De Mas a Puigdemont: de la il.lusió a la disjunció
Artur Mas fa el segon pas al costat i deixa la presidència
del PDEcat. L’inventor del dret a decidir, el corredor d’obstacles que no
guanyava ben bé cap cursa però que no perdia mai els papers (almenys aquesta
era la impressió que buscava), passa a un segon pla i deixa que el protagonisme
en aquests moments de confusió l’assumeixin uns altres amb totes les
conseqüències. Diu que amb aquesta decisió vol contribuir a què
l’independentisme pugui ampliar la base social, el que llegit per passiva
voldria dir que la seva presència al davant del PDEcat podria ser un obstacle
perquè es concretin els plans de Puigdemont. Entre l’un i l’altre hi pot haver
un abisme en aquests moments, l’abisme que el mateix Artur Mas va començar a
crear amb les plebiscitàries del 27-S de 2015, va continuar cavant amb la
declaració de sobirania del 9-N del mateix any i va consolidar amb la
designació a dit del president Puigdemont sota l’impuls determinant de la Cup.
El protagonisme de
Mas es basava en la creació d’horitzons successius, que esdevenien cada vegada
més impossibles de concretar, des de la formulació solemne del dret a decidir
fins a l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Artur Mas va abandonar a
partir de 2012 la prosa del govern que se li havia encomanat amb una majoria de
62 escons en les eleccions del 2010 per la poesia del procés que va acabar amb
el fracàs del 27 d’octubre de 2017 i l’aprofitament de les restes del naufragi
del 21D amb els 34 escons de JuntsxCat, un pàl.lid reflex del que var ser
Convergència. Per entremig va anar perdent llençols: la ruptura amb Unió, la
competició pel lideratge del procés amb Oriol Junqueras des d’una quarta
posició vergonyant a la llista de JuntsxSí, el primer pas al costat renunciant
a la investidura de president el gener de 2016, la inhabilitació pel 9N, la
reconversió forçada de Convergència amb el PDEcat sota l’espasa de Dàmocles pel
judici del cas Palau a punt de despenjar-se.
La poesia del procés
el va allunyar progressivament dels problemes més urgents de la societat
catalana (la crisi econòmica, l’atur, l’atur juvenil, la sanitat, els serveis
socials, l’habitatge, la pobresa infantil, les retallades, l’educació) però va
contribuir definitivament a crear entre els seus seguidors, el votants de CiU
de tota la vida, la il.lusió de la independència a curt termini. Es podria dir
que Artur Mas ha estat el gran protagonista en els primers capítols del relat
de la màgia per la independència, el factor bàsic de la gran il.lusió mentre es
deia que es creaven estructures d’Estat, s’assegurava que Europa ens acolliria
perquè ens necessitava i que l’Estat espanyol hauria de negociar el disseny de
la separació, voluntàriament o per força.
Anar de Mas a
Puigdemont ha estat com passar de la il.lusió primigència al drama de les
disjuntives, a mida que s’acumulaven els obstacles per fer realitat la
revolució dels somriures i el relat de la independència a tocar s’anava
convertint en una confrontació cada cop més agra amb el govern central, i
s’anava consolidant la divisió al si de la societat catalana. Ja fora del
govern, Artur Mas en algun moment es va atrevir a insinuar que no hi havia base
suficient per continuar en el mateix rumb, però l’aprenent de bruixot en què va
decidir convertir-se uns anys abans havia encès un foc que ja no podia
controlar.
Quan Mas designa a
dit el president Puigdemont la il-lusió començava una fase en la que hauria de
lluitar per sobreviure entre grans disjuncions. I Puigdemont va assumir (ja ho crec
que ho va assumir!) totes les disjuntives que amb gran cruesa se li van anar
presentant. Entre referèndum o referèndum va optar pel referèndum unilateral;
entre convocar eleccions anticipades o la Dui, va optar per passar la Dui al Parlament; entre quedar-se o marxar, va optar per marxar a Brussel.les;
entre presentar-se o no presentar-se a les eleccions del 155, va optar per
presentar-se amb una llista de confecció pròpia; entre tornar o no tornar, ha
optat per no tornar si no és com a president investit; entre un nou govern o la
reinstauració del cessat pel 155 ha optat per la reinstauració; entre la
unilateralitat o el marc constitucional i estatutari sempre ha optat per la
unilateralitat. A l’hora de treballar per la Catalunya sencera o per la Catralunya del procés, Puigdemont
ha optat, encara més que Artur Mas, per la Catalunya del procés.
La decantació
sistemàtica pel costat més conflictiu en cada disjuntiva ha obligat a
Puigdemont a passar de la poesia a l´èpica més arrauxada, de la il.lusió més
irreal al drama de la confrontació definitiva. L’error en cada opció ha anat
fent més gran la disjunció global entre el que esperàvem i el que hem
aconseguit, entre la
Generalitat i l’Estat, entre Catalunya i Espanya, entre els
independentistes i els no
independentistes, entre ERC i la llista de Puigdemont, entre la llista
de Puigdemont i el PDEcat, entre Puigdemont i Junqueras.
Ni la il.lusió
vanitosa d’Artur Mas, ni la disjunció dramàtica a què han donat lloc les
opcions èpiques de Puigdemont (no per èpiques menys equivocades) han portat res
de bo a Catatalunya. Ben al contrari, en comptes d’anar de la postautonomia a
la preindependència hem patit una regressió humiliant de la Dui simbòlica a la
preautonomia muntada des del Senat.
En un dels seus
pensaments Pascal diu que correm despreocupats cap al precipici després de
posar al davant alguna cosa que ens impedeix de veure’l. El relat de la
il.lusió independentista i la falsa èpica de les disjuncions, què són sinó els
obstacles que voluntàriament ens hem posat al davant per no veure el precipici
pel que hem caigut i que la irresponsabilitat dels nostres mags i disjuntius, i
la prepotència de l’Estat, ens havien preparat?
Comentaris