DRETS HISTÒRICS (3) . Algunes conclusions

Atenent als aspectes analitzats en els posts anteriors, es podrien derivar, amb tota la provisionalitat que es vulgui, les següents conclusions :

A) Els Drets Històrics tenen ple sentit en el bloc legal constitucional, i donen joc no només als territoris forals del País Basc i Navarra, en el que es refereix a l’actualització de les seves institucions i organitzacions històriques, sinó també a d’altres Comunitats Autònomes, tant pel que fa a la conservació, manteniment i actualització del dret civil propi, com pel que fa (en el cas de Catalunya específicament, i als altres territoris de la Corona d’Aragó) al reconeixement del fet diferencial originari , previ a la Constitució, assentat sobre una llengua pròpia i un territori. En aquest últim sentit, i aplicat al País Basc, l’exploració doctrinal de Miguel Herrero i d’Ernest Lluch pot ser particularment útil a l´hora de concretar un enganxall amb el bloc de constitucionalitat.

B) D’aquesta constatació no es dedueix ni un contingut ni un inventari de drets històrics concrets als que es pogués recórrer a l’hora de blindar competències exclusives, fora del supòsit de la legislació civil i la llengua pròpia (necessàriament connectada amb la cultura), i potser, en part, de l’organització del territori. Les competències vénen condicionades pels articles 148-150 de la Constitució (competències assumibles per les Comunitats, exclusives de l’Estat i delegables a les Comunitats). És clar que la Constitució és reformable, però amb una majoria qualificada diferent de la que exigeix l’aprovació de l’ Estatut al Parlament de l’Estat. El més important, però, és que la mateixa reforma de l’Estatut possibilita la delimitació indirecta de les competències de l’Estat.

C) Només d’una manera parcial resulta comprensible la contundent afirmació continguda en l’article 5 del Projecte de Reforma de l’Estatut aprovat en Comissió :"L’autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català, que aquest Estatut incorpora i actualitza". En el sentit de pacte que sens dubte l’Estatut expressa, sí que penso que es pot dir que l’autogovren es fonamenta en l’originari fet històric diferencial que ha configurat Catalunya com una realitat nacional prèvia a la Constitució, però més enllà d’aquest fonament opinaria que no es pot sostenir genèricament que hi ha uns concrets drets històrics, fora dels esmentats en relació al dret civil, la llengua (i la seva relació amb la cultura) i el territori, que es puguin actualitzar amb l’Estatut, com si al cap de 25 anys ens haguéssim adonat que teníem oblidats al sarró de la història una sèrie d’atribucions concretes que ara ens faran inexpugnables davant l ‘Estat, i qui sap si més endavant ens obriran les portes de la independència. No es pot oblidar que el pacte que l’Estatut representa és bilateral, i que com a tal té els límits de la Constitució (que naturalment es podrien reduir en un nou pacte polític...).

D) Menys encaix constitucional té la Disposició Addicional Primera del Projecte de reforma de l’Estatut aprovat en Comissió, sobre "Reconeixement i Actualització dels Drets Històrics", del següent tenor :
" Reconeixement i actualització dels drets històrics.
1. Es reconeixen i s’actualitzen per mitjà d’aquest Estatut, tal com estableix l’article , els drets històrics de Catalnuya, d’acord amb el que estableix la disposició addicional primera de la Constitució.
2. El reconeixement i l’actualització dels drets històrics empara especialment els àmbits següents:
a) El règim de finançament (títol VI).
b) L’organització de les administracions públiques catalanes; el règim jurídic, el procediment, la contractació, l‘expropiació i la responsabilitat en les administracions públiques catalanes, i la funció pública i el personal al servei de les administracions públiques catalanes (articles 112,113 i 114).

c) L’organització territorial de Catalunya i el règim local (articles 154 i 155).
d) El dret civil (article 123).
e) El règim lingüístic de Catalunya (article 128).
f) L’educació (article 125).
g) La cultura (article 145).
h) La seguretat pública (articlee 163).
3. Els drets històrics en la Constitució emparen i garanteixen el règim singular de les competències i les atribucions de la Generalitat en els termes que estableix aquest Estatut".

Es va recórrer a aquesta Disposició per evitar repetir el mateix fonament dels drets històrics en cada competència. Ara bé, els apartats relatius a finançament (a), administracions públiques (b), la totalitat de l’organització territorial i règim local (c), educació (f) i seguretat pública (h), només amb molta imaginació es podrien veure com una actualització de drets històrics determinats. Difícilment es pot sostenir que la Constitució empara i garanteix aquestes competències concretes en base als drets històrics. D’altra banda, les perspectives merament historicistes per a fonamentar drets tenen també les seves contradiccions:algú s´ha aturat a pensar en la connexió dels mossos d’esquadra amb aquells escamots de botiflers del S.XVIII, perseguidors de patriotes, per presentar-los com l’actualització d’un dret històric integrant de la competència d’ordre públic?.

E) Semblaria que darrere el recurs als drets històrics s’hi expressen opcions ideològiques, ben legítimes d’altra banda, interessades en presentar la reforma de l’Estatut com una reivindicació del passat històric de Catalunya, el que és estrictament correcte des de l’òptica de pacte global amb l’Estat que l ‘Estatut significa. Però aquesta tècnica, com a mitjà d’interpretació constitucional, corre el perill d’estrellar-se quan es vulgui adduir com un argument apriorístic i indiscutible a l’hora de defensar el contingut concret de cada una d’aquestes competències. I per aquí és per on sembla que es perd la Disposició Addicional Primera del Projecte de reforma de l’Estatut.
Hi ha altres vies?
Pintura :
Goya, al.legoria de l'adopció de la Constitució de 1812

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?