DRETS HISTÒRICS (2). Doctrina sobre els Drets Històrics

L’aportació de Miguel Herrero de Miñón.

A part dels fonaments legislatius, convé tenir en compte la doctrina elaborada entorn dels Drets Històrics, i en aquest sentit qui més s’ha preocupat per definir-los jurídicament ha estat qui fou ponent constitucional, Miguel Herrero de Miñón. Segons ell, es tracta de drets existencials que tenen la seva analogia en els drets de la personalitat (per exemple, en el dret sobre el propi cos); per això no encaixen en la definició dels drets subjectius sinó que són "la irradiació jurídicament rellevant d’una identitat de la que ningú, ni un mateix, pot disposar-ne sense deixar d’existir".

El mateix Herrero de Miñón ha dedicat notables esforços doctrinals a explorar la via de la Disposició Addicional Primera de la Constitució com una forma de solucionar definitivament el greu problema de la incorporació del País Basc al bloc legal constitucional. Del seu treball divulagatiu en destacaria els següents punts:

- L’11/11/1997 parlava de "constitucionalisme útil" per a reconèixer, a la llum d’aquesta Disposició Addicional Primera, el fet diferencial basc, l’enganxall de totes les forces polítiques basques amb l’Estat ("a través del que uns consideraran part de la Constitució i altres la seva pròpia Constitució particular i privativa") i la remissió del futur d’Euskadi a la voluntat democràticament expressada dels propis bascos.

- El 25/10/98 ("El derecho a la autodeterminación")insistia en la utilitat de la Disposició constitucional per a les situacions excepcionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia, amb assumpció de la plurinacionalitat, sense donar per fet "que la diferència sigui una virtut o suposi un avantatge". L’excepcionalitat consistiria en el reconeixement de drets originaris , i per tant inderogables, i en una relació pactada i estable amb l’Estat sobre competències i recursos. En aquest marc no es pot negar ni la cosobirania ni l’autodeterminació "com a procés de construcció de la pròpia identitat en una societat oberta". La integració voluntària, afegia, "també és autodeterminació".

- El 21/01/99 ("Al hilo del debate"), a rel de la discussió doctrinal i periodística originada entorn del seu llibre "Los Derechos Históricos y la Constitución", definia el contingut teòric d’aquests drets de la forma ja esmentada, sense, però, concretar-los específicament, i en defensava la seva innegable extensió a la realitat autonòmica del País Basc, avalada pel T.Constitucional. Quant a Catalunya, expressava el matís interessant de què hi ha un fet diferencial vitalitzat per una consciència nacional (podríem dir-ne catalanisme?) pròpia que excedeix de molt el nacionalisme respectiu (com ideologia nacionalista).

- El 18/09/99, en un article conjunt amb Ernest Lluch (" Ideas concretas para la paz", al complir-se un any de la treva unilateral d’ETA), insistien en què la veritable lleialtat constitucional exigeix fer tot el que es pugui perquè la totalitat de les forces polítiques basques s’enganxin al bloc de constitucionalitat. Afirmaven que no calia obrir un altre període constituent però sí recuperar l’esperit constituent d’imaginació, generositat, transacció i consens a la llum dels Drets Històrics recollits de forma normativa tant a la Constitució com a l’Estatut basc i navarrès.

- A rel de la publicació del llibre coordinat conjuntament per M.Herrero i Ernest Lluch ("Derechos Históricos y constitucionalismo útil"), el notari i politòleg Juan-José López Burniol ( "La única vía", 06/02/01) sintetitzava les posicions de Miguel Herrero i defensava l’ampliació de l’àmbit de la Disposició Ad. primera de la Constitució als territoris amb un règim jurídic propi en altres matèries, com és el cas de Catalunya amb una llengua pròpia i un Dret Civil també propi.

- En un recent article de 08/08/05 ("Hechos y Derechos Históricos") el mateix Miguel Herrero estableix set tesis entorn dels Drets Històrics, de les que interessa remarcar aquí l’aplicabilitat a Catalunya, segons ell, de la Disposició Addicional primera de la Constitució, interpretant-la en el seu context (art. 149.1.8 esmentat al principi del primer post sobre el tema), atorgant aquests Drets el caràcter de dret originari, previ a la Constitució, al fet diferencial català, de manera anàloga a com s’expressa aquest mateix fet i la seva naturalesa paccional en el cas del "Amejoramiento del Fuero" de Navarra. I es pregunta: " ¿No debiera ser todo el Estatuto de Catalunya, como pacto de Estado, actualización de los Derechos Históricos?". Bo i defensant amb contundència el reconeixement del fet diferencial originari català, basat en els Drets Històrics respectats per la Constitució, Miguel Herrero no concreta cap competència, a part del dret civil i la llengua, que trobi la seva arrel justificadora en uns específics drets històrics.

I és que, de fet, l’esforç doctrinal de Miguel Herrero pot ser realment útil a l’hora de buscar vies d’actualització del drets històrics del País Basc que donin satisfacció a les seves aspiracions d’autogovern, fins assolir cotes de pràctica autodeterminanció si es vol, dins del marc de la norma de la Disposició Addicional Primera de la Constitució, sense defugir la reforma constitucional. Aplicat a Catalunya, aquest esforç doctrinal pot servir per fonamentar la definició de Catalunya com a nació que es conté en el projecte de reforma de l’Estatut, en tant que reconeixement del seu fet històric originari i diferencial, però no serveix per a fonamentar un seguit de competències exclusives pretesament blindades en els drets històrics.

La doctrina del Tribunal Constitucional i altres aportacions.

En aquesta línia, la doctrina del Tribunal Constitucional és contundent en reiterar que l’empara constitucional des drets històrics no es refereix a"una suma o agregat de potestats, facultats o privilegis, exercits històricament, en forma de drets subjectius de corporacions territorials, susceptibles de ser traduïts en altres tantes competències de titularitat o exercici recolzades per la Història", sinó que assegura un "nucli identificable", els signes definitoris del contingut del règim foral tradicional que s’actualizen per mitjà de l’Estatut d’Autonomia del País Basc pel que fa als règims forals del tres territoris històrics que l’integren (per totes, la Sentència del TC 1993/159, de 6 de maig, que recull les línies doctrinals del TC en aquest aspecte).

De manera que és molt difícil entendre per a Catalunya, en el context de la normativa i de la doctrina constitucional, una actualització dels Drets Històrics que es tradueixi en unes competències exclusives concretes que no es refereixin a la llengua i al dret civil, i potser parcialment a l’organització del territori. No hi ha més matèries que aquestes per actualitzar partint de la normativa constitucional actual.

En un article recent, de 31/07/05, Joan Ridao ("A vueltas con los derechos històricos") recordava la posició austriacista de l’ Ernets Lluch que, segons ell, estaria a favor de la modenitat i actualitat dels drets històrics de la Catalunya del 1707. Però diria jo que una cosa és opinar històricament sobre la superioritat d’una determinada organització política enfrontada a l’absolutisme del S.XVIII (en aquest sentit van els estudis històrics del l’Ernest Lluch recollits en "La Catalunya vençuda del S.XVIII" i "L’alternativa catalana"), i una altra defensar unes competències exclusives concretes partint de la suposada vigència d’un contingut d’autogevern del que, per les raons que siguin, no en queden senyals a la Constitució.

Així mateix, Ridao recordava l’informe del IEA (Institut d’Estudis Autonòmics), previ a la reforma estatutària de juliol de 2003 i la Sentència que aquest informe citava del T.Constitucional (88/93) adduint que l’actualització dels drets històrics no es limitaria a unes Comunitats sinó que seria possible per a tots els territoris amb furs jurídico-públics en el passat. Pel que he pogut verificar, aquesta Sentència 88/93 del TC no tracta d’aquest tema ni conté en cap de les seves parts una afirmació general d’aquesta naturalesa. Ben al contrari, es refereix a la Llei de les Corts aragoneses 3/1988 sobre equiparació dels fills adoptius, justament, per tant, un tema d’actualització de dret civil foral que el TC aprova i ratifica contra el criteri de l’Estat, el que confirma que l’actualització dels Drets Històrics és aplicable al dret civil propi de qualsevol Comunitat i no pas a las institucions de dret públic que no siguin les Comunitas Forals del País Basc i Navarra. En aquesta mateixa Sentència hi ha un vot particular de Carles Viver Pi-Sunyer, llavors membre del TC i ara president de l’Institut d’Estudis Autonòmics, que tot i estar d’acord amb la resolució del Ple del TC defensa que la competència per al dret civil foral o propi que reconeix la Constitució no es refereix a un dret residual sinó a una autèntica facultat de legislació de dret civil propi arrelat en l’actualització de les normes privatives històriques.

En definitiva, si l’actualització dels Drets Històrics no dóna per més, per què CiU i ERC han tret aquest tema a última hora en la votació en Comissió del Projecte de Reforma de l’Estatut, amb la intenció de blindar o protegir determinades competències exclusives enfront de previsibles recursos d’inconstitucionalitat, si haurien de saber que la Constitució actual té precisament aquests límits?

Pintura :

Holbein, Erasme de Roterdam.