Poc castell i moltes ombres

Dues històries paral.leles: la de l'insubstancial aspirant a parlamentari, Pelai Puig Alosa, que acaba a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, i la del tauró refinat i especulador, Ginès Jordi Martigalà, que acaba surant a les aigües de la Barceloneta amb la madonnetta del Bronzino de companyia. I per entremig, molta divagació artística per suavitzar el mal rotllo, molta Galeria Borguese, molta Veritat de Bernini, molt de cataplasma seudofilosòfic i molts jocs de fira giravoltant la política per dissimular les carències d’una narració que fa aigües per tots costats. Defraudació sense pal.liatius: aquesta és la impressió que m’ha deixat la darrera novel.la de Baltasar Porcel, “Cada Castell i totes les ombres”. Poc castell literari i moltes ombres narratives, amb una sintaxi torturada i a voltes incomprensiblement mal resolta (aquests pronoms relatius penjats al principi de moltes proposicions, aquesta manca de verbs per determinar l’acció, aquest abús de l’ablatiu absolut, aquests interrogants mal plantejats, aquesta predilecció pels augmentatius i els pejoratius..., tot plegat fa que la lectura transcorri a través de contínues convulsions). És una llàstima, perquè Porcel és un grandíssim escriptor. Però aquí se l’hi ha anat la mà i no ha controlat la imaginació, se li ha transformat lamentablement en paròdia absurda, gruixuda, mancada del mínim matís necessari per no convertir la ironia i la mordacitat en una estripada i estrafolària iconografia a càrrec de l’universal arribisme polític i de la tòpica especulació urbanística. Només salvaria una cinquantena de pàgines, les que curiosament corresponen a un imaginari manuscrit de Josep Pla (que tampoc s’estalvia el paper de pallasso, el mateix dia de la mort de Franco, davant personatges com Jordi Pujol i Senyora, Felipe Gonzàlez, Botín ... i López Rodó!).

¿On es pot arribar amb noms com Mariona Caball de Sostres (l’amazona rossa, campiona de salts de cavall d’Espanya, presidenta de l’associació catalanista “La Dona”, que es tira la dona catatònica de l’alliberat Pelai d'Unió Socialista en una esperpèntica sortida als Alps suïssos, i acaba nua arborant un cavall blanc a la Plaça de Sant Jaume per emular Lady Godiva en una demostració hípica de l’espoli fiscal espanyol), Pasqual Poquet i Garcia (secretari d’Unió Socialista), Ubach i Salat (President d’una Generalitat tan arbitrària com surrealista), Esteve Orriols (el socialista canguro), el Tinent Orejudo (guàrdia civil encarregat del crim al paradís), els barris Rei Conqueridor i de Les Mules, on s'enfonsen les cases...? Els noms aquí fan la cosa i estan carregats de mala bava. Al fons de tot el batibull, però, queda dipositat un desestimulant missatge de cinisme: els rics són uns fills de puta i els pobres uns miserables. I, encara, completant el cinisme, trobem un manual d’instruccions d’ús de les emocions catalanistes del poble com artefacte per aprofitar-ne les frustracions constants (resistents però esguerrats), proposat pel protagonista Martigalà. Això mateix: una novel.la esguerrada, per més premis que tingui.