Més enllà de la família...la comunitat

 Continuació de les cartes creuades amb en Jordi Cussó: aquesta és la publicada a la revista Valors el maig de 2012

Benvolgut Cinto,
   Fa dies, que per circumstàncies diferents, tinc molt present la teva darrera carta. Coincideixo en tot el que dius, en la importància d’aquest gest de sortir d’un mateix, per trobar-se amb l’altre, per descentrar-se del jo i descobrir que el en tu puc fer-hi confiança. Això m’anima a seguir reflexionant sobre el tema de l’amistat i sobre quina és la seva dimensió social.
   Llegia aquest dies un article del Francesc Torralba, on deia que l’home es construeix en la comunitat, no en la col•lectivitat, ni en la suma d’individus, sinó en el vincle intersubjectiu entre dos éssers diferents que es reconeixen i s’acullen mútuament. En la comunitat, cada individu, conserva el seu nom i cognoms, les seves característiques definitòries. L’home no està sol en l’univers, està en contínua relació amb els altres, i aquesta relació no és accidental en la seva vida, sinó edificant i formativa.
   La sensació que tinc, amic Cinto, es que sembla com si només hi hagués una institució, la família, que pogués portar endavant totes aquestes característiques comunitàries que en Torralba assenyala. Sembla com si entre la família i la gran societat no hi hagués res més. Si és així, la estructura familiar carrega sovint un pes excessiu, n’hi ha prou que a casa hi hagi un malat greu o un minusvàlid, o que es passi per dificultats econòmiques, perquè aquest grup trontolli. Fins i tot en les millors circumstàncies, serveix de poc enfortir el nucli familiar, si aquest viu aïllat enmig d’una immensa massa social i enfront d’un Estat impersonal, que cada vegada pren més decisions en funció dels mercats financers, i no en funció de les necessitats reals dels seus ciudatans.
   La sociologia diu que la comunitat es dona quan jo entro en relació amb una altre persona, amb algú que es el meu proïsme d’una manera més directa, més afectiva, més primordial. Aquest grups reben cohesió interna en la mesura que poden participar de emocions primordials com la lleialtat, l’afecte, l’amor, una pertinença en comú, una vida en comú. Sense caure en idealitzacions, perquè és en aquest mateix espai on també es fa experiència de l’enveja, la gelosia, o de l’egoisme. És el lloc on vivim l’aiguabarreig dels sentiments i emocions humanes. I això, és cert que ho vivim en el marc familiar, però no és exclusiu de la familia, també es pot donar en grups més amplis: un grup de matrimonis, una associació cultural, una associació de veïns, un poble. Les comunitats son molt importants perquè son aquelles entitats que donen sentit a la vida.
   Tinc la sensació Cinto, que la societat ens ofereix un ventall molt ampli de corporacions, és a dir, grups on la relació amb els altres éssers humans ve mediatitzada per lleis, institucions, burocràcies, i que les comunitats queden en un segon terme. En aquestes corporacions la relació amb l’altre ens ve donada no pel que som, sinó pel lloc que ocupem en l’entitat corporativa. Un gerent d’una empresa, és important per la seva utilitat, per la seva eficàcia, o el seu resultat, no per ser qui és . Tots plegats vivim en el món de la utilitat, de l’eficàcia, de la productivitat, és a dir, amb un món que es guia per criteris funcionals i poc afectius.
   Necessitem alguns canvis socials on crec que l’amistat hi ha de jugar un paper primordial. Però per això hem de redescobrir el veritable sentit de l’amistat, sense reduir-la a les formes més íntimes que es donen entre dues o tres persones. Existeixen altres maneres de ser amics, en un context més ampli. Han de sorgir a l’interior de la societat, grups, comunitats, on la unió principal dels que les formen no sigui només el vincle de la consanguinitat, sinó la decisió lliure d’unir-se per a un objectiu, per a uns ideals, per estar junts, per ajudar-se, en definitiva on el vincle fonamental sigui l’amistat. Son comunitats socials formades per famílies i grups que es coneixen personalment i comparteixen afinitats, conviccions, o simplement simpatia o afectes. Son xarxes de famílies en les quals aquestes poden trobar enfortiment i recolzament.
   Aquesta forma d’amistats, de comunitats socials, penso que és tan important com el clima afectiu a la familia, i pot oferir fins i tot formes importants de suplència pels casos d’especial dificultat.
Cordialment
Jordi Cussó

Amic Jordi,
   La teva carta d’avui em fa evident la naturalesa social de la persona, l’oportunitat de trobar en l’espai comunitari d’interrelació subjectiva la seva veritable dimensió humana. I subratlles la conveniència d’anar més enllà de la família en la recerca de formes i expressions comunitàries que preservin el valor fonamental del que som, aprofitant i redimensionant els vincles i les capacitats de l’amistat, per damunt del lloc que ocupem en les entitats purament corporatives, regides per criteris funcionals i poc afecttius.
   Totalment d’acord. Hi afegiria que aquesta dinàmica que apuntes es fa més necessària en les circumstàncies de crisi econòmica, social i cultural que estem vivint. Estaria per dir que forma part d’una sortida quasi natural a les servituds i condicionaments de tota mena que ens imposa la crisi, per retrobar-nos en un àmbit on puguem ser nosaltres mateixos, augmentar la capacitat d’entendre el que ens està passant, compartir punts de vista, contrastar la viabilitat d’alguns projectes, per criticar-ho tot sense deixar de ser creatius i propositius, a la mesura de les nostres possibilitats, sempre reduïdes.
   Si em permets ser una mica retòric, sentim la urgència de passar de la necessitat dels mercats i de les seves conseqüències (precarietat, utilitarisme, consumisme, fatalitat, desigualtat) a la percepció de la pròpia llibertat en un àmbit comunitari on puguem comprendre millor i sentir-nos compresos. Traduïda a la vida personal i social, aquesta recerca de sentit i de comprensió es relaciona amb l’exigència que formulem als governs quan els demanem que passin del determinisme econòmic a les decisions polítiques que encarin de veritat els problemes de desigualtat creixent que desencadena la crisi, sobretot l’atur entre els joves que ens aboca al risc de perdre més d’una generació per al futur de tots. Em diràs, amb raó, que en l’àmbit de les decisions polítiques la dimensió afectuosa no compta per res, només importa el número, la quantitat i l’eficàcia. De totes maneres, alguns economistas ja adverteixen que el demà concret de les persones és el que realment importa. Arribar a demà és molt important per a una bona part de la població, sobretot per a aquells que només compten amb la seva feina i els ingressos del dia a dia.
   L’associacionisme de què parles pot obrir moltes vies per ajudar en aquest dia a dia. Però en aquest punt voldria afegir una consideració. A la gent que venim del món del dret ens preocupa també el fonament, el sentit i el futur de les institucions públiques (governs, parlaments, justícia, partits polítics, sindicats, organismes oficials de control) de manera que pensem que quan aquestes es desnaturalitzen, es desprestigien o serveixen per defensar només els interessos d’una minoria, és tot el sistema civil associatiu el que se’n ressent. I quan això passa correm el risc de caure en cèdules que fàcilment tendeixen a tancar-se i enquistar-se en interessos particulars. Podríem dir que llavors el teixit comunitari de base es fragmenta i fàcilment perd el nord dels seus objectius, deixa de ser socialment útil. La vida, la fortalesa i la utilitat de les associacions de base d’un país depenen en gran part de la coherència i sentit social (i quasi m’atreviria a dir de la moralitat) de les institucions públiques.
   Aquest concepte d’utilitat en la vida social em sembla indispensable per entendre que l’element d’afecte propi de les relacions interpersonals no és l’únic que es dóna, ni segurament ha de ser el més important, en el món de les associacions. Hi ha l’afecte que consolida molts projectes, ajuda a salvar moltes situacions i explica molts comportaments heroics de dedicació desinteressada als altres, però també hi ha l’interès, totalment lícit i necessari, per optimitzar el propi benestar, i per fer el pas d’estendre les condicions del propi benestar al benestar de la majoria. El benestar de tots és el primer bé públic que cal defensar. Sense aquest objectiu la vida social no tindria sentit.
   Per aquest motiu la dinàmica de l’acció associativa i comunitària conté una energia tan positiva, capaç de compatibilitzar la recerca del benestar individual amb l’objecte del benestar col.lectiu. I en aquesta energia rau la utilitat fonamental que ens fa veure que per defensar els meus interessos no cal que estigui centrat només en mi mateix. El premi nobel, filòsof i economista, Amartya Sen ho sintetiza molt bé: “la gent no necessita estar centrada en si mateixa per estar interessada en si mateixa, i pot prendre nota dels interessos dels altres sense perdre de vista la seva pròpia utilitat”. No tots podem arribar a ser Ghandi o Luther King, però sí que podem prendre nota de la utilitat que reporta estendre les prioritats molt més enllà dels estrets límits del benestar personal a través de la participació en la vida social.
Fins a la próxima Jordi.
Una abraçada,
Cinto


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre