Foto

Paradoxes del temps, el blanc i el negre d’ara,
d’aquesta foto sépia, és el vívid mirall
dels colors de llavors, de la joia a la cara,
de la il.lusió arbrant-se com al mar el corall.

Enduts pel flux de l’ara i l’ahir que mai no es para,
mirem endins i som reflexos d’un retall
pintat sobre el que fou i el que volem encara,
el verd del fons i el blau perdent-se aigües avall.

Els qui de lluny mirem i els qui de lluny somriuen,
som ells o són nosaltres imantats per la crida
d’aquells anys que obstinadament ens sobreviuen ?
No podem abastar la imatge que ens convida
a traspassar el mirall, però sí seguir la llum
que uneix tots els records brollant entre els dos ulls.

C.A.