Final o represa de la política? (i 2). Contra els eufemismes

Fa dotze anys, quan ja començàvem a trobar-nos còmodament instal-lats a la cresta de l’ona del creixement que semblava que no tindria fi, i quan la preeminència de la teoria de l’autoregulació dels mercats ja s’havia guanyat un lloc en les polítiques econòmiques dels governs enteses com a simple administració de la riquesa, després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i de les formes de socialisme d’Estat dels països de l’Est, Josep Ramomeda va treure un llibre (“Después de la pasión política”, Taurus1998) en el que denunciava aquella apropiació del poder ( teoria del poder en sentit positiu) per l’economia com a sistema de gestió, i clamava per la recuperació de la política com a valor autònom imprescindible per garantir la primacia del subjecte en condicions de llibertat, per salvaguardar les possibilitats humanes del gaudi envers les formes de competitivitat que s’orienten només a l’acumulació dels guanys. El llibre me’l vaig prendre com un crit en el desert del final de la història i de les ideologies que havien imposat les prèdiques dels gurús neolliberals. Aquelles reflexions ens vénen ara com anell al dit. Enmig de la crisi és necessari recuperar la passió per la política en el sentit més ideològic del terme. Si aquells anys de benestar creixent comportaven un risc evident de donar per finiquitades les formes apassionades de la política que s’havien heretat de les lluites clandestines contra el franquisme, del tardofranquisme i de la transició, el retorn a la crisi, econòmica i institucional, pot significar la recuperació d’alguns dels continguts d’aquella passió política, com ara l’austeritat de formes, la consciència de les dificultats, la solidaritat, l’esforç, el valor que cal reinstaurar del significat del llenguatge en les expressions polítiques.

Efectivament, a banda dels aspectes relacionats amb la política econòmica, però estretament connectat amb les possibilitats de fer-la comprensible als electors, hi ha el valor de l’ús del llenguatge polític. Denunciava Ramoneda el triomf de l’ “èxtasi de la comunicació”, la màxima expressió de l’ambivalència i de la confusió de les paraules en la societat postpolítica, fonamentada en diverses formes de construcció de l’eufemisme practicat conjuntament per periodistes, polítics i ideòlegs. Eufemisme, és a dir, la pràctica del polític considerat responsable, que aprèn a ser indiferent amb la veritat, que pot parlar i parlar de qualsevol cosa sense dir mai res de rellevant. Avui podem comprovar com sota la capa d’aquests eufemismes s’hi han pogut amagar els interessos crematístics de xarxes significatives que sentint-se protegides per les formes banals d’alguns polítics s’han desviscut per fer-se amb el control de les àrees bàsiques del poder relacionades amb el creixement urbanístic desbocat. A casa nostra, sota l’eufemisme del Palau, i de tot el que significa un entorn de relacions privilegiades de proximitat amb el poder quotidià, històricament i patriòticament blindat, s’hi ha amagat la voracitat del Sr Millet i adlàters, passivament consentida durant anys per la banalitat dels responsables de les institucions que havien de vetllar pel seu contingut. Sota l’eufemisme del cas Pretòria asssistim compungits, amb cert aire d’incredulitat, a la degradació de les formes de manipulació de la política i del llenguatge rabaixat a la categoria del circumloqui, del sobreentès, quan no del sarcasme, de la desqualificació, de la previsió i de la recerca d’influències per obtenir un benefici immediat en perjudici dels interessos d’alguns municipis. ¿Quina idea de país tenien al cap aquests personatges quan governaven, si ara demostren que el seu veritable interès es tradueix en expressions com “a la que s’ha d’apretar és a T.”, “ens donarà més coses que M.”, “el que haurà de pagar és el Sr A.M”, “si és president estarà obligat a complir”, “a aquest nen al final no li deixarem guanyar les eleccions si fem el burro”?

Aquesta incompatibilitat entre política i veritat és una font de descrèdit, deia Ramoneda. La crisi fa tant evident la veritat del que s’esdevé que potser una part d’aquesta pràctica de l’eufemisme en el llenguatge polític tendirà a desaparèixer, perquè en la precarietat el nom de les coses defineix sense ambigüitats el que les coses són: atur, reducció, congelació, deute, especulació, càrrega, benefici. Tohom entén aquests conceptes, i el seu contingut no es pot menystenir ni dissimular.

A més de sotmetre’s a un reciclatge en política econòmica, ZP (i prenc ZP com una sinècdoque de l’esquerra) també s’haurà d’acostumar a desprendre’s dels eufemismes i de les formes d’il.lusionisme verbal. Per exemple, si es vol recuperar la credibilitat política, no es podrà continuar dient que ara no toca pujar els impostos de les rendes més altes, sinó que haurà de presentar un programa de reforma fiscal coherent, tenint en compte que la progressivitat i la igualtat són els pilars bàsics del sistema tributari. I si es vol preservar en aquests moments difícils la legitimitat constitucional de les institucions, caldrà emprendre amb decisió política la reforma en profunditat del Tribunal Constitucional i del Poder Judicial.

També és un eufemisme, que la força dels fets desmenteix cada dia que passa, sostenir a aquestes alçades que el T. Constitucional, en la seva composició actual, té legitimitat per decidir sobre el Recurs contra l’Estatut. Es pot dir, des d’un punt de vista merament legalista, que en el que en resta conserva la competència formal per decidir, però ha perdut tota la legitimitat política que li atorga la Constitució com a condició prèvia d’aquella competència; i el Govern ho sap, però també en aquest tema prefereix apel.lar a una inconsistent i eufemística retòrica de respecte institucional, quan són el mateix Tribunal C., i el mateix Consell del Poder Judicial, els que es desacrediten dia a dia amb les seves actuacions. Vegi’s el tractament del cas Garzón com a destil.lació de diferències internes del poder judicial, de revenges personals i corporativistes, que es dissimulen sota l’aparença de falsos problemes jurisdiccionals que reboten entorn de la memòria històrica. I vegi´s la flagrant deixadesa política del govern quan al seu dia no va voler contraposar la reforma de la Llei O. del T. Constitucional al xantatge permanent del PP bloquejant la renovació legal dels seus membres, bombardejant la seva línia de flotació amb recusacions polítiques que sabien que conduirien al seu fraccionament i a la seva desnaturalització. És ja massa tard perquè el Govern Zapatero recuperi la iniciativa política enmig del malestar econòmic i el desconcert insititucional?