DRETS HISTÒRICS (i 4). Altres vies per a determinar i defensar competències. Coratge polític

Dins de l’actual marc constitucional, i partint precisament dels articles 147 a 150 de la Constitució, hi ha marge per a plantejar amb garanties una redistribució de poder, que tingui en compte tant l’indespensable rigor jurídic com, sobretot, la voluntat política de pactar un ventall ampli i profund de competències, compatible amb una interpretació constitucional oberta que d’una vegada doni pas a un Estat realment descentralitzat políticament, de tall federal. Vull creure que amb aquesta intenció els ponents de la reforma van emmotllar tot el seu esforç i dedicació, seguint en molts punts les orientacions traçades per l’Institut d’Estudis Autonòmics en la definició i àmbit de les competències. Per això ara sorprèn que s’hagi pogut arribar a un atzucac, recorrent els uns a drets històrics de discutible operativitat tècnica, i reaccionant els altres potser de forma desmesurada, jugant tots plegats al tot o res i menystenint el treball previ de la ponència. Les costures de la Constitució poden ser, amb voluntat política, prou fortes per a resistir una redistribució de poder que complagui les ambicions legítimes d’autogovern de Catalunya en aquests moments, sense excloure el pacte de simultànies o futures reformes de Lleis Orgàniques i, si és necessari, de la mateixa Constitució.

Contra el que es podria pensar, la Constitució no deixa tancat i definit, sinó molt obert, el sistema de determinació de l’àmbit competencial, clau en la distribució de poder. Els articles 147-150 representen uns límits tant per a les Comunitats Autònomes com per a l’Estat. Quan l’Estat ha volgut sobrepassar aquests límits, i s’ha atribuït el paper d’intèrpret privilegiat o ha volgut harmonitzar i fer uniformes els continguts competencials, el T. Constitucional li ha parat els peus (cas de la "Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico"–LOAPA-, declarada substancialment inconstitucional per la Sentència 76/83, de 5 d’agost). També és veritat que la interpretació que posteriorment ha prevalgut en el T. Constitucional en qüestions de competències ha estat la que més ha afavorit la posició de l’Estat. Es tractaria, per tant, de retornar a la interpretació "anti-loapa".

D’ aquella Sentència 76/83 del TC es dedueixen els següents aspectes relacionats amb l’àmbit competencial i la legitimació per a la seva delimitació:

- Les competències no han de ser les mateixes per a totes les CCAA

"Carece de base constitucional la pretendida igualdad de derechos de las Comunidades Autónomas... En realidad, éstas son iguales en cuanto a su subordinación al orden constitucional, en cuanto a los principios de su representación en el Senado (art. 69.5), en cuanto a su legitimación ante el Tribunal Constitucional (art. 162.1) o en cuanto que las diferencias entre los distintos Estatutos no podrán implicar privilegios económicos o sociales (artículo 138); pero, en cambio, pueden ser desiguales en lo que respecta al procedimiento de acceso a la autonomía y a la determinación concreta del contenido autonómico, es decir, de su Estatuto y, por tanto, en cuanto a su complejo competencial".

- Són els Estatuts d’Autonomia els que han de fixar les competències assumides en el marc de la Constitució. Només en cas d’atribució constitucional concreta l’Estat pot desllindar-les

"La potestad legislativa del Estado tiene sus límites, derivados de la propia Constitución, y, en todo caso, lo que las Cortes no pueden hacer es colocarse en el mismo plano del poder constituyente realizando actos propios de éste, salvo en el caso en que la propia Constitución les atribuya alguna función constituyente".

"En la delimitación de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas, de acuerdo con lo que determina el artículo 147.2, d), de la Constitución, son los Estatutos de Autonomía las normas llamadas a fijar «las competencias asumidas dentro del marco establecido en la Constitución», articulándose así el sistema competencial mediante la Constitución y los Estatutos, en los que éstos ocupan una posición jerárquicamente subordinada a aquélla... La función de deslinde de competencias que la Ley estatal cumple no se apoya en una atribución general contenida en la Constitución, como ocurre en el caso de los Estatutos, sino en una atribución concreta y específica".

"Este es el sistema configurado por la Constitución -especialmente en los artículos 147, 148 y 149-, que vincula a todos los poderes públicos de acuerdo con el artículo 9.1 de la misma y que, en consecuencia, constituye un límite para la potestad legislativa de las Cortes Generales. Por ello el legislador estatal no puede incidir con carácter general, en el sistema de delimitación de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas sin una expresa previsión constitucional o estatutaria".

- L’Estat no pot autoatribuir-se la funció de distribuir competències ni de desllindar-les al.legant interpretació dels criteris bàsics

"De acuerdo con las consideraciones anteriores, el legislador tampoco puede dictar normas que incidan en el sistema constitucional de distribución de competencias para integrar hipotéticas lagunas existentes en la Constitución".

" Finalmente, el legislador estatal no puede incidir indirectamente en la delimitación de competencias mediante la interpretación de los criterios que sirven de base a la misma. Es cierto que todo proceso de desarrollo normativo de la Constitución implica siempre una interpretación de los correspondientes preceptos constitucionales, realizada por quien dicta la norma de desarrollo. Pero el legislador ordinario no puede dictar normas meramente interpretativas cuyo exclusivo objeto sea precisar el único sentido, entre los varios posibles, que deba atribuirse a un determinado concepto precepto de la Constitución, pues, al reducir las distintas posibilidades o alternativas del texto constitucional a una sola, completa de hecho la obra del poder constituyente y se sitúa funcionalmente en su mismo plano, cruzando al hacerlo la línea divisoria entre el poder constituyente y los poderes constituidos".

En base a aquests fonaments, el mateix president de l’Institut d’Estudis Autonòmics, anterior membre del T. Constitucional, Carles Viver Pi-Sunyer, en un interessant article de 6/5/05 ("Los límites constitucionales de las reformas estatutarias") defensava que els Estatuts poden definir "el perímetre del que és bàsic", i que per tant si es tenen en compte els tres nivells (atribució de competències, delimitació en abstracte del perímetre de les competències i el seu contingut concret en cada cas) corresponen als Estatuts els dos primers nivells, podent delimitar amb caràcter vinculant l’alcanç de les competències autonòmiques i indirectament les estatals.

És possible, doncs, una àmplia determinació de competències pròpies sense necessitat de recórrer genèricament als drets històrics. I això es pot fer no perquè l’Estat ho deixa fer sinó perquè la Constitució ho preveu. El problema cabdal de la interpretació dels límits de les competències exclusives de l’Estat segons l’article 149 de la Constitució, i de l’alcanç de les lleis estatals d’harmonització (article 150.3), correspon en exclusiva al T.Constitucional. En aquest sentit, Pi-Sunyer afirmava:" Hem de fer un esforç per jutjar el projecte de reforma de l’Estatut com si ja hagués estat aprovat per les Corts Generals i pensar si el TC tindria elements suficients per declarar-lo inconstitucional. Hem de fer un esforç per discernir el que no ens agrada políticament del que és jurídicament inconstitucional". I alertava per no caure en la temptació d’evitar el debat polític amb el pretext d’inconstitucionalitats generals i poc fonamentades, com també la d’evadir el debat al.legant promeses formulades abans de conèixer la profunditat de les reformes que es proposen.

Molts sectors de Madrid no es cansaran de repetir-nos que "desbordamos la Constitución". Si volen, que es desbordin ells, però nosaltres no els donem arguments per desviar el debat polític ni ens presentem una vegada més com les víctimes sempre incompreses però que sempre tenim raó. És l’hora dels Polítics, deia Pi-Sunyer, amb autèntica visió d’Estat.

Pintura:

Anne Karinglass, "Decisió"

Pintura:

José Sau, "Llibertat creadora"