Cui prodest ?

  

 En la situació de bloqueig institucional cap a la que ens encaminem altra vegada, convindria preguntar-nos cui prodest?, a qui beneficia?, qui en treu profit? Estem patint les seqüeles del xoc del mes d’octubre enmig d’un gran desconcert, sense quasi poder opinar sobre res amb un mínim de sentit, sense ganes ni possibilitats de buscar una sortida raoanable i digna.

  El Govern del Pp està emmanillat per les conseqüències d’haver apostat només per la via judicial, i vist el resultat que no esperava del 21D cada vegada li resultarà més difícil treure rèdit de la posició d’immobilisme sistemàtic que ha adoptat durant més de cinc anys. Per la seva manca de sentit d’Estat es veu abocat a no poder comptar amb cap interlocutor a l’altra banda del conflicte, a continuar pensant només en la manera de frenar les fugides endavant del processisme, ationat per l’impuls de C’s i obligat a tancar amb pany i forrellat, de manera permanent i ostensible pensant en el seu electorat, la més mínima obertura. Ara mateix es pot dir que les institucions catalanes i espanyoles no és que s’ignorin sinó que es professen una franca i indeclinable hostilitat, amb conseqüències socials i econòmiques. Si aquest bloqueig hostil es prolonga no en sortirem perjudicats només els catalans sinó també l’Estat en el seu conjunt, i amb ell naturalment el mateix Govern central.

  Les maniobres de Carles Puigdemont des de Brussel.les, apostant obertament per la continuació d’aquest conflicte d’hostilitats amb la pretensió de ser investit president contra el sentit comú i contra les previsions normatives i institucionals més elementals, ens aboquen, per l’altra banda, a una total confusió, a la impossibilitat de poder oferir un mínim d’interlocució per trobar alguna via de sortida.

  L’exconseller Santi Vila publicava aquest diumenge passat un article a La Vanguàrdia (“Rectificar”), una mena de descàrrec de consciència després d’experimentar moltes estretors i incomprensions dins del Govern de què va formar part i dins del partit al que encara pertany. Diu Santi Vila:”Mai més en democràcia, tornar a tirar pel dret ni seguir camins unilaterals per donar resposta a les aspiracions ciutadanes, per molt legítimes, desateses en el curt termini i tot el  que es vulgui, que hagin pogut ser!” La veritat és que poden semblar un xic oportunistes aquestes afirmacions a hores d’ara, després d’haver callat durant tant de temps, de no haver-se declarat molt abans contrari a aquell “tirar pel dret” que va soportar estoicament, o no tan estoicament, esperant veure-les venir fins a última hora, quan ja no hi havia més remei que saltar per la finestra. I continua dient Santi Vila: “Les declaracions de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell o dels exconsellers empresonats davan el jutge, han anat en aquesta direcció, i és bo i necessari que sigui així”.

  Sorprén aquesta última afirmació de Santi Vila, perquè voldria dir que davant del dubte sobre la sinceritat de les declaracions dels exconsellers i dels Jordis, que podríem prendre com del tot justificades per la pressió judicial a què estan sotmesos, ens hauríem de decantar per admetre que contenen un fons de veracitat i de rectificació, un primer pas indispensable cap al realisme polític. En aquesta línia podríem trobar una baula d’unió cap a un principi de solució que requereix molta valentia, i, com diu el mateix Vila, “un compromís responsable i sincer amb la reconciliació i la recuperació del consens”.

  Carles Puigdemont no es distingeix precisament pel realisme polític o pel compromís responsable i sincer amb la reconciliació i la recuperació del consens. Després de plantejar temeràriament totes les disjuntives possibles, i de decantar-se sempre per la pitjor sortida, s’ha plantat a Brussel.les per continuar desfullant la maragarida de les últimes disjuntives (“si torno o no torno, si torno quan guanyi les eleccions o després, si torno abans o després de ser investit president…”). En cap d’aquestes disjuntives a l’home disjuntiu per excel.lència no se li ha ocorregut plantejar si el seu extravagant itinerari per Bèlgica, i ara Dinamarca, beneficia o perjudica Catalunya i les seves institucions.

  Carles Puigdemont busca guanyar temps (la lliçó més ben apresa del decurs del procés i el processisme) en benefici propi exclusivament. Tant li fa que que des d’ERC també cridin al realisme, que el flamant president del Parlament parli de fer política tocant de peus a terra, i , el que és molt greu, tant li fa que la seva obstinació per governar des de fora de Catalunya amb un govern suposadament reinstaurat, treballant per una República que només existeix en el seu món digital, perjudiqui els excompanys de govern empresonats, als Jordis, i sobretot a les institucions catalanes, en perill de ser governades des de Madrid indefinidament.

  A Carles Puigdemont ja li arribarà el moment de fer el seu descàrrec de consciència, si algun dia el guanya la sinceritat. Deia Adam Smith que la facció, la intriga i la conspiració torben la calma del polític desafortunat. Mentrestant, pel bé del país, no en tenim prou de les crides, encara febles, d’ERC pel realisme de l’acció política. Començaria a ser hora que ERC es faci valenta, que s’atreveixi a desafiar Puigdemont i a despullar-lo de l’arrogància d’autoproclamar-se el reinstaurador de la democràcia a Catalunya. No serveixen de res en aquests moments les crítiques soto voce que  contribueixen a avalar la falsa tesi que només podem defensar la legitimitat amb la recuperació del govern destituït i la investidura de Puigdemont. No té cap lògica que Puigemont es reivindiqui ara com l’únic i legítim president de la Generalitat quan el 27 d’octubre es va situar ell mateix fora de la Generalitat.

  JxCat va tenir el 21,65% dels vots el 21D, i ERC el 21,39%. Probablement molts dels qui llavors van votar la llista de Puigdemont ara no ho tornarien a fer, a la vista de l’obsessió personalista d’un líder que actua només en benefici propi. I en qualsevol cas a ERC li convé molt, de cara al futur, deixar clar que més enllà de les vicissituds i seqüeles del procés és la formació de govern preparada per governar a mig termini, oberta a altres formacions pel seu sentit i programa socials i d’esquerra, disposada a cosir el país, com ha dit el nou president del Parlament, sense abandonar les conviccions independentistes dins del marc constitucional actual o reformat.

  Un primer pas en aquest sentit  hauria de ser plantejar a Puigdemont l’exigència de renunciar, ell i els quatre exconsellers de Brussel.les, a les actes de diputat per poder investir president a qui pugui exercir com a tal, de manera estable,  de la mateixa llista, pensant en el bé del país, la recuperació de la normalitat política i de les institucions, en justa correspondència al capteniment d’Oriol Junqueras. Catalunya necessita recuperar aquesta normalitat i la totalitat del Parlment, llevat de la Cup i un sector segurament minoritari de JuntsxC (no pas el PDEcat), també ho esperen.