50 anys de la mort de Thomas Mann: desig i creació
Thomas Mann és un dels escriptors més imponents del S.XX europeu, i potser el que més va desitjar, després de patir les dues guerres mundials, la construcció d’Europa com una realitat cultural i política. Va reflectir magistralment l’atmosfera d’un món que periclitava i d’un altre que apuntava borrosament a l’horitzó, amb densos presagis de guerra i destrucció, a la seva obra senyera ,"La muntanya màgica". Home cultíssim i ponderat, va mantenir durant tota la vida, probablement amb molt de patiment personal, una fructífera relació creadora entre la seva condició bisexual (que els quaderns personals apareguts després de morir van confirmar plenament) i la seva obra literària. "Mort a Venècia" ho diu tot en aquest sentit, com també la complexitat de les relacions del protagonista Hans Castorp a "La muntanya màgica". D’aquesta relació tensa en neix la percepció de la bellesa com a art que demana convertir-se en expressió escrita. En el límit del desig eròtic de la bellesa Mann va crear literàriament el professor Aschenbach, però no és menys cert que Mann va ser Aschenbach durant tota la vida per donar forma al seu desig creador:
- "Razón de dicha es para el escritor el pensamiento capaz de transmutarse, todo él, en sentimiento, y el sentimiento capaz de devenir, todo él, idea. Una de estas ideas latientes, uno de esos sentimientos comedidos rondaba y obedecía por entonces al solitario: que la naturaleza se estremece de placer cuando el espíritu se inclina, reverente, ante la Belleza. Y súbitamente lo asaltó un deseo de escribir. Cierto es que, según dicen, Eros ama al ocio, y sólo para él fue creado. Pero en aquella fase de la crisis, la excitación del aquejado lo impulsaba a pro

("La muerte en Venecia", 1913, traducció Juan del Solar)
- "Allí estaba él, la mañana siguiente, en el hotel Dolder donde se hospedaba, vestido todo de blanco, digno hasta un punto menos que la regidez, pero con ojos más alertas y horizontales que la noche anterior. Varios hombres jóvenes jugaban al tenis en las canchas, pero él sólo tenía ojos para uno de ellos, como si éste fuese el Elegido, el Apolo del deporte blanco. Ciertamente era un joven muy bello, de no más de 20 años, 21 acaso; mi propia edad. Mann no podía quitarle de encima los ojos al muchacho y yo no podía quitarle la mirada a Mann. Estaba presenciando una escena de "La

(Fragments de l’escrit de Carlos Fuentes " Un encuentro lejano con Thomas Mann", publicat a El País el 24 de juny de 1998)
Comentaris