Perduts

  Quan el president del Parlament decideix ajornar el ple d’investidura per unir el seu desenllaç a la resolució del TC sobre l’admissió o inadmissió a tràmit del Recurs del Govern del Pp, al.legant que la investidura s’ha de celebrar amb totes les garanties perquè sigui real i efectiva, sap perfectament que el TC no aixecarà les peculiars mesures cautelars adoptades que condicionen el ple a la presència del candidat Puigdemont, i per tant que les condicions de realitat i efectivitat perquè Puigdemont sigui inevestit no es donaran.

  Si ens trobéssim en un altre moment diríem que Roger Torrent ens pren el pèl, però tenint en compte la confusió creada, i encara que des de JuntsxC i la Cup proclamin que efectivament ens pren el pèl, penso que la  constatació més realista és que estem perduts i que el president del Parlament mira de guanyar temps com sigui per veure si mentrestant es pot trobar una sortida alternativa a la investidura de Puigdemont.

  La sensació d’estar perduts sense saber per on tirar també es viu a les files de JuntsxC, però ho dissimulen apel.lant a la no submissió al 155 , a la restauració del govern legítim amb Puigdemont de president i a la llibertat dels presos, quan també saben que la submissió al 155 va començar acceptant les eleccions del 21D , que la reinstauració del govern destituït no és possible amb les baixes voluntàries que s’han anat produint i que la persistència en la desobediència continuarà tenint conseqüències negatives per als presos. Una altra fugida endavant, un subterfugi que s’aprofita de l’ofensiva humiliant del govern del Pp per ajornar indefinidament la concreció d’una estratègia conjunta amb ERC per sortir del l’atzucac.

 JuntsxC, i una bona part del PDEcat estan més perduts que ERC. Ho demostren quan diuen que l’ajornament del ple s’ha decidit “sense avisar”, que el dia abans havien arribat a un acord de principi sobre el guió de la investidura, el programa de govern i la seva composició, i de part d’ERC se’ls contesta que no disposaven del discurs d’investidura com havien demanat i que no hi ha pla de govern ni acord de composició.

  Tots perduts. Uns per voluntat pròpia, perquè ja els va bé continuar amb la tàctica del com pitjor millor, i els altres perquè la posició secundària en què els ha deixat el 21D els ha desorientat definitivament. La sensació de pèrdua d’ERC ha de ser molt profunda. Pèrdua per haver errat durant el procés amb el mecanisme d’unilateralitat que ara voldria revisar, pèrdua per tenir l’Oriol a la presó, pèrdua per veure com la llista de Puigdemont s’aprofita  de la situació per continuar explotant les emocions d’una part dels votants independentistes sense cap perspectiva de futur. Només des d’aquesta sensació de pèrdua, de desorientació profunda, es pot entendre que Tardà s’hagi atrevit a dir que potser caldrà sacrificar Puigdemont.

  A mida que passi el temps  s’aniran veient les seqüeles del procés. Un procés que s’ha comportat com una batedora potent per desfer els partits tradicionals, per separar i marginar el socialisme, per foragitar Unió, per fer desaparèixer Convergència, per dividir la societat, per complicar l’economia, per suprimir el Parlament, per aplicar el 155 , per generar l’escuma tallant de C’s i ara per enfrontar l’independentisme.

  Perdut el camí de sortida, s’han perdut igualment els objectius, no ja el de la independència que es tenia perdut des del principi (i se sabia) sinó el d’aconseguir una mímina estratègia comuna, partint del sobiranisme i participada amb les aportacions de les altres formacions catalanistes, per tal de millorar l’autogovern. En qualsevol cas, en aquests moments estem tan perduts que no podem esperar ni tan sols acostar-nos a cap objectiu, només trobar un camí que ens tregui de l’atzucac.

   JuntsxC té la clau de les emocions, domina plenament la política simbòlica com a substitut de l’acció política. Però aquests mitjans ens condemnen a continuar immòbils,  a repetir les giragonses dins un bucle inacabable. Puigdemont té la clau del legitimisme i de la reivindicació simbòlica, i amb ella vol accedir a un espai que li asseguri la salvació personal i el pas a la història, però ha perdut la clau de l’acció política concreta i realista. Si ens aboca a la repetició de les eleccions continuarà perdent-se ell i perdent-nos a tots, immersos en la fatalitat de la subordinació a l’astúcia, l’oportunisme i el curt-terminisme.

  Penso que només ERC pot obrir pas cap a un camí de sortida de l’atzucac si és capaç de trobar la clau de l’acció política realista, pensant en el que ara mateix convé més al conjunt del país. Perduts com estem, el present del país, per independentistes i no independentistes, la formació d’un govern mínimament estable o de transició, passa perquè ERC debati i exposi a fons els seus arguments i proposi un candidat de consens independentista no condicionat pels processos judicials. Perquè la sortida d’aquest present condicionarà el futur immediat. Els que ens sentim fora de l’independentisme haurem d’acabar agraint a ERC la gesta si finalment troba aquesta clau. En un primer pas no es tracta de veure si pot o no pot, comptant amb l’hostilitat de la llista de Puigdemont, sinó de demostrar de manera transparent, i de comunicar-ho amb força a la ciutadania, que realment ho vol, sense els complexos del perdedor.