Entre la negociació i el funcionament automàtic dels ressorts de l’Estat

 

   A la consideració de Hegel que la història sempre es repeteix dues vegades, Marx hi va afegir que la primera es produeix en forma de  tragèdia i la segona de  farsa. A casa nostra, no van ser poques les veus que van establir un paral.lelisme entre els fets d’octubre del 34 i els esdeveniments recents de setembre i octubre de 2017. D’aquests últims n’estem fent la digestió del trauma, com diu Jordi Amat al darrer número de La Maleta de Portbou, i no sabem quant de temps haurà de passar abans no en fem la digestió completa i trobem la manera de confegir un nou relat de la relació de Catalunya amb Espanya.

  Tornant al paral.lelisme esmentat em trobo amb la crònica personal dels fets d’octubre del 34 que en va fer Manuel Azaña (recollida a “Mi rebelión en Barcelona” 1935, i reproduïda per Albert Balcells a “Testimonis de la Catalunya contemporània” 2017). Durant els fets d’octubre del 34 Manuel Azaña es troba a Barcelona perquè ha anat a l’enterrament de Jaume Carner, que havia estat ministre en un dels seus governs. Des de l’hotel on s’hostatja de tant en tant mira l’aspecte de la Plaça de Catalunya per copsar l’ambient del carrer i les seves reflexions, contra el que en ell és habitual, l’indueixen a creure en la fatalitat. A l’una de la tarda del dissabte, sense previ avís, es presenta a l’hotel el Sr Lluhí (Lluhí Vallescà, Conseller del Govern de Companys), que el condueix a la sala de lectura de l’hotel i debat amb Azaña la situació explicant-li que :

   “No podemos resistir más la presión de los elementos populares; tememos que nos asalten la Generalitat y nos maten a tiros, que se apoderen del Gobierno violentamente porque ya nos llaman traidores, malos catalanes y malos republicanos; por otra parte tenemos una trayectoria republicana exaltada, pues hemos dicho muchas veces que estamos dispuestos a jugarnos todo en defensa de la República; cuando se produjo el conflicto de los Ayuntamnientos vascos, les ofrecimos tales y cuales cosas y no podemos faltar a este compromiso en un momento en que, según las apariencias, el gobierno que nace va resueltamente en contra de la autonomía de Catalunya; se ha anunciado la modificación del Estatuto de Catalunya, cosa que no podemos soportar”.

  Lluhí Vallescà li concreta el projecte del Govern de la Generalitat i li anticipa que proclamaran l’Estat Català dins la República Federal espanyola, que no volen donar al moviment un caràcter separatista, sinó proclamar la República Federal espanyola, que és el que molta gent desitja, i que mantindran dins d’aquesta República Federal, amb més personalitat, força i vigor, l’Estat  Català. Amb aquestes explicacions Azaña arriba al convenciment que la Generalitat pensa que les coses passaran com el 14 d’abril, amb una gran demostració popular de força que faria que el Govern de Madrid transigís i així s’arribaria a unes negociacions, que tots cedirien i tot passaria en pau.

  Amb aquest convenciment Azaña contesta a Lluhí Vallescà que ell no ha estat mai federal, que va votar en contra de la República Federal quan es va discutir la Constitució a les Corts, i continuant el debat amb el Conseller afegeix:”No debe desconocer que un movimiento de violencia producido en Barcelona, por muy españolista que sea, en el resto de España se presentará siempre de una manera fatal como separatista, y ello basta para que el movimiento se desacredite y nadie participe en él”.

  Amb contundència Azaña mira de dissuadir Lluhí Vallescà preveient el que pot passar: “Si ustedes triunfan, no sabrán qué hacer de su propia victoria y tendrán que empezar por decir: el ideal en nombre del cual nosotros hemos luchado y hemos triunfado no vale,  ha sido una bandera pero la arriamos al día siguiente. Ustedes comprenderán que el descrédito serà fatal y acabará con ustedes políticamente”. I    Finalment li fa aquesta última reflexió: “No creo en la posibilidad remota de un triunfo. Si ustedes o el Gobierno catalán se lanzan al movimiento de violencia, en dos horas les hacen cenizas”. I com que Lluhí Vallesca insisteix en què està il.lusionat amb això del 14 d’abril i pensa que  serà una demostració pacífica i que tot passarà de manera alegre i sense confrontació, Azaña conclou amb aquesta advertència: “Tengo suficiente experiencia y conozco los resortes del Gobierno, para saber que cuando se produjese aquí el hecho más insignificante, que pudiera paracer violento, todos los resortes del Estado funcionarán de manera automática, les hundirán sin compasión de ningún género y no durarán ni dos horas. Algunos hablan de que habrá una guerra civil y que vendrán grandes fuerzas. Están ustedes en un gran error. Supongo que en Madrid habrá la suficiente clarividencia para no lanzar sobre Cataluña esos movimientos militares de que ustedes hablan, que, además, son absolutamente innecesarios. A ustedes les deshacen inmediatamente”. Lluhí Vallescà acaba la conversa dient que Azaña és un pessimista i marxa de l’hotel. 

  Els fets de després d’aquella conversa van desembocar en tragèdia que va continuar amb la tragèdia encara més gran de la guerra civil.  Repetint-se la història sota els paràmetres necessiàriament diferents que ens transporten 83 anys endavant en el temps, el problema Català s’ha volgut resoldre amb una declaració unilateral d’independència el 27 d’octubre de 2017 després de suposar que el moviment del procés seria tot alegre i pacífic i desembocaria en una negociació amb el Govern central, com va explicar Lluhí Vallescà a Azaña que s’esdevindria amb el moviment dels fet d’octubre del 34. Si aquell octubre el Govern de la Generalitat va haver d’arriar la bandera, com va preveure Azaña, el Govern de la Generalitat també l’ha hagut d’arriar ara reconeixent que la declaració unilateral va ser només això, una bandera, una declaració simbòlica sense cap efecte, no sense abans haver-se escoltat els crits de traïdors, mals catalans i mals republicans des de les pròpies files independentistes. La repetició de la història ha continuat sent en certa manera tràgica amb l’aplicació del 155 i  l’empresonament i l’autoexili del Govern, sense deixar de tenir elements afegits de farsa amb l’entossodiment de Puigdemont de continuar amb la ficció d’un govern republicà des de Brussel.les.

  Azaña va preveure el descrèdit fatal dels fets del 34 i va apostar pel final de la carrera política dels qui els van protagonitzar. Ara el 21D ha demostrat que els politics protagonistes dels fets de setembre  i octubre passats encara gaudeixen del suport d’una bona part dels catalans, encara que una part també significativa d’aquests protagonistes ha abandonat l’escenari del moviment abans i després d’arriar la bandera de la Dui. D’altra banda, una clara majoria admet que la Dui va ser un fracàs i va resultar contraproduent, amb els efectes negatius a la vista de tots.

   En el que no hi pot haver discussió és que no havíem d’esperar al Govern del Pp per preveure com reaccionarien els ressorts de l’Estat que Azaña coneixia tan bé, com li va confessar al Conseller Vallescà. Azaña ho tenia clar: davant del fet més insignificant que es pogués interpretar com a violent, tots els ressorts de l’Estat funcionarien de manera automàtica i ens enfonsarien sense compassió. Això va passar llavors, i això ha tornat a passar exactament ara. I nosaltres sense aprendre la lliçó i rebent totes les bufetades.

  Encara no sabem quina mena de Govern es podrà formar. El que sí s’anuncia, almenys des d’ERC, és que hi ha voluntat de realisme i de negociar amb l’Estat. Siguin quins siguin els termes de la negociació que es demani, els ressorts automàtics de l’Estat (com previa Azaña) des dels tribunals continuaran funcionant dedicats justament a la tasca d’interpretar com a violents els fets pacífics que va voler posar en marxa el procés amb les mobilitzacions massives. Potser no cal ser tan pessimistes com Azaña, però no sortirem del bucle fatídic d’aquesta història nostra que es repeteix en forma de tragèdia i de farsa fins que un fons de sinceritat de les dues parts posi en marxa els mecanismes per a una negociació de principis, que contribueixi a afluixar l’ensonyament del desplegament d’una República inexistent  i el funcionament automàtic dels ressorts de l’Estat.