Paisatge i barroc





Des del coll
de la Seigne


Llacs de Forclaz

Una sortida d'una setmana als Alps francesos de la Savoia (més exactament a la regió de la Tarentaise) ens ha permès de combinar la visió espectacular del paisatge alpí amb les senzilles mostres d'art barroc en moltes de les esglesioles de la mateixa zona. Art per fora, art per dins.

Els pobladors del segle disset en aquestes contrades, que llavors devien ser minúsculs llogarets perduts, d'on van sortir els anònims artistes escultors influenciats per les manifestacions de la veïna Itàlia, trobaven a l'interior de les esglésies farcides de colors vius, d'imatges, de vegetació recargolada sobre columnes de fusta retorçades, allò que la naturalesa hostil els negava al defora, i també el que el fred i insípid calvinisme (Ginebra es troba a poca distància de la zona) els volia prendre de la seva secular tradició cristiana, la mediació de les seves creences (de moltes de les quals ara en diríem, raonadament, supersticions) a través de la contemplació de les imatges dels patrons intercessors, protectors davant la guerra, la fam, la peste, la misèria i les malalaties de tota mena que delmaven la població. Sobretot era apreciada la intercessió de la Verge Maria sota quina advocació el Rei Sol, amb clares intencions sòcio-polítiques enfront l'amenaça del protestantisme al seu domini absolutista, havia posat tota la França: "per foeminam mors, per foeminam vita", diu un motet d'questa època ( "per una dona, la mort; per una dona,la vida").
Hi ha també art romà a la zona (a Aosta, Itàlia, una vegada atravessat el petit Sant Bernard) i alguna cosa d'art romànic a la població d'Aime, una preciosa església del segle onze,fora del culte, sobre planta romana destinada probablement a àgora ciutadana. Però els Comuns de la Savoia cuiden especialment els itineraris del barroc, com una forma de donar vida als poblets i prestar-los interès cultural fora de les absorbents estacions d'esquí que durant l'hivern tenen presa tota la regió.
Les imatges i retaules necessiten una restauració a fons; la naturalesa, no: és autosuficient i es mostra amb tota la seva plenitud i bellesa. En aquest context de paisatge i art no hi sobrarien potser les reflexions del pensador alemany Leibniz que va esforçar-se per fer compatible la reforma protestant amb la contrareforma catòlica, i que sense ser orientalista, ni conèixer segurament res d'Orient, durant els mateixos anys del segle disset en què es bastien aquests senzills retaules i s'esculpien amb fusta aquestes expressives imatges, explorava l'harmonia preestablerta de totes les coses i parlava de la natura i de l´home com un mode del Ser, formant una unitat, superant així la dicotomia naturalesa-història (bellesa i art). Algun ressó ens haurà arribat d'una proposta tan suggerent mentre ens esforçàvem per arribar al coll de les muntanyes i ens deixàvem perdre, distretament, per l'interior de les esglesioles.





Pietà de St Nicolau de Macon



Atuell a Le Monal








Comentaris

Ramon B. ha dit…
Cinto
celebro que t'ho hagis passat bé i, de passada, aquestes oportunes reflexions sobre la tensió entre el barroc, que, com dius, vehicula els sentiments i els antics cultes locals, amb la universalització que, via Calvinisme o Racionalisme, imperava. Alguna cosa d'això també passava a csas nostra, si bé no a través el protestantisme, òbviament. En un recent estudi sobre els goigs, l'antropòloga Josefina Roma parla d'aquesta tensió, donat que els cultes baix-medievals i barrocs es diversifiquen tant en els llocs (probablement antics espais sagrats) com amb els sants (segurament la continuïtat d'antics déus locals). La "pressió" de l'Església passa aleshores per reforçar els cultes marians (per això hi ha tanta diversitat a Catalunya), que després, la gent, es va fent seus i en vehicula les antigues sacralitzacions tòpiques. És molt curiós estudiar aquesta tensió. Segurament ara que es parla de multiculturalisme i tal i qual en podríem treure bones lliçons.
cinto amat ha dit…
Sí, d'acord. Salvades les distàncies, és veritat que ara predomina també una visió molt racionalitzadora i empirista, per no dir experimentalista, de les coses, que fa que es busquin vàlvules d'ecape en tota la quincallaria dels sistemes d'autoajuda, de culte al cos,de futurologia,de magnificació d'expressions individuals i col-lectives a vegades ben poc racionals. Sense perdre de vista la importància de les diferents mediacions culturals, potser seria hora de començar a posar-nos d'acord sobre el que realment interessa. Ahir a El País hi havia un suggerent article de Jorge Wagensberg que como qui no diu res afirmava que potser caminem al revés, que les societats més igualitàries socialment són les més primitives: hem passat de milers i milers d'anys anant d'un lloc a l'altre (nomadisme) a milers d'anys per tenir un lloc (cacera i recol-lecció), per defensar-lo (propietat i lluita de classes), fins arribar al moment present en què estem a tot arreu però a costa de l'exclusió dels qui queden al marge del coneixement i del procés de globalització. De manera que segurament les mediacions necessàries continuen passant per estendre el coneixement com un mitjà de desenvolupament personal i col-lectiu,no només de crítica o de protesta.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?