El cas Eluana



Una vegada més el cas Eluana ha servit per ideologitzar sobre la vida i la mort, per muntar un espectacle mediàtic i sociopolític on es rabegen els instints més conservadors i les posicions suposadament més progressistes. A molts ens sorprèn que s’arribi a aquests nivells d’enfrontament teòric, en bona part absurd, per una qüestió que entre nosaltres pot tenir una fàcil resolució, humana, ètica i mèdica, aplicant simplement les previsions legals de la Llei sobre l’autonomia del pacient que, partint de la voluntat d’humanització dels serveis sanitaris i del màxim respecte a la voluntat de la persona i a la llibertat individual, obliga a tenir en compte les seves instruccions prèvies per quan arribi a situacions en què no les pugui expressar personalment, sobre la seva cura i el tractament de la seva salut. Aquesta mateixa previsió la recull l’Estatut reconeixent el dret a viure amb dignitat el procés de la mort. Eluana havia expressat als seus pares instruccions sobre la seva voluntat de no viure en estat crònic vegetatiu depenent de l’alimentació artificial a través d’una màquina, i per això el Tribunal Suprem italià no va fer més que respectar aquesta voluntat autoritzant la desconnexió. Ni tan sols es tracta d’un cas d’eutanàsia, sinó del dret a viure amb dignitat la pròpia mort, prescindint d’un tractament superflu i inútil que no fa més que perllongar l’agonia i acaba eradicant el sentit de la vida. ¿No hem tingut també nosaltres, periòdicament, experiències personals en aquest mateix sentit en els processos de morir dels nostres familiars i amics?

Les posicions absurdament enfrontades entorn del cas han donat lloc a pronunciaments incomprensibles de part d’alguns prelats vaticans (tan subtils quan els convé, com ha vingut a reconèixer el mateix Divo en persona criticant la immissió del Vaticà en l'afer!), i a invectives dels qui s'han profitat de l'error vaticanista per disparar sense miraments contra totes les posicions d’Església, presentant-la globalment com anacrònica, dogmàtica i incapaç de comprendre el dolor humà. Cada cosa al seu lloc. El Vaticà no és l’Església, ni de l’obligació de respectar el dret dels altres es pot derivar l’obligació que tothom hagi de tenir les mateixes conviccions morals. Un exemple d’aquest aprofitament dicotòmic, de bons i dolents, n'és l’article de Josep Ramoneda, ”Eluana y los cuervos”, que si bé parteix d’una raonada posició de denúncia del Vaticà i de Berlusconi pel paper obstruccionista, poc racional i humà, que han jugat en aquest tema, acaba generalitzant sobre el retorn de l’Església a l’escena política, simplificant com si només existissin dues visions, una de bona i una altra de dolenta, la de la clerecia i la de la progressia, i en el camp de l'Església estigués vetada dogmàticament la consideració del dolor i de la humanitat de l'home, carn de canó per a la glória de Déu .

Infinitament més matisada, i per aixó mateix molt més profunda, és la posició del periodista i escriptor italià Roberto Saviano (l’autor de “Gomorra”). En el seu article a El País, “Pidan perdón a Beppino Englaro”, Saviano pensa que no es tracta d’apostar per la vida o la mort sinó que la batalla ha de fer-se seguint la consciència de cadascú, i en aquest sentit l’actuació de Beppino Englaro, el pare d’Eluana, ha demostrat que es poden fer compatibles el respecte al dret (“no hi ha res més revolucionari que la certesa del dret”) i l’empatia, “una de le meravelles oblidades del principi democràtic, quan el dolor d’un és el dolor de tots, i així el dret d’un es converteix en el dret de tots”. “És aquesta Itàlia del dret i de l’empatia la que permet respectar i comprendre també eleccions diferents en les que seria bonic reconèixe’s”. Sí, eleccions morals diferents que fan que no es pugui generalitzar ni considerar vàlida una sola opció. I dins de l’Església hi ha moltes opcions i molts matisos, no tot és negre o de cartró com dóna a entendre Josep Ramoneda, ni tots són dogmàtics. En el cas d’Itàlia, li recomanaria vivament que llegís amb atenció les consideracions de Saviano partint de la seva experiència personal, per constatar que l'apreci per la vida i la dignitat humana és present en moltes actuacions d'església : " Jo conec una església que al meu poble és l'única que est troba en territoris més complexes, al costat de les situacions més desesperades, l'única que ofereix dignitat de vida als immigrants, als qui són ignorats per les institucions, als qui no aconsegueixen sortir d'aquesta crisi. L'única que proporciona aliment i que està present entre els qui no trobarien ningú que els escoltés. Els pares combonians, igual que la comunitat de Sant Egidi, el cardenal Sepe, i també el cardenal Martini, són ordres, associacions i personalitats cristianes fonamentals per la supervivència de la dignitat del meu país... Als qui pretenen fer mèrits enfront de l'Església fingint sovint afecte envers la pobra Eluana, els pregunto: ¿On estava l'Església quan tronava la guerra contra Iraq? ¿On estan els polítics quan l'Església demana humanitat i respecte per als immigrants apilonats entre Lampedusa i els abismes del Meditarrani? ¿On estan aquests polítics quan l'Església, sovint en certs territoris l'única veu de resistència, sol.licita una intervenció decisiva al sur i contra la màfia? Seria bonic poder demanar als cristians del meu país que no creguin els qui només se senten amb ànims d'especular en debats en els que no s'ha de demostrar res amb els fets, sinó només prendre partit ". En definitiva, cal sotmetre a la crítica racional la paraula de l’Església, com demana Ramoneda, però a més de racionals cal que siguem sensibles, i en la sensibilitat per la vida i el dolor humà molta gent d'església demostra, des de fa molt, que els fets i no les especulacions són el que compta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?