El TC a les trinxeres de la discòrdia

Quan després del que ha plogut i pedregat sobre la Sentència del TC per la constitucionalitat de l’Estatut (recusacions, morts, manca de renovació de quatre membres, pròrroga de la presidenta, paralització, filtracions...), surt un dels magistrats a polemitzar amb els mitjans de comunicació, dient en una carta oberta a l’opinió pública que les seves exigències per votar a favor de la ponència ja les coneixien de molt abans els altres membres, i que no és cert el que informava el diari en el sentit que es va tirar enrere del pacte amb el bloc progressista, hem d’arribar a la conclusió que el carro del Constitucional ha embarrancat definitivament al pedregar de la falta del mínim sentit comú i que d’aquí ja no hi haurà qui el pugui treure, llevat (supòsit gravíssim) que entorn de la nova ponència es formi un consens favorable a acabar com sigui i a retallar substancialment l’Estatut, desnaturalitzant-se així el procés de deliberació i motivació i incidint, encara més, en el desprestigi del Tribunal. Ara ja sabem que els membre del TC no raonen, no exposen arguments per completar una resolució fonamentada, sinó que juguen a la guerra de trinxeres; no fan la tasca per a la que van ser elegits sinó que parteixen de prejudicis i de posicions preses en funció de la seva ideologia o del seu biaix polític, i no s’estan de pregonar-ho als quatre vents! Ja suposàvem que seria determinant el color ideològic dels membres, i que a l’interior del Tribunal es produirien fortes tensions tenint en compte les condicions amb què l’Estatut va arribar al Constitucional, amb recusacions prèvies del PP i el significat exclusivament polític del contingut del Recurs d’inconstitucionalitat (el que podia en bona lògica jurídica fer pensable una Sentència bàsicament tècnica que evités entrar en el fons del Recurs per ser incompatible amb la legitimitat fonamental i prèvia dels passos seguits fins al referèndum, segons el que preveu la mateixa Constitució), però en tot cas havíem d’esperar, com preveu la llei, que les deliberacions serien secretes i que la resolució, amb el vots particulars que ben segur seguirien, seria motivada i contrastada, ens agradés o no. Ara sabem que no hi ha deliberació sinó defensa a ultrança de les posicions prèvies, i que el que s’acabarà exposant serà un refregit indigerible d’elucubracions teòriques per justificar una decisió presa per endavant, és a dir, allò que és més contrari a la funció integradora i pacificadora del dret.

Per sortir de les trinxeres, i donat que en la presa de decisions del Tribunal Constitucional no existeix un mecanisme semblant al que la Llei Orgànica del Poder Judicial preveu per als casos d’empat i bloqueig en la votació de les Sentències, mitjançant la formació d’una Sala de la Discòrdia amb l’ampliació del Tribunal, el més raonable seria que davant el bloqueig persistent, àmpliament demostrat fins ara, quan ja es va per una sisena proposta, la presidenta del Tribunal no acceptés l’eventualitat que el seu vot hagués de ser inevitablement decisori en una qüestió tan transcendental jurídicament i políticament, ja que afecta el disseny constitucional de l’Estat (són deu els membres que queden, i un empat a cinc és fàcil que es produeixi), i per tant dimitís i arrossegués la dimissió de la resta dels membres, o almenys la dels altres que ponderessin amb ella la gravetat de la situació a què s’ha arribat. Trinxeres fora, Tribunal nou i Sentència ajornada sine die que permeti recuperar el prestigi del TC; si ja no és possible recuperar-lo del tot, almenys que no quedi més tocat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?