pot ser el remolcador de la federació espanyola si se li reconeix en una nova Constitució la seva singularitat. És hora de començar a canviar els papers que Gaziel veia tràgicament enfrontats.
Comentaris