Final o represa de la política? (1) Política econòmica


Si fa escassament un any el sociòleg J. Luis Álvarez ("Liderazgo en nuestros tiempos") podia afirmar que Zapatero havia arribat a la Moncloa amb poc capital polític, i que el seu govern s’havia trobat bloquejat entre el poder mediàtic, polític i judicial de la dreta, i la seva pròpia opció per centrar-se en iniciatives de ciutadania més que no pas en qüestions de política econòmica, que són les que en realitat compten a l’hora de definir un programa atractiu per a les majories que aspiren a un ascens en la seva condició social, donant per fet que l’economia es regulava per ella mateixa, que no era un tema específic de l’esquerra, que només calia administrar-ne el seu bon funcionament, ara aquest mateix sociòleg ("El asesinato político de ZP") pot mantenir que les decisions que finalment ha hagut de prendre per reduir el dèficit (reducció dels salaris dels funcionaris, congelació de les pensions, reducció de les inversions, reducció de fet de la despesa de la llei de dependència en suprimir-ne l’efecte retroactiu del reconeixement fins a mig any, reducció de l'ajuda al desenvolupament), en la soledat personal, i poc acomboiada pels seus companys de partit, de la sessió parlamentària del dia dotze de maig, l’han fet caure del cavall i l’han obligat a enfrontar-se amb les qüestions de política econòmica que són transcendents per a la vida social, encara que, paradoxalment, aquestes mesures no són diferents de les que hauria pres la dreta, a la qual ha lliurat amb safata l’oportunitat de retreure-li el seu poc sentit social. No obstant, sosté Àlvarez, seria un error personalitzar tota la crisi en Zapatero, desemparar-lo i deixar-lo sol contra les envestides de la dreta, perquè fer-ho significaria anar també contra els interessos de l’esquerra.

Tot i que pot resultar injusta una qualificació ex post d'aquestes mesures, que s'han hagut de precipitar per l'evolució del fets en qüestió de dies, quan la UE confiava en parar el cop amb el fons de rescat de Grècia i ha ha hagut de córrer immediatament després a la previsió d'un fons comunitari de 750.000 milions per salvar l'euro, el fons tèrbol de la crisis, i la voracitat dels mercats envers el deute públic ens dibuixen el desencert de moltes de les decisions fiscals que es van prendre no fa pas molt de temps, en època de bonança econòmica i d’expectatives d’aterratge suau del nostre boom immobiliari, en un context de simplificació de la política econòmica que no mesurà amb prou rigor el risc del dèficit que les arques públiques podien arribar a patir, dèficit que el FMI situava en el 7,7 % del PIB per al 2015, el més alt dels països d’economia avançada, si no es prenien mesures urgents de reducció de despesa, associades a la contenció del deute i del seu cost d’amortització. En època de vaques grasses no es va practicar una política econòmica adequada, no ja de contenció de la despesa pública, sinó de previsió dels ingressos fiscals que s'havien d'assegurar per fer front a les consqüències d'aquesta despesa. La deducció de 400 € de l’IRPF, el xec dels nadons, la supressió de l’Impost de Patrimoni, la política estatal erràtica entorn de l’Impost de Successions (diferent en cada Comunitat Autònoma), la desproporcionada càrrega impositiva sobre les rendes del treball respecte de les del capital, el manteniment del règim privilegiat de les SICAV, el transvasament d’ingressos de renda personal a les liquidacions molt més favorabales de l’Impost de Successions, tot això ha contribuït a disminuir substancialment els recursos de l’Estat, a més, és clar, de la manca d’ingressos derivada del refredament de l’activitat econòmica general. Amb paraules dels professors d’Oxford P. Beramendi i D. Rueda ("El pozo, el perro y las pulgas"), la manca en aquests anys passats de bonança d’una adequada política de recaptació fiscal ens porta a fer front a les exigències combinades del deute públic (encara dins de marges raonables, previst en un 89,8% del PIB per al 2014, molt lluny del 146,1% de Grècia o del 123,9% d’Itàlia) i del deute privat (el 170% del PIB) amb mesures que carreguen el cost de la crisi sobre les espatlles dels qui no l’han causada. És hora, conclouen, de començar a pensar en mesures de política econòmica d’envergadura que gravin les rendes de capital més altes i d’incrementar els impostos sobre els beneficis de la banca perquè el Govern recuperi credibilitat política enfront dels seus electors, seguint l’exemple de Governs com França, i ara del Regne Unit, que difícilment podem qualificar d’esquerres.

En contra, doncs, dels seus principis, ZP s’ha vist obligat a emprendre mesures dràstiques d’ajust fiscal, a fer, d’una vegada, política econòmica per alllunyar els fantasmes de la suspensió del pagament del deute públic, sacrificant una part del creixement previst i malbaratant la major part de la seva credibilitat política. El creixement econòmic dels anys de bonança no es va veure adequadament correspost amb polítiques econòmiques d’igualtat, i d’aquell pecat ara n’ha de pagar la penitència. Val a dir, al seu favor, que fins ara ha evitat l’explosió social de l’atur, la gravetat del qual només s’expressa, de moment, en conflictes orientats i dominats pels sindicats, en formes de protesta (que potser culminaran amb una vaga general) de funcionaris, dels treballadors que més assegurat tenen el seu lloc de treball. Per a ZP el subsidi d’atur, en totes les seves variables, és l’últim reducte de la seva política social, i hem d’esperar que hi pugui fer front mentre duri la recessió, perquè altrament la conflictivitat podria tenir efectes socialment devastadors. Aquesta és la bomba de rellotgeria amb què es pot trobar la dreta quan torni al poder.

Mentrestant, durant el que queda de lesgislatura, per preparar amb sentit la recuperació de la identitat ideològica que en bona part s’ha perdut durant aquests anys de govern, i en tot cas per fer-la valer quan es trobi a l’oposició, ZP haurà de concretar una política econòmica orientada a la redistribució de les càrregues de l’austeritat forçada i del que queda de la riquesa acumulada durant els anys de creixement descompensat. Ara, i llavors, és i serà l’hora de la veritat de la política d’esquerres, amb o sense ZP. Caldrà distribuir equitativament les càrregues, com també la feina, en un context de creixement molt limitat en el que els beneficis empresarials, comercials, financers i bancaris hauran de conformar-se amb les limitacions comunes, mirant d'evitar en el futur immediat una dècada perduda, com la que Paul Krugman veu reflectida en la crisi que el Japó ve arrossegant de fa anys. Les mesures urgents de política fiscal que s'han de prendre no signifiquen, doncs, la fi de la política, ni de la política de ZP, sinó la necessitat de reemprendre de veritat una política econòmica amb sentit social.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?