Notes d'un viatge a Egipte (3). El cor i la ploma


Passem les primeres hores del matí del dia sisè a l’esplanada de Gizeh, situada a tocar de El Caire, en un extrem del desert occidental o de Líbia. Sobre la planura encalitjada impressiona l’esveltesa de les piràmides de l’Imperi Antic, la tríade de la saga familiar de Keops, Khefrèn i Micerí (pare, fill i nét), disposades sobre un tossal que salvava la crescuda del Nil i que permetia la distribució del temple de l’ànima a la part alta i el temple del cos o de la momificació a la part baixa. La geometria de les parets en triangles isòsceles sobre planta quadrada, orientades als quatre punts cardinals, ertes sobre la plana, trencant la monotonia del desert amb una demostració increïble de tècnica arquitectònica i d’ambició de poder, ens anorrea materialment. Rere la cortina de calitja, la ciutat de El Caire s’endevina com el malson d’un desig enervat per tanta glòria esvanida.

La piràmide de Khefrèn manté al vèrtex les restes del que deuria ser el recobriment ornamental exterior dels blocs de pedra tallada que formen la seva massa corpòria. No és difícil deixar anar una mica la imaginació, com em sembla que fa el guia en fer-nos l’explicació introductòria, traslladar-te en el temps més de quatre mil anys enrere i descobrir-te passejant una nit estrellada pel perímetre de les piràmides, resseguint amb la mirada alçada el cinturó d’Orió que punteja els extrems de les tres meravelles. Si deixem la nostra imaginació a part, sembla que la dels faraons, que obligaven els seus súbdits a treballar durant dècades en la construcció d’aquests panteons funeraris, en les rampes i en el trasllat i col.locació dels blocs de pedra, s’afigurava que les piràmides reproduïen la sortida del sol per sobre els flancs d’una muntanya, unint així el seu desig d’immortalitat amb l’ascensió imperible de l’astre de la vida.

El pas a la vida indefinida després de la mort del faraó requeria el ritual de la momificació del cos. En la vertical de la piràmide de Khefrèn, a un nivell inferior, es troba el temple homònim destinat a aquest ritual, vetllat, com la piràmide, per l’esfinx amb el rostre del mateix Khefrèn, i el nas escrostonat, sobre cos de lleó cisellat a la roca. A l’interior del temple, d’enormes blocs de pedra granítica sàviament encaixats, i terra d’alabastre, s’assegurava al faraó la vida perdurable, abans de ser traslladat al pou funerari de l’interior de la piràmide, amb l’extracció del cervell i les parts corruptibles, les vísceres (fetge, pulmons, estómac i intestins) que es dipositaven als vasos canopis, guardats al costat de la mòmia, sotmetent el cos a un bany en sal durant seixanta dies i procedint després a l’embenatge amb capes i capes de teles de lli amb ungüents, entremig de les quals s’hi col.locaven tota mena d’amulets, entre ells l’escarabat, que propiciaven la bona sort al faraó en el Judici del més enllà. És significativa aquesta preocupació per preservar el cos com a única seu coneguda de la vida, de manera que l’energia vital que se’n desprenia després de morir (el Ka, una mena de doble incorpori de la persona física) retornava amb la momificació i havia de reconèixer les formes del cos terrenal per assegurar-ne la perdurabilitat. Com també és significativa la consideració del cor com element no corruptible, part central del cos que també es preservava justament perquè identificat amb ell el faraó havia de sotmetre’s a l’escrutini de la balança en el Judici d’Osiris: a un plat de la balança es posava el cor, i a l’altre una ploma; només si el cor pesava menys que la ploma tenia dret a la vida indefinida en el més enllà. Associaven el mèrit a continuar vivint amb les virtuts d’un cor més lleuger que la ploma.

Al sud de Gizeh, sobre l’esplanada de Sakkara s’aixeca la piràmide esglaonada de Djoser, la més antiga coneguda (III dinastia). Vista de lluny, per entre la claror empolsinada que enterboleix la visió, els set pisos d’aquesta construcció, amb toves de dimensions més reduïdes (encara no havia arribat la pedra tallada), donen fe de la lliçó solemne de l’arquitecte Imenhotep i dels passos seguits per les modestes mastabes de les primeres dinasties excavades a ran de terra fins a converti-se en el precedent de les grans piràmides de l’Imperi Antic.

Una curta caminada sobre la sorra, en aquesta hora del migdia, quan el sol apreta de valent i a l’horitzó llunyà no es veu res més que les línies ondulants del desert, ens apropa a les tombes subterrànies dels faraons Teti i Ti, a la mateixa zona. En aquesta segona, les pintures i relleus a les parets de l’entrada, i sobretot a les estances laterals i a la del sarcòfag, són d’una bellesa fascinant: barques, ases, toros, cignes, ocells, arbres fruiters, terrissaires, pescadors, portadors d’aliments, pagesos, apiladors de garbes, acolorits amb el blanc i el vermell, retenen dins aquest espai d’amples murs excavats dins la roca la milenària pretensió faraònica de mantenir el tragí de la vida quotidiana a l’interior de la tomba, de paralitzar el temps que s’esmuny, sense consumir-se, entre el més enllà i el més ençà, travessant les portes falses que distribuïdes estratègicament al llarg dels corredors simbolitzen la comunicació invisible, però real, entre els dos mons.

S’accedeix al peu de la piràmide de Djoser a través de la muralla circumdant, construïda amb replecs de pedra polida pel mateix arquitecte Imenhotep, de manera que en la raconada de cada angle es guanyava una porció d’ombra. Es creua el llarg temple de colummes fasciculades de l’interior, adossades a les parets que les recolzen, enmig de les quals s’alternaven les divinitats locals amb estàtues del faraó. El llarg corredor s’obre a l’esplanada de davant la piràmide on durant les festes rituals de confirmació de la reialesa el mateix faraó imprecava la mediació dels déus matant un toro i entregant-ne una pota als sacerdots.

A pocs quilòmetres de El Caire, les restes de Menfis, la capital de l’Imperi Antic, ratifiquen l’omnipresència de Ramsès II. En una estàtua de grans dimensions, davant una esfinx portàtil d’alabastre amb cara femenina, apareix dempeus, amb la cama esquerra una mica avançada, mostrant la rigidesa elegant de les seves faccions, el rostre immutable, la mirada indefinida i abstreta, els braços tensament estirats amb els segells imperials a les mans closes, la barba postissa i el clatell un xic enravenat, demostrant així que el cos conté un secret que cal preservar, una aspiració que va més enllà de les aparences físiques. Hi veiem també una altra estàtua, aquesta vegada tombada, del mateix Ramsès, esculpida amb finíssima pedra silícia, fosca, que amidava tretze metres de llargada abans de perdre les extremitats inferiors, amb els cartutxos o segells que contenen els seus apel.latius gravats sobre l’espatlla dreta, el pit i la sivella del cinturó.

Les primeres hores del setè dia ens retornen a la dura realitat de la ciutat de El Caire. Des del mirador de la Ciutadella, abans d’entrar al pati de la mesquita de Mohamed Alí, els barris de la ciutat s’apleguen entorn d’un bosc de minarets que dominen el paisatge i posen un contrapunt d’arrogància estètica enmig de la grisor dels carrers prematurament envellits, aixecats, abandonats, d’edificis que han perdut molt ràpidament la memòria de qui en va ser el constructor i es mantenen només per la inèrcia abúlica de les antenes parabòliques. Just davant, la madrassa superba del Sultan Hasan, considerada una de les obres mestres de l’arquitectura àrab, i al costat mateix la mesquita Er-Rifai, el panteó dels reis de l’Egipte del XIX i el XX, inclòs el sha de Pèrsia Reza Pahlevi. Més a l’esquerra, el perfil de la mesquita més antiga d’Egipte, de Ibn Tulun, deixa constància de la primera arquitectura musulmana que s’alçà trencant la tradició cristiana del país empeltada a les influències romana i grega del segles anteriors.

L’interior de la mesquita de Mohamed Alí és revestit d’alabastre, i la seva configuració externa, a base de cúpules sobreposades, recorda la mesquita blava d’Istanbul. Ironies de la història, el rellotge del pati amb la font de les ablucions al mig, que no ha funcionat mai segons ens diu el guia, fou una donació del francesos a canvi de l’obelisc de la Place de la Concorde de París: aquí el temps s’ha aturat, potser absorbit per l’obsessió dels faraons per controlar-lo, però a París no ha deixat de córrer i de transformar-se als peus d’aquell tòtem que deu contemplar astorat com en són de cruels els capricis dels governants.

Una ràpida visita al barri copte, on viu la minoria cristiana ortodoxa de la ciutat (de fet Copte significa literalment Egipte, prova que durant els segles I al VII d. C. Egipte s’identificava amb la cultura cristiana que hi havia arrelat), ens permet relacionar els dos punts de contacte de la tradició bíblica amb l’Egipte dels Ramsès i del romans: a la cripta de l’església de Sant Sergi perviu la llegenda de la Sagrada Família que va haver de fugir d’Israel per refugiar-se a Egipte durant més de tres anys (“Lleva’t, pren el nen amb la mare i fuig cap a Egipte, i estigues-t´hi fins que jo t’ho diré”, segons la narració de Mateu), i a la sinagoga de Ben-Zidar, molt a la vora de l’església, com si rememoréssim en un racó de la sala les aigües del Nil històric, se sent el clapoteig del bressol de Moisès, el noi salvat de les aigües a qui un faraó amb cor de plom, infinitament més pesant que la ploma, volia fer desaparèixer, ja home fet, per haver intervingut en defensa dels immigrants hebreus. La fragilitat d’aquells nens, ells sí amb el cor més lleuger que la ploma, va canviar la història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat