quadern d'en Cinto Amat

No hi ha com ser historiador i saber trobar una frase feliç per desviar l’atenció d’una acció criminal vers els contorns de la deslegitimació plural, com si es tractés de dissimular una taca d’oli en un mocador ple d’excrements. La frase: “és pitjor que un crim, és una equivocació” (atribuïda a Talleyrand, sembla que erròniament). I l’historiador: Joan B Culla en el seu article “Un gravísimo error” (El País, 4 de juny ), opinant sobre l’acció de l’exèrcit d’Israel contra la flota que es dirigia a Gaza. L’historiador lamenta l’acció com un error, una equivocació que només perjudicis pot portar a Israel en el context internacional, però a continuació en difumina la gravetat comparant-la amb els crims del règim iranià i amb el genocidi dels armenis perpetrat en el passat pel règim turc, i amb la persecució present contra els kurds. Així, en un totum revolutum , la mort de nou activistes perd tota la gravetat que l’articulista teòricament (només teòricament) li atribueix, i de pass...

Recordes quan collir cireres era agafar amb les mans els colors de l’estiu? Sentíem als dits el vellut tendre de les hores, i a la boca la dolçor de la tarda jugant amb l’ombra enrivetada de l’escorça. Volíem que no passés el temps per curullar els cistells, que no es fongués al clos de vímet la llarga embriaguesa de l’esforç. A l’endemà, tornant de plaça, aquella vermellor al davantal era un tresor venut per quasi res, un moneder obert sobre la taula, un fruit penjant de la incertesa. No tornaré a colllir mai més cireres com aquelles. C.A.

Per compartir una explicació intel.lectualment i emocionalment raonable de la denúncia internacional, totalment justificada, de l’atac desproporcionat de l’exèrcit israelià contra la flota d’ajuda humanitària que es dirigia a Gaza, he procurat evadir-me de les condemnes simplificades dels nostres mitjans, no sempre exempts d’arrelats prejudicis antijueus, i he rellegit les pàgines de l’erudit jueu Georg Steiner parlant de Sió. Després d’analitzar la singularitat del poble jueu i el misteri de la seva supervivència, fonamentada en la seva llengua primigènia, l’hebreu, Steiner acaba denunciant al final del seu assaig el nacionalisme emblemàtic d’Israel, el seu sentit d’agrupació tribal, aliè al geni intern del judaisme i que viola l’imperatiu del hassidisme , “la veritat és sempre a l’exili” (“aquesta màxima és sempre la meva pregària matinal ”), com el causant del sorgiment d’un Estat triomfant amb urpes d’acer que fa perdre al judaisme la seva singularitat moral en la mesura amb q...

Fa dotze anys, quan ja començàvem a trobar-nos còmodament instal-lats a la cresta de l’ona del creixement que semblava que no tindria fi, i quan la preeminència de la teoria de l’autoregulació dels mercats ja s’havia guanyat un lloc en les polítiques econòmiques dels governs enteses com a simple administració de la riquesa, després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i de les formes de socialisme d’Estat dels països de l’Est, Josep Ramomeda va treure un llibre (“Después de la pasión política”, Taurus1998) en el que denunciava aquella apropiació del poder ( teoria del poder en sentit positiu) per l’economia com a sistema de gestió, i clamava per la recuperació de la política com a valor autònom imprescindible per garantir la primacia del subjecte en condicions de llibertat, per salvaguardar les possibilitats humanes del gaudi envers les formes de competitivitat que s’orienten només a l’acumulació dels guanys. El llibre me’l vaig prendre com un crit en el desert del final de la histò...

Si fa escassament un any el sociòleg J. Luis Álvarez (" Liderazgo en nuestros tiempos" ) podia afirmar que Zapatero havia arribat a la Moncloa amb poc capital polític, i que el seu govern s’havia trobat bloquejat entre el poder mediàtic, polític i judicial de la dreta, i la seva pròpia opció per centrar-se en iniciatives de ciutadania més que no pas en qüestions de política econòmica, que són les que en realitat compten a l’hora de definir un programa atractiu per a les majories que aspiren a un ascens en la seva condició social, donant per fet que l’economia es regulava per ella mateixa, que no era un tema específic de l’esquerra, que només calia administrar-ne el seu bon funcionament, ara aquest mateix sociòleg (" El asesinato político de ZP") pot mantenir que les decisions que finalment ha hagut de prendre per reduir el dèficit (reducció dels salaris dels funcionaris, congelació de les pensions, reducció de les inversions, reducció de fet de la despesa de la...

Josep Casanovas Archs , Diagonal Al regidor Portabella, d’esquerres republicanes, que a tots ens meravella perquè sap tocar campanes i anar sempre a processó portant el sant cristo gros, és a dir, fer oposició i fer-se veure pel tros, li vingué la inspiració de plantar a la Diagonal, com si fos un carbassó, la Carta Municipal. I heus aquí que el jove Hereu, que d’idees ja en té poques i veu allò que no creu, hi ha caigut de quatre potes. S’enlluerna amb la consulta, s’embolica amb l ’a, b, c, la informàtica el sepulta i el deixen sol al carrer. En Trias no ha triat res, s’ha passat per la canal l’ a i la b de l’inrevés i li ha anat fenomenal. S’ha acabat el carnaval, només queda alguna veu que crida en diagonal on és l’hereu de l’Hereu?, amb un eco fantasmal que respon ja us fareu . C.A.

Vessa de verd l’impuls del llimoner mostrant amb el rampell de la creixença l’àvid anhel de l’arbre que vol ser fent-se brancam enterc i fulla encesa. Al seu costat, humil pel poc que té, la buguenvíl.lea esfulla la temença de no poder oferir el seu do roent a l’ombra que la pren i que la besa. Secret mormol del temps entre les fulles, futur antic que torna amb els colors i amb la remor de l’aigua a les brancades, desig mai dit de sons i mans curulles, de mots silents i arrels assaonades, gràvid instant desclòs contra les pors. C.A.

Estic convençut que la resolució presa per l’Ajuntament de Llavaneres de denunciar a la policia els immigrants en situació irregular utilitzant les dades del Padró municipal és una mesura antisocial que desacredita a qui la proposa (en aquest cas el PP) i també a qui l’aprova. No és legal, ni lícit, ni ètic socialment, convertir el Padró en un llistat de ciutadans sospitosos, els funcionaris municipals en un cos de delators i la policia en un grup perseguidor i repressor de persones. Mesures d’aquesta mena haurien de tenir en els electors la conseqüència contrària a la que busquen, és a dir, una pèrdua de vots dels partits que les han preses. Com que aquesta conseqüència, malauradament, no es produeix, penso que els partits, institucions i grups socials que hi estan en contra haurien d’endegar una labor pedagògica sobre el contingut humà i la transcendància social i econòmica de la immigració, i també sobre la manera de tractar els conflictes que genera. L'any 2050 a Europa, segons...

A la tomba de Blanca d’Anjou a Santes Creus, la filla del rei Coix de Nàpols, la noieta que amb dotze anys es va casar amb el rei Jaume II, conegut com el Just, a qui va donar deu fills, el darrer dels quals va portar-la a la mort un dimarts al vespre, el 13 d'octubre de 1310, quan només en tenia vint-i-set, nora de Pere el Gran, s’hi ha trobat un fermall de corall que probablement formava part d’un collar o d’un braçalet, a més de restes d’un vel de seda que li cobria el rostre, fragments d’indumentària al cos i senyals de les mitges per sobre dels bessons, i del cinturó a la cintura. Era, en morir, una partera que havia donat a llum pocs dies abans, i el que apareix del seu cos recomposat és, sobretot, un voluminós úter que ressalta per sobre les cames entrecreuades, en una postura que sembla voler retenir la vida que s'escola. Entre el rei Coix, Carles II de Nàpols, i el rei Just, Blanca estava predestinada a tenir fills i filles, i a deixar la vida en aquesta comesa. Pode...

En la contemplació de l'exposició antològica a Can Palauet és reconfortant comprovar com l’art de Santi Estrany agermana en una unitat de tracte i de simbologia geomètrica la seva ciutat, Mataró, amb tantes altres ciutats, d’Europa i d’Amèrica, que apareixen en les seves pintures d’acrílic sobre paper nítidament reflectides, amb un traç càlid i precís alhora, embolcallades per una xarxa de línies paral.leles, diagonals, convergents o en fuga, sobre un fons de colors molt vius, que creen la impressió de trobar-te admirant les ciutats sempre des de la mateixa intuïció artística. Londres, Estocolm, Kovenhavn, París, Roma, Venècia, Nova York, Frankfurt, Hamburg, totes aquestes ciutats tenen fragments en comú en la perspectiva visual de l’artista, i un tros de la realitat de cadascuna d’elles queda emmirallat en la fragmentació constructiva de la ciutat natal, de la basílica de Santa Maria, del conjunt monumental mataroní admirablement convocat en el cartell de Santes de 1.994. Tot...

Com un cavall amb crina encimbellada, mira El Ferran la neu de Bastiments i la grisor del Taga. Lluent maragda, l’ombra fragant del boix vetlla el camí i el pas del caminant que lentament s’hi acosta. Al cim feréstec els ulls s’omplen de verd, de primavera, de pedra i cel llunyà, units per la carena. Amanyagant el Coll de Talaixà, l’esguard s’enfila entre cimals de roques pel cos del Bassegoda. Tresquera avall, quan el plugim s’apropa, es fa aiguamoix i pensament de molsa la prada de la vall. C.A.

Sorprèn, fins a un cert punt, que la comissió promotora del referèndum per la independència a Mataró, després de programar en la seva presentació tres fases d’actuació fins a la data de celebració del referèndum prevista per al dia 20 de juny (en cap de les quals es parlava de vots anticipats) hagi decidit tirar endavant la captació anticipada del vot a partir del dia 17 d’abril. Hi ha, evidentment, raons per fer-ho, com succeeix en qualsevol consulta electoral en què el vot per correu facilita la participació de qui per la circumstància que sigui es veu impedit de votar el dia senyalat. Ara bé, en les consultes oficials els vots per correu es controlen amb totes les garanties per la junta electoral, mentre que en el supòsit d’aquest referèndum ha de ser necessàriament la mateixa comissió promotora la que ha de vetllar per al manteniment del secret del vot evitant en qualsevol cas l’eventualitat d’una duplicació del mateix, és a dir, la comissió promotora assumeix les funcions prò...

De rosa a rosa, el record de les mans. Recordes com ens duien aquelles mans les roses de sant Jordi, la vella claror d’abril? Nosaltres, amb gran tedi darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia sempre olorosa, benigna, amb les flors i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia. Salvador Espriu

Quan després del que ha plogut i pedregat sobre la Sentència del TC per la constitucionalitat de l’Estatut (recusacions, morts, manca de renovació de quatre membres, pròrroga de la presidenta, paralització, filtracions...), surt un dels magistrats a polemitzar amb els mitjans de comunicació, dient en una carta oberta a l’opinió pública que les seves exigències per votar a favor de la ponència ja les coneixien de molt abans els altres membres, i que no és cert el que informava el diari en el sentit que es va tirar enrere del pacte amb el bloc progressista, hem d’arribar a la conclusió que el carro del Constitucional ha embarrancat definitivament al pedregar de la falta del mínim sentit comú i que d’aquí ja no hi haurà qui el pugui treure, llevat (supòsit gravíssim) que entorn de la nova ponència es formi un consens favorable a acabar com sigui i a retallar substancialment l’Estatut, desnaturalitzant-se així el procés de deliberació i motivació i incidint, encara més, en el despres...

Per als amants de l’art i la tradició cultural de les civilitzacions, el Museu Egipci , malgrat la precària ambientació dels espais i la pobresa de recursos palesa en l’exhibició de les peces, és una font inacabable de manifestacions que la visita apressada només pot suggerir i i que cal, per tant, completar amb la fruïció del catàleg (antologia de les obres més importants) i els comentaris de l’egiptòloga Abeer el Shahawy . Només tres mostres: l’estàtua, en diorita (pedra més dura que el mabre o el granit ) del faraó Kephrèn al seu setial, expressió nítida, aclaparadora, del poder presentat com l’ascensió del déu Ra (etimologia del nom del rei, Kha-ef-ra ) simbolitzada per la presència del déu falcó, Horus , rere el cap de l’estàtua; les tríades del faraó Micerí , flanquejat per Hathor (identificada també amb Isis ), la deessa de l’amor, la música, l’alegria i la bellesa, i una divinitat local en cada estela, els cossos de les quals, desvelats sota les transparències dels vestits, ...

Passem les primeres hores del matí del dia sisè a l’esplanada de Gizeh , situada a tocar de El Caire , en un extrem del desert occidental o de Líbia . Sobre la planura encalitjada impressiona l’esveltesa de les piràmides de l’Imperi Antic , la tríade de la saga familiar de Keops, Khefrèn i Micerí (pare, fill i nét), disposades sobre un tossal que salvava la crescuda del Nil i que permetia la distribució del temple de l’ànima a la part alta i el temple del cos o de la momificació a la part baixa. La geometria de les parets en triangles isòsceles sobre planta quadrada, orientades als quatre punts cardinals, ertes sobre la plana, trencant la monotonia del desert amb una demostració increïble de tècnica arquitectònica i d’ambició de poder, ens anorrea materialment. Rere la cortina de calitja, la ciutat de El Caire s’endevina com el malson d’un desig enervat per tanta glòria esvanida. La piràmide de Khefrèn manté al vèrtex les restes del que deuria ser el recobriment ornamental exterior...

Les primeres hores del quart dia ens porten d’ Assuan a Abu-Simbel . Mig endormiscats, a través dels vidres veiem com les estrelles es desplacen ràpides seguint un pista fictícia, reflectida pels pilots vermells de l’interior de l’autocar, estenent-se sobre la carretera, travessant el desert de la Baixa Núbia fins al Llac Nasser , no gaire lluny de la frontera amb el Sudan . Arribem a Abu-Simbel quan encara és de nit. Els quatre colossos de Ramsès II excavats a la roca del seu temple, desplaçats del seu lloc originari per mor de la construcció de la presa que va estar a punt de cobrir-los, orientats a llevant, esperen la sortida del sol. Desplaçats del seu lloc originari però no de la història, perquè Ramsès II és omnipresent en els temples, els relleus i l’estatuària d’Egipte, fent honor als més de seixanta anys de poder imperial que va presidir amb mà de ferro, fent-se retre tribut i culte com a faraó divinitzat en vida. A poc a poc el sol llevant de l’altre costat del Llac N...