Metamorfosis

Bernini : detall del Rapte de Proserpina

Tenia especial interès en tornar a visitar la Galleria Borghese, situada al Parc del mateix nom, sobre la Piazza del Popolo, perquè la primera vegada ho vaig haver de fer de pressa i corrents. Ara, amb molta més calma, hi vaig experimentar el que em suposava que era , sobretot la primera planta on destaca Bernini: un devessal de refinada sensualitat.

Baltasar Porcel, en la seva última (i poc reeixida) novel.la, “Cada Castell i totes les ombres”, aprofita l’exuberància de la Galleria per fer-hi discórrer un sopar entre el protagonista (Ginès Jordi Montigalà) i la seva amant, Simona, que casualment havia estudiat Història de l’Art a Roma (oh musa esquiva que es manifesta quan menys t’ho eperes…! : pp 124-144). Porcel-Montigalà, a més, té la sort (a la novel.la) de disfrutar, entre altres canongies, del càrrec de Patró de la Borghese (quasi res !), de manera que allà on nosaltres hem de fer cua a l’hora fixada, a ell se li obren de bat a bat les vidrieres a dalt de la doble esgraonada d’accés. I a dins, filosofa amb la Simona sobre la quimera de l’amor, l’atzar, el futur, les derivacions de Plotí i altres divagacions sentimentals que, sense venir al cas, va desgranant l’aquós personatge, i parla de La Veritat, del Rapte de Proserpina, de la Fugida d’Eneas, de David i de Dafne fugint d’Apol.lo, totes escultures de Bernini: “La dona nua de l’escultura de Bernini, vital, somrient, lliurada a un plaer distès, tan polida i d’una tonalitat de carn, barroca; una dona madura, una invitació… La sala o cambra del Gladiador, deserta i amb els llums encesos, la fastuosa decoració, el sostre amb el concili dels déus presidits per Júpiter, i al mig, amb el grup preciosista també de Bernini, Eneas amb el seu pare al coll. Simona dreta, la seva elegància rigorosa, escrutava amb atenció i ànsia aquells marbres suggerents, extasiats".

En una cosa Porcel-Montigalà té tota la raó: la sensualitat que emana dels nus de les escultures en aquest museu no es troba en cap altre museu. I és que Bernini era un tot terreny, que tan aviat enfilava el baldaquí de la Basílica de Sant Pere en direcció a la cúpula de Miquel Àngel, com transfigurava les metamorfosis d’Ovidi en la mans teses de Plutó clavades al dors i a la cuixa sensible de Proserpina, o guarnia un elefant amb albarda, per aguantar-hi un obelisc, a Piazza Minerva. Porcel-Montigalà hauria abandonat Simona allà mateix per convertir-se en el Plutó del Rapte.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?