Memòria

Esgarrifança és el que produeix la lectura del Diari d’un pistoler de la FAI, transcrit per Miquel Mir en el llibre del mateix títol (Proa, 2008), que parteix del text sencer del diari del membre de la FAI, Josep Serra (nom de guerra), i del testimoni directe de Maurici B, actualment un avi venerable i fa setenta anys, quan en tenia catorze, fillol i company del Josep a la mateixa Patrulla de Control de la FAI, entre juliol de 1.936 i maig de 1.937. El diari està escrit a Londres, on el Josep S. es va traslladar a finals de 1.939, a un pis de l’amic brigadista Steve, convenientment assortit amb bona part de les obres d’art i objectes de valor que havien requisat d’esglésies i cases adinerades durant les passejades de les Patrulles de Control, i que havia anat enviant amb caixes ben preparades i dissimulades els últims mesos de la guerra civil, quan veia que el seu futur a l’estranger es podria refer econòmicament amb la venda de tot aquest material. És a dir, que entre l’escriptura (en castellà) d’aquest diari i els fets que explica havia passat poc temps i el record estava ben fresc.

Crida l’atenció la fredor amb què s’expliquen els fets en si mateixos, i l’assumpció i direcció de les tasques de requisa, de neteja i d’eliminació des del poder, documentades en part en el mateix llibre amb les notes als delegats que sortien del Departament de Seguretat Interior de la Generalitat (Junta de Seguretat Interior- Patrulles de Control). “ Estos tres (es refereix al cap del Comité Central de Patrulles, Aurelio Fernández, ajudat per Josep Asens i Dionís Eroles , caps dels serveis de les Patrulles de Control), y sobre todo Manuel Escorza como jefe de los Servicios de Investigación de la FAI formaban un grupo violento y sin escrúpulos y fueron los que ordenaron a las Patrullas de Control muchas de las acciones más violentas que hicimos de agosto a octubre de 1.936. Éstas se hacían siempre durante la noche, de forma clandestina. Nos desplazábamos a las casas donde había que hacer el registro, nos llevábamos al sospechoso en el camión y cuando estábamos en un descampado de las afueras de Barcelona, le metíamos un tiro y lo dejábamos en las cunetas de las carreteras o caminos. Muertos y sin enterrar en la carretera de la Arrabassada, Horta, en la Riera de Vallcarca o por las montañas de Vallvidrera…A partir de septiembre, nuestros cabecillas nos ordenaron que todas las ejecuciones de los detenidos que nos mandaban tenían que hacerse en los cementerios de Les Corts o en el de Montcada, que estaban más alejados de Barcelona, y que los cuerpos de los muertos que nos podían crear problemas, ya que nos habían visto sus familiares o amigos en el momento de la detención, se tenían que hacer desaparecer; la manera era que, después de matarlos en las tapias de los cementerios, los volviéramos a cargar en el camión y los llevásemos a quemar al horno de la fábrica de cemento de Montcada. De esta manera, como sus familiares no encontraban el cuerpo del detenido, no sabían si ésta había podido escapar o estaba muerto”(pp 149-150. Particularment estremidora resulta la forma quasi burocràtica, com si es tractés de la lectura d’una nota d’incidències d’un organisme públic, amb què relata l'execució d'uns quaranta frares gabrielistes d'un convent de Sant Vicenç de Montalt, afusellats al cementiri de Montcada, i la d’una cinquantena de maristes que havien de sortir en vaixell del port de Barcelona (a canvi de dos-cents mil francs francesos que havia pagat la central europea dels maristes a la FAI) i que van ser conduïts amb autobusos al centre de detenció de Sant Elías, i després afusellats en grups (“Aurelio Fernández, Antonio Ordaz y Dionís Eroles nos saludaron a los patrulleros por la caza de frailes que habíamos hecho, y nos dijeron que ya nos divertiríamos luego cazando a estos conejillos afinando bien la puntería, y a los frailes les dijeron que los anarquistas no se venden por dinero y que nadie se burla de la CNT-FAI”)

Potser aquest diari es va escriure en descàrrec de consciència, probablement amb ganes de carregar les tintes sobre els capitosts d’aquelles matances (i sobre les patrulles comunistes de després, que segons aquest pistoler eren encara més assassines), però el que queda clar és que la memòria recent d’aquells fets sagnants no provocava en el seu autor cap remordiment, més enllà d’una lleugera lamentació per alguns excessos. La memòria aquí és directa i brutal, sense distància ni lloc per a les emocions, i encara menys per al reconeixement i la confessió de la pròpia salvatgeria. Contrariament al que sol passar en casos com aquest, de protagonisme especialment violent (es diu que la gent no vol recordar el que no està socialment permès), aquí la memòria no té escrúpols per portar a la llum els pitjors fets en els que hom ha intervingut activament, però sense implicar-se gens ni mica en les causes d’aquell horror per revisitar-les, examinar-les i denunciar-les. ¿Com es pot construir una memòria reparadora de la dignitat de totes les víctimes si es manté l’ombra de la justificació, de continuar pensant, amb subterfugis que eviten l’anàlisi de les causes, que el que es va fer tenia alguna explicació, o va passar perquè havia de passar ?