Un altre Sagarra, si us plau !

Al pròleg de l’edició commemorativa dels 75 anys de la novel-la “Vida privada” de Josep Maria de Sagarra (considerada una de les millors novel-les de la literatura catalana) el biògraf Lluís Permanyer destaca com un dels nivells fonamentals de la seva estructura el ram de personatges treballats amb una profunditat vibrant. Jo diria que el Sagarra de “Vida privada “ (en realitat “vides privades” contraposades a les correlatives “vides públiques”), tot i la seva joventut, doncs tenia només 37 anys en publicar-se la primera edició durant la tardor de 1.932, s’atreveix a emetre un judici molt dur i molt cru sobre una part de la societat barcelonina dels anys 20, la representada per l’aristocràcia decadent “que no havia collit mai una palla de terra”. Destria amb una força narrativa captivadora, d’alta volada literària, les interioritats i les hipocresies de la saga dels Lloberola anant de bordell en bordell i de misèria en misèria. Diu Sagarra (p. 316) : “ Hi ha hagut èpoques que han apreciat el nom i la tradició familiars d’una persona per concedir-li categoria; altres èpoques més comprensives, i potser més democràtiques, s’han fixat en la intel-ligència, en l’enginy, fins en la bellesa física, apreciant sempre la persona neta i pelada; altres èpoques, més recents, per judicar una persona, s’han fixat només en el seu camiser, en la seva modista, en el seu gos o el seu automòbil “. Per entre les costures d’aquestes tres èpoques transcorre la denúncia trepidant de les vides privades que presenta Sagarra.

Ara mateix, en un temps de tanta superficialitat, de tanta hipocresia social i política, de tantes ànsies de destruir l’adversari per ocupar el seu lloc, ni que sigui temporalment, ens falten autors com Sagarra que, més enlllà de les preocupacions per les formes purament estilístiques i de llenguatge, siguin capaços de penetrar amb la mateixa voracitat psicològica i ferotgia moral en les interioritats d’algun sector representatiu de la nostra societat actual, com ara el de les infraestructures d’alguns personatges del món de les altes finances. M’imagino el que podria ser la reedició d’una altra “Vida privada”, narrada amb les mateixs ganes de passar comptes que hi posa Sagarra, que tingués de protagonistes personatges com Mario Conde, De la Rosa, o semblants, amb les derivacions socials, polítiques, judicials i clericals de les seves ambicions. Tampoc no me la perdria.