L’ombra del 3% era allargada

  

  Aviat farà 13 anys. És el 24 de febrer de 2005. A la sessió del Parlament els ànims estan encesos pels fets de gener, un esvoranc al barri del Carmel de 18 metres d’amplada i més de trenta metres de profunditat que ha obligat a desallotjar més de 12.000 persones, en el transcurs de les obres de la línia 5 del metro de Barcelona. De fons, l’oposició de CiU encara no ha paït la formació de govern amb el primer tripartit del president Maragall després de les eleccions del 16 de novembre de 2003 (42 diputats del PSC, 23 d’ERC i  9 d’IC) i exigeix la dimissió del Conseller Joaquim Nadal com a responsable de l’accident del Carmel. Acorralat per la virulència del debat, endut per la dialèctica arborada del moment, el president Maragall deixa anar davant Artur Mas l’afirmació fatídica: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”.

   Havien passat només quinze mesos de les eleccions del 2003, s’havia posat fi als vint-i-tres anys de domini de Convergència a la Generalitat, però CiU, i tot el seu entorn social i mediàtic, no havia deixat de presentar el President Maragall com un usurpador del poder de la Generalitat. Dins el Tripartit hi havia moltes corredisses (a més de les fugides clandestines de Carod) per ocupar els millors centres de control i de poder en el Govern. Hi havia excel-lents consellers, de tots el partits, però la feina en equip devia ser molt difícil, i els prejudicis abundants. Feia molt mal la impressió que a vegades donaven d'estar més preocupats per mantenir i millorar les seves quotes electorals que no pas per aprofitar el temps de govern i donar raons perquè la gent veiés de veritat que els resultats s’anaven produint (alguna cosa hi havia : llei de barris, escoles bressol, plans de vivendes ..., però encara era poc). En aquell context, l'expectativa creada sobre un nou Estatut potser havia estat excessiva, i la lluita per protagonitzar-ne la presentació, acarnissada. Més d'un podia pensar que valia més abandonar si no podia arribar el primer a la meta. I l’abandonament, si es produïa, s'havia de fer amb tot el soroll que es pogués. I de soroll, n'hi havia!

  Artur Mas, enfurismat, va respondre al president Maragall amb tota la duresa de què va ser capaç:”O vostè corregeix el que acaba de dir o la legislatura se’n va en orris”. Era un xantatge amb totes les de la llei. O Maragall retirava el que havia dit del 3% o ja es podia despedir de tota possibilitat de tirar endavant el projecte de nou Estatut perquè CiU deixaria de donar-li suport i provocaria el final sobtat de la legislatura. Era un moment d’acusació i de defensa aferrissades amb el  qual es sacrificava la veritat dels fets a mans de la tàctica i de l’immediatisme polític més descarnat. Era el moment inaugural de la política del tot s’hi val encara que res sigui veritat.

  A Maragall no només se li va exigir que es retractés del que havia dit sinó que CiU es va querellar contra ell per un suposat delicte de calúmnies, amb l’adevertència que la retiraria si hi havia retractació. Jordi Pujol va acusar Maragall de fracturar el país, tot i que coneixia de primera mà la veritat del 3% i que el que portaria el país cap a la fractura seria ell mateix i el canvi de rumb del partit que havia fundat. Inclús el llavors president del Parlament, Ernest Benach, va intervenir demanant indirectament a Maragall que fes autocrítica pública.

  Maragall va retirar l’acusació a la seva manera i el Parlament va crear una comissió que no va aclarir res de l’esvoranc del Carmel ni de les comissions del 3%. Però l’esvoranc social i polític hi era, i s’aniria fent cada vegada més profund. Si Maragall no s’hagués retractat, si s’hagués donat per finalitzada aquella legislatura i per abandonat el projecte de nou Estatut, segurament que el moment present de la política catalana seria molt diferent. I potser la veritat del 3% que es va denunciar aquell 24 de febrer de 2005 hauria sortit molt abans a la llum.

  La Sentència del cas Palau que acaba de notificar-se corrobora l’afirmació del president Maragall amb tota contundència. Entre aquella afirmació i aquesta Sentència han transcorregut els temps de la negociació de l’Estatut al Parlament i al Congrés, de la campanya del Pp contra la seva aprovació, del Recurs al TC, del segon tripartit, dels anys d’espera de la Sentència fins al Juliol de 2010, de la manifestació del 2012, de la conversió d’Artur Mas a l’independentisme en plena crisi econòmica, del començament del procés cap a la unilateralitat i la Dui i l’aplicació del 155. Podríem ara especular sobre la realitat d’aquesta seqüència d’esdeveniments si el president Maragall s’hagués mantingut en l’acusació del 3% i ho hagués denunciat a Fiscalia. Durant tot aquest temps el que en realitat ha bategat en el fons de l’acció política a Catalunya, com en aquella sessió parlamentària del 24 de febrer de 2005,  ha estat la lluita per aconseguir i mantenir el poder de la Generalitat. Convergència no el podia perdre, l’havia de recuperar i després  mantenir-lo a qualsevol preu. Artur Mar va volar per sobre del 3% i també ho va fer per sobre de l’Estatut, primer amb en Zapatero i després deixant-lo de banda, fins a topar-se amb la Sentència que avui s’ha notificat.

  La Sentència ens diu que la trama existia, no per un 3% sinó per un 4%, i que està acreditat el seu sistema de funcionament entre el 1999 i el 2009, fins que es va produir el registre del Palau, mitjançant un pacte criminal entre els gestors del Palau, l’empresa Ferrovial i Convergència pel qual aquesta formació política va obtenir 6’6 millions d’euros durant l’esmentat període a canvi de concessió  fraudulenta d’obra pública.

   L’ombra del 3% era allargada i arriba fins avui. Els cicles dels temps històrics són llargs però sempre tenen un final en què es demostra, fins on és possible fer-ho, la veritat del que ha passat. Malauradament la veritat d’aquest cicle històric s’ha volgut dissimular amb una multitud de variants, de mentides i de tacticismes polítics que ens han portat a la confusió del moment present. Altra vegada s’ha abusat de l’oportunisme del temps polític contra la profunditat i la realitat del temps històric per mor de mantenir el poder.