Foto


Paradoxes del temps, el blanc i el negre d’ara,
d’aquesta foto sépia, és el vívid mirall
dels colors de llavors, de la joia a la cara,
de la il.lusió arbrant-se com al mar el corall.

Enduts pel flux de l’ara i l’ahir que mai no es para,
mirem endins i som reflexos d’un retall
pintat sobre el que fou i el que volem encara,
el verd del fons i el blau perdent-se aigües avall.

Els qui de lluny mirem i els qui de lluny somriuen,
som ells o són nosaltres imantats per la crida
d’aquells anys que obstinadament ens sobreviuen ?
No podem abastar la imatge que ens convida
a traspassar el mirall, però sí seguir la llum
que uneix tots els records brollant entre els dos ulls.
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat