Notes d'un viatge a Egipte (i 4). "Arbre, monarca i llavor"



Per als amants de l’art i la tradició cultural de les civilitzacions, el Museu Egipci, malgrat la precària ambientació dels espais i la pobresa de recursos palesa en l’exhibició de les peces, és una font inacabable de manifestacions que la visita apressada només pot suggerir i i que cal, per tant, completar amb la fruïció del catàleg (antologia de les obres més importants) i els comentaris de l’egiptòloga Abeer el Shahawy. Només tres mostres: l’estàtua, en diorita (pedra més dura que el mabre o el granit ) del faraó Kephrèn al seu setial, expressió nítida, aclaparadora, del poder presentat com l’ascensió del déu Ra (etimologia del nom del rei, Kha-ef-ra) simbolitzada per la presència del déu falcó, Horus, rere el cap de l’estàtua; les tríades del faraó Micerí, flanquejat per Hathor (identificada també amb Isis), la deessa de l’amor, la música, l’alegria i la bellesa, i una divinitat local en cada estela, els cossos de les quals, desvelats sota les transparències dels vestits, resulten d’una modernitat aplastant; i el taüt antropomòrfic, d’or massís, de Tuthankhamon, el més interior dels tres que es trobaven perfectament encaixats dins del gran sarcòfag rectangular amb capa de granit, l’or extret de les entranyes de Núbia, símbol de la divinitat, encarnació del color daurat del sol, amb les incrustacions del blau fèrtil del lapislàtzuli a les celles i al contorn dels ulls, protegit el cos per les ales esteses d’Isis i Nephtys.

L’estètica d’aquestes peces revela un perfeccionisme potser mai superat, però el que realment sorprèn de la cultura egípcia és la seva capacitat de plantejar-se a l’albor de la civilització les qüestions fonamentals de la vida i de la mort, del mal i la salvació, l’amor i la bellesa, i de donar-hi resposta amb un conjunt de narracions mitològiques, traduïdes a la vida quotidiana durant mil.lenis, que en molts aspectes ens resulten properes. Som encara contemporanis d’aquella cultura perquè les seves preocupacions, i les seves formes d’expressar-les, són en bona part les nostres. Penso en la circularitat del temps, en l’afany de recuperar i repetir indefinidament el moment que es viu, de salvaguardar la forma i la perfecció del cos com a única seu de la vida plena; penso en la identificació amb la naturalesa, el sol, el riu, la vegetació, els animals, en tant que realitats i promeses de la perfecció divina; penso en la pietat i l’amor d’Isis, en la redempció d’Osiris, en la presència i la força del mal; penso, sobretot, en la mort com un sortir al dia amb la barca del sol, l’origen de tota vida.

Salvador Espriu, egiptòleg frustrat per la guerra civil, segons que va confessar a Maria Aurèlia Capmany, és potser el més gran exponent, entre nosaltres, de la contemporaneïtat de la cultura egípcia. L’estructura poètica, simbòlica, d’Espriu, arrelada a les grans preocupacions de la persona individual i de la col.lectivitat, beu de la mitologia egípcia en parts significatives de la seva obra, com bé ha demostrat J.M. Castellet (“Iniciació a la poesia de Salvador Espriu”) segons el qual les parts bàsiques del Llibre dels morts dels egipcis ( les sortides al dia i la glorificació del mort) es poden veure reflectides en el Cementiri de Sinera, el Final del Laberint i el Llibre de Sinera, i molt clarament també en les Cançons de la roda del temps, amb la seva concepció dels cicles temporals des de l’alba al tercer nocturn, navegant amb la Barca del dia, i en poemes de El caminant i el mur i Les hores. Espriu evoca amb els seus versos el contingut, la força i la resistència espiritual d’Osiris, i manté en termes de plena actualitat els símbols del déu que reneix, que redimeix, que porta a la vida, que traça els camins de la barca solar de dia i de nit, que és objecte d’amor i de pietat, que jutja, que es fa arbre, terra i gra per ser distribuït al seu poble. Clarament evoca Isis a la recerca del germà-espòs per terres de llevant i el Judici d’Osiris (arbre, monarca i llavor) al poema “La barca osiríaca”, de Les cançons d’Ariadna:

Passos de fidel germana
per escales de llevant.
Pur i nu, a la mar calma,
endinsat en el cristall,
sotmès a cadenes clares,
mentre va naixent el sol,
espero la veu del jutge,
arbre, monarca i llavor,
que han unit pregons misteris
en un un nom i en un dolor.


Per a Espriu l’arbre és també el símbol de l’home concret (“Oh, sobretot estima la sagrada / vida de l’arbre i la remor del vent / a les branques que s’alcen vers la llum”), i en arbre es convertí Osiris després de ser mort pel seu germà Seth. Amb la barca solca el déu Ra els camins del més enllà per fer-hi present la llum del dia, i amb la barca de la roda del temps arribem a la solitud, a la mort callada, al triomf de la nit (“Llum de retorn de barca:/ la solitud guanyada/ A l’or caminant del dia, / llum de retorn de barca… Però ara és la nit / i he quedat solitari / a la casa dels morts/ que només jo recordo”). No es pot tornar al naixement del dia si no es conserva l’ombra dels vells arbres, perquè enllà només hi haurà el combat del Llebrer (el déu Seth) amb el falcó (el déu Horus) :

No deixis l’ombra bona dels vells arbres,
l’ombra darrera d’un incert camí.
Enllà només hi haurà la immensa set
que espera sempre a les tombes dels déus,
el combat del Llebrer amb el Falcó
en la volta solitària de la llum.
Llengües de foc cercaran als teus ulls
l’ofrena de l’aigua per a la boca del sol.
Aleshores diràs en va: “Jo porto
el gran record de les calmes del mar.
Duren en mi la remor de la pluja
i el càntic amagat de moltes fonts”.
Inútilment cridaràs al desert
el desesper del teu dolor de cec.
Car no retorna al naixement del dia
el qui se’n va per una nit ardent”

(“Perdut en un paisatge de pelegrí Clavé” a “El caminant i el mur”, just després del poema “Llibre dels morts”)

Curiosament, acaba de sortir editat el llibre pòstum de Elías Canetti, “El libro de los muertos”, un recull de pensaments breus, aforismes, constatacions de fets i impressions personals, entorn de la mort i la manera de combatre-la. “Apunts contra la mort”, els va titular al començament del seu quadern de notes l’u de novembre de 1.983, com l’inici d’un llibre que s’havia proposat escriure feia molts anys i que mai no va concloure. Ell mateix deia que estava obsedit per guanyar la immortalitat. Aquests pensaments i aforismes, què fan sinó traduir les mateixes preocupacions, certeses, ambicions, dubtes i esperances que contenen les oracions, prescripcions i lletanies dels jeroglífics a les tombes dels faraons, transcrites del Llibre dels morts, el Llibre de les portes, el Llibre de l’Hades o les Lletanies del sol? “Desaparecer y no ser encontrado, gran tentación”, escriu Canetti. Aquest mateix propòsit perseguia la mitologia egípcia pretenent esquivar la mort i afigurant-se que podia manteninr el cos indefinidament viu i amagat al pou de la cambra funerària.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9