Notes d'un viatge a Egipte (1). Sota el signe d'Osiris


Començar amb la visita al complex monumental de Karnak és adonar-se que les pedres que queden d’aquells temples immensos són encara testimoni corprenedor de la imaginació faraònica, de la seva concepció de la vida , la mort i el poder associats al sol i al cicle vital de les crescudes del Nil. Ammó (el déu sol de la tríade de l’antiga Tebes) és a Karnak el déu suprem, i Ramsés III el faraó protegit que mereix també el seu propi temple. El passeig a l’ombra de les columnes de la sala hipòstila recull la vaga sensació del que deuria ser l’espai ombrejat sota aquest bosc papiroforme, lleugerament aixecat a la part central, delimitat per un sostre que era pintat d’estrelles, com si a l’interior del temple s’hi fessin presents les nits clares del Nil. De karnak a Luxor, el corredor de les esfinxs que unia els dos temples acaba als peus dels colossos de Ramsés II i del seu obelisc, amb l’escultura adossada de la sinuosa Nefertari, la dona, i el delicat relleu representant el nus d’unió entre l’Alt i el Baix Egipte, els països del lotus i el papir, empeltats al mateix cos i respirant amb un sol pulmó, simbolitzats per la corona blanca i la corona vermella a la testa dels faraons, unió que es mantenia amb penes i treballs al final del Nou Imperi, amenaçat pels hitites i els ”pobles del mar”. El vertigen dels més de tres mil anys d’antiguitat d’aquell Imperi Nou (el Vell es remunta a quasi cinc mil anys) s’expressa irònicament en les escenes en relleu de la teogàmia d’Amenophis III a l’interior del santuari: el faraó havia de justificar els drets dinàstics relatant sobre pedra el seu origen diví, la concepció, l’embaràs i el naixement, fruit d’una relació verbal de la seva mare amb el déu Ammó.

Dels temples dels Ramsés passem a les seves tombes excavades a les roques de la Vall dels Reis, a la riba occidental del Nil. Allí el faraó, que ha de continuar vivint després de morir, és acompanyat i revitalitzat per les inscripcions jeroglífiques del “Llibre dels morts”, les fórmules de supervivència del “Llibre de les portes”, del “Llibre de l’Hades” i de “Les lletanies del sol”, un conjunt espectacular de pintures i de text jeroglífic (que veiem sobretot a la tomba de Ramsés III) esculpit a les parets del passadís que baixa fins a la cambra del sarcòfag, una enorme massa de granit rosat en la tomba de Ramsés I.

La grandiositat de les sales hipòstiles, amb les columnes pintades i les osiríaques, reapareix al temple del mateix Ramsés III a Medinet Habu ,amb el relleu profund dels jeroglífics i l’espectacle narrat a les parets del lliurament a Ammó i a Horus de les mans tallades dels presoners. Els pilons, de grans dimensions, murs trapezoïdals a banda i banda de l’entrada del temple, que recorden els marges del Nil, amb escenes de presentació del faraó davant les divinitats, gravades seguint una pauta de simetria perfecta, indiquen el començamemt de l’espai sagrat, i es repeteixen delimitant el perímetre de les estances que es fan progressivament més reduïdes fins a la cambra fosca del santuari, últim reducte on només accedien el faraó i els sacerdots que cada matí confirmaven el do solar del començament del dia vestint el déu, rentant-lo, omplint-lo d’ungüents i de perfums. Al poble només li era permès veure l’espectacle de la processó dels déus sobre la barca de la vida, en determinades dates, des dels amplis patis exteriors del temple. A la mateix zona de Medinet Habu, els colossos de Mèmnon, fills de la deessa Aurora, són guardes que contemplen la glòria perduda del temple d’Amenofis, i el primers raigs de sol de cada albada fan que es retrobin amb la seva mare.

Al modern museu de Luxor, els fragments reconstruïts del mur de Talatat evoquen, al costat del faraó Amenofis i del déu Ammó, la quotidianitat dels treballadors dels magatzems, del tractament del cuir, de la terrissa, de la fusta i el bestiar.

A la tarda del segon dia, el vaixell en què viatgem riu amunt, en direcció a Esna, abans d’entrar a la resclosa (el Nil és plataforma d’una munió de vaixells, petits hotels flotants al servei dels turistes), es transforma en un mercat a distància de venda de shilabes ofertes per grups de joves que criden agressivament des de fràgils embarcacions d’on surten com projectils els paquets de plàstic amb el producte. Resulta insòlit aquest intercanvi de roba i diners, lliures egípcies o euros, entre el vaixell i la rècula de barquetes que no paren de giravoltar, i encara més insòlit veure com la coberta esdevé un improvisat emprovador de shilabes que es paguen o es retornen pel mateix conducte de les bosses de plàstic llançades des de dalt (moltes van a l’aigua, però no se´n perd cap).

Al matí del tercer dia, a Edfu, la desmesura i la bellesa del temple d’Horus (d’època grega) ens confirma el que ja hem vist en els temples anteriors, però és el millor lloc per resseguir sobre els murs circumdants el mite d’Osiris i Isis, per explicar-nos els orígens de la lluita entre el bé i el mal segons la concepció mitològica egípcia. Sobre el caos regnà Ra (el sol) que va engendrar l’aire i l’aigua, i d’aquests van sorgir el firmament (Nut, la deessa que cobreix els mortals amb el seu cos estrellat) i la terra (Geb), que van engendrar Isis,Osiris i Seth. Osiris es va casar amb la germana Isis, però Seth va voler desfer-se del seu germà Osiris, i després de matar-lo el va ficar en una barca que va anar a parar a les terres del Líban on es va transformar en arbre, primer, i després en columna d’un temple. Isis, moguda pel seu amor per Osiris, va anar a alliberar-lo i el va retornar a Egipte, però la maldat de Seth no tenia límit i esquarterà Osiris ecampant-ne els trossos per tot Egipte. Isis, amorosa i infatigable, va reunir tots els fragments del cos del seu espòs-germà, menys un que s’havien menjat els peixos, i amb el seu aleteig va infondre de nou la vida a Osiris que es convertí en el príncep del més enllà, senyor del regne dels morts que presideix el Judici que han de passar tots els que hi arriben. Isis i Osiris van engendrar el déu Horus, fort i bel.licós, amb forma de falcó, que venjà els seus pares travessant Seth amb una llança. Horus és el déu que legitima el carácter diví dels faraons, els infon la força i garanteix l’ordre natural i social de l’Imperi. Contemplant Horus al santuari del seu temple, sobre la barca que solca els camins del dia i de la nit, de la vida i de la mort, hom no pot deixar de relacionar aquesta història de creació, d’amor, de resurrecció i de venjança, amb els interrogants que des de l’inici de la civilització s’han plantejat els homes sobre el bé i el mal i sobre la necessitat de recuperar la vida i mantenir l’ordre còsmic.

El trajecte d’Edfu a Kom-Ombo resulta plàcid i relaxant, el que no és incompatibe amb l’organització d’un viatge turístic que limita naturalment els moviments i la perspectiva del viatjant individual, però que ofereix alhora prou alicients de tria i selecció de llocs, i d’informació, que es poden aprofitar i disfrutar. Des de la coberta del vaixell, el Nil va canviant de cara, alterna zones habitades ran de riba, de construccions molt modestes, la majoria d’una sola planta de terracota, amb espais de platja i prat verd, canyissars, palmeres i arbres fruiters, mangos i albercoquers. En alguns trams s’aixampla i presenta petites digressions i forma illes minúscules amb vaques i ases que pasturen, i persones que es banyen o feinegen en barquetes precàries, i en altres apareix la roca calcària del desert, de color ocre intens, que contrasta amb el verd d’arran de l’aigua i amb el blau del cel on no apareix mai cap núvol. A la posta, les palmeres es retallen sobre el fons rogent, fonent-se dins el mirall de l’aigua.

A Kom-Ombo, el temple homònim, grecoromà, està a tocar del riu. Dedicat a Horus el Gran i al déu SobecK (cocodril), hi destaquen en un racó les receptes mèdiques esculpides sobre la pedra, encapçalades per la testa d’Horus, completades per les escenes d'assistència a un part, i els relleus murals amb la purificació i coronació del faraó (en aquest cas una de les set Cleopatres). Els ungüents que el déu de la ciència (Thoth) i de la força (Montu) vessen sobre el cos del faraó en el ritus de purificació formen un arc de claus de la vida sobre seu. Les claus de la vida que Ammó-Ra reparteix generosament amb els seus braços lluminosos i que les imatges retenen amb mà ferma en la majoria de relleus i pintures de tots els temples.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?