Què ens tocaran?


Què ens tocaran, o què ens diran que hem d’interpretar. Veurem què diu el TC en la Sentència sobre els Recursos del PP i del Defensor del Poble contra l’Estatut. Es pot esperar qualsevol cosa, tenint en compte la degradació a què s’ha autosotmès aquest Tribunal amb les seves trifulgues internes, exacerbades des de fora pel mateix PP. La qüestió principal serà, sens dubte, la forma com encari el problema de legitimació que s’hauria de plantejar, donat que es tracta d’uns Recursos de naturalesa política, revestits d’arguments jurídics, en un context en el que tots els tràmits de la Constitució s’han observat rigurosament: presentació del projecte pel Parlament de Catalunya, discussió i acord a les Corts i Referèndum aprovatori. En aquestes circumstàncies, pot el TC atribuir-se una legitimitat superior a la que reconeix la mateixa Constitució, en els tràmits d’aprovació de l’Estatut, al Parlament, a les Corts i a la Comunitat que l’ha referendat? Aquesta és la qüestió fonamental. Mai, en la recent història democràtica, un text polític com l’Estatut havia estat impugnat per motius de suposada inconstitucionalitat, en la seva globalitat, després de ser referendat segons la Constitució, i abans de començar a ser aplicat. El Recurs del PP impugna substancialment la totalitat del text, la seva estructura i el seu contingut (124 articles, el Preàmbul i les Disposicions Addicionlas i Finals ). Estem davant d’una situació excepcional. Els Recursos al TC, com ell mateix ha indicat, s’han de produir sobre preceptes impugnats, no sobre eventuals o hipotètiques interpretacions globals sobre la textura jurídica d’un text legal. És l’aplicació concreta d’una determinada previsió estatutària la que en un moment donat pot ser objecte de discussió constitucional, no pas la globalitat de la llei a priori, abans de ser aplicada, com busquen aquests Recursos. La primera part de la impugnació del PP vol demostrar al TC que l'orientació i la pretensió de l'Estatut excedeix de les previsions constitucionals; ara bé, l´única institució per pronunciar-se sobre aquest fet és precisament el Congrés i, una vegada tancat l'acord polític i celebrat el referèndum de ratificació, segons les previsions constitucionals, cap altra institució està legitimada per revisar-lo en la seva globalitat. El TC podrà revisar aspectes concrets que sorgeixin dels conflictes de la seva aplicació, en el transcurs del temps, com s'ha donat al llarg de la vigència de l'Estatut anterior, però no atacar-lo en la seva integritat tot just nascut a la llum com a fet polític i jurídic. El filtre constitucional està previst per la Constitució que es passi al Congrés, i ja es va passar.

La Sentència, doncs, serà política, perquè la motivació dels qui han creat aquesta situació excepcional és política. No hauria d'entrar a resoldre els motius dels Recursos sense plantejar-se prèviament si el que es pretén en realitat no és substituir l'acord polític majoritari per una altra voluntat minoritària que utilitza en frau de llei la via del Recurs d'inconstitucionalitat. La Constitució no pot conferir un poder decisori, superior, al poder jurisdiccional per sobre del poder polític, entès aquest com el conjunt d’institucions que emanen de la sobirania popular a través de les normes que senyala la mateixa Constitució. L’Estatut, a més d’un text normatiu, és una d’aquestes institucions, quina configuració es delimita i es legitima a través del Parlament, el Congrés i el Referèndum. El TC controla la legalitat constitucional en l’aplicació concreta de l’ordenament jurídic, però no pot crear institucions noves ni refusar les previstes per la Constitució. Si l’Estatut, ja referendat, es modifica per aquesta Sentència, caldrà veure si no s´ha modificat també la institució del Referèndum com expressió democràtica de la voluntat popular, i si no s’ha atemptat frontalment contra la legitimitat del Parlament i del mateix Congrés que van acordar aquest Estatut.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu