Paisatge i barroc

Des del coll
de la Seigne

Llacs de Forclaz

Una sortida d'una setmana als Alps francesos de la Savoia (més exactament a la regió de la Tarentaise) ens ha permès de combinar la visió espectacular del paisatge alpí amb les senzilles mostres d'art barroc en moltes de les esglesioles de la mateixa zona. Art per fora, art per dins.

Els pobladors del segle disset en aquestes contrades, que llavors devien ser minúsculs llogarets perduts, d'on van sortir els anònims artistes escultors influenciats per les manifestacions de la veïna Itàlia, trobaven a l'interior de les esglésies farcides de colors vius, d'imatges, de vegetació recargolada sobre columnes de fusta retorçades, allò que la naturalesa hostil els negava al defora, i també el que el fred i insípid calvinisme (Ginebra es troba a poca distància de la zona) els volia prendre de la seva secular tradició cristiana, la mediació de les seves creences (de moltes de les quals ara en diríem, raonadament, supersticions) a través de la contemplació de les imatges dels patrons intercessors, protectors davant la guerra, la fam, la peste, la misèria i les malalaties de tota mena que delmaven la població. Sobretot era apreciada la intercessió de la Verge Maria sota quina advocació el Rei Sol, amb clares intencions sòcio-polítiques enfront l'amenaça del protestantisme al seu domini absolutista, havia posat tota la França: "per foeminam mors, per foeminam vita", diu un motet d'questa època ( "per una dona, la mort; per una dona,la vida").

Hi ha també art romà a la zona (a Aosta, Itàlia, una vegada atravessat el petit Sant Bernard) i alguna cosa d'art romànic a la població d'Aime, una preciosa església del segle onze,fora del culte, sobre planta romana destinada probablement a àgora ciutadana. Però els Comuns de la Savoia cuiden especialment els itineraris del barroc, com una forma de donar vida als poblets i prestar-los interès cultural fora de les absorbents estacions d'esquí que durant l'hivern tenen presa tota la regió.

Les imatges i retaules necessiten una restauració a fons; la naturalesa, no: és autosuficient i es mostra amb tota la seva plenitud i bellesa. En aquest context de paisatge i art no hi sobrarien potser les reflexions del pensador alemany Leibniz que va esforçar-se per fer compatible la reforma protestant amb la contrareforma catòlica, i que sense ser orientalista, ni conèixer segurament res d'Orient, durant els mateixos anys del segle disset en què es bastien aquests senzills retaules i s'esculpien amb fusta aquestes expressives imatges, explorava l'harmonia preestablerta de totes les coses i parlava de la natura i de l´home com un mode del Ser, formant una unitat, superant així la dicotomia naturalesa-història (bellesa i art). Algun ressó ens haurà arribat d'una proposta tan suggerent mentre ens esforçàvem per arribar al coll de les muntanyes i ens deixàvem perdre, distretament, per l'interior de les esglesioles.

Pietà de St Nicolau de Macon

Atuell a Le Monal